Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”

La violoncel·lista Ofèlia Carbonell és una experta en observar i viure detalls de la ciutat que a molts se’ns escapen. Per exemple, com expliquen Barcelona els nòmades digitals a les seves xarxes socials; què fan els turistes estrangers quan vénen; com és que, tan sovint, les converses a Barcelona semblen monòlegs. Ara ha escrit un llibre que es diu Fusta i resina (Columna Edicions), dins la col·lecció Brunzits, de Juliana Canet, perquè diu que li faltava una mirada jove sobre Barcelona, un relat de la ciutat on sentir-se representada, físicament representada: “Volia escriure sobre Barcelona i des de Barcelona.” Havia tingut una època d’obsessió amb Mercè Rodoreda i amb Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, i això li va donar “una imatge mitificada de la ciutat, que no acabava de saber traduir amb allò que vivia”. La seva Barcelona no coincidia amb la que havia llegit als llibres.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La ciutat i les aparences

La protagonista de la seva novel·la no bada mai boca. No és tan sols un tret de caràcter, sinó una manera de criticar com la ciutat funciona de vegades d’aparador, com un mercat narcisista en què tothom s’afirma i s’explica a si mateix, però en què mai no flueix la conversa. “De vegades, quan et mous en segons quins llocs de la ciutat, sents que allò que diguis és completament indiferent. Em sento com si jugués a pàdel, amb una paret de rebot”, diu Carbonell. Això li va sobtar quan va començar a fer vida a Barcelona, d’adolescent, per estudiar al conservatori. “Molta gent que anava coneixent, amb la intenció d’afirmar-se, en lloc de parlar amb tu et feia un discurs, i després veies que el reproduïa amb una altra persona, i jo sentia que la ciutat era un joc d’anar dient tota l’estona qui som a qui ens vulgui escoltar”, recorda.

Això la va fer molt activa a internet, i ella creu que el trasllat d’aquest joc d’aparences a la realitat virtual ja és una cosa ben generalitzada. “Hem integrat internet com una capa més de la nostra persona. Ho fem servir d’aparador. Per a mi, hi ha hagut èpoques que l’Instagram era una mena d’aparador professional”, explica. Amb el temps, a parer seu, l’aparador d’internet s’ha fet més important que el de carn i ossos. Ho detecta especialment en l’escenografia i el simbolisme que fa servir la gent jove a TikTok, i en l’habilitat amb què uns quants joves han sabut construir personatges a les xarxes que els han servit per a projectar-se laboralment i trobar una carrera que, en origen, es basa tan sols en les aparences i la narrativa.

Una aventura per a estrangers ociosos

També els turistes i els expats viuen Barcelona com un decorat, diu Carbonell. Ella sent una fascinació estranya per la seva manera de passar-hi el temps, una enveja fins i tot. “Passen per Barcelona com de colònies, sense relacionar-se amb res ni ningú de la ciutat”, diu. Després de la pandèmia, li semblava que Barcelona es convertia en un escenari per a viure una aventura. En la manera com relaten el seu dia a dia a les xarxes socials, això s’observa perfectament. “Hi ha un munt de contingut a internet de gent que romantitza Barcelona. Es lleven, fan una torrada d’alvocat amb cafè, se’n van a passar el dia en un coworking, dinen pasta amb quinoa no sé on, a la tarda passegen i compren roba de segona mà pel Born, i al vespre surten de festa”, explica. Però, segons Carbonell, en el fons, tot plegat no deixa de deshumanitzar la ciutat. “El menú d’un brunch a la superilla te’l pots trobar a París i a Manhattan”, lamenta.

Això, és clar, ha anat en detriment dels veïns, que com més va més sofreixen l’ofec dels preus astronòmics del lloguer. Ella fa cinc o sis anys que viu a Barcelona i ha estat en quatre pisos diferents. Al principi cercava habitacions d’estudiants i s’hi estava temporades curtes, incertes, fins que tornava l’inquilí original. En un dels pisos, durant la pandèmia, el propietari els va apujar el lloguer i van haver d’anar-se’n, tal com li passa a la protagonista de Fusta i resina. Així, els llogaters com ella a l’estacada, sense estalvis per a pagar la fiança d’un pis nou, amb els diners de la fiança antiga del tot invisibles i sense trobar pis nou. Ara, que viu a l’Eixample, contempla com tot d’estances s’han convertit en caus d’aquests passavolants que no compren ni rentadora perquè, ben mirat, al cap d’un any ja no hi seran.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”