Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”

“No entenia ni entenc aquesta Barcelona”, escriu el periodista Antonio Baños. Acaba de publicar el llibre Barcelona no té solució (Viena Edicions), en què reflexiona sobre el futur de la ciutat, perquè que no tingui solució, diu, no vol dir de cap manera que no tingui futur. “El problema que trobo en els discursos polítics sobre Barcelona és que la volen solucionar. És a dir: donar un model final, bé sigui un parc recreatiu per a turistes, una ciutat per a la ciència o una immensa superilla on passejar ociosament la gent que teletreballa”, diu. En canvi, ell considera que “Barcelona és una ciutat dialèctica: poderosa sense poder, capital sense país, costanera però –en la psique– sense mar, burgesa i proletària, catalana i migrada… Sempre està en dialèctica”. 

Per això, segons l’ex-diputat, Barcelona no té mai una solució. “No hi ha un moment en què Barcelona es clausura. En canvi, Madrid és la capital del regne i ja està. Després pot anar on vulgui, però la seva forma i funció són perfectes. Té ministeris perquè és una capital. I té guàrdies civils perquè és un regne. I té rei perquè és un regne. Tot hi quadra. Aquí no quadra res”, afirma Baños. Segons Baños, doncs, per a ordenar-ne el futur la pregunta que ens hauríem de fer és per a què serveix Barcelona. “Ens hem de demanar què és. Una ciutat global com Singapur o Hong Kong amb uns vols intercontinentals perquè els executius vinguin i vagin? És la capital de Catalunya? És una ciutat turística del Mediterrani? És una rèmora del passat en plena decadència com ho és Venècia, amb un passat gloriós i un futur brut?”

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

Els problemes de Barcelona com a capital

La tesi de l’autor, i la resposta a la pregunta sobre l’ús que ha de tenir la ciutat, és que “l’únic sentit que té Barcelona és ser capital. En el sentit històric i econòmic més solvent, Barcelona és capital d’un hinterland de set milions d’habitants que és Catalunya”, la Catalunya Ciutat de què parlaven els noucentistes. Però això ve acompanyat de tota una sèrie de problemes i contradiccions. Segons Baños, “com menys Barcelona, millor per a Catalunya”. El problema és que Barcelona és massa gran, que Catalunya se li ha instal·lat massa a redós: “Des dels anys vuitanta, el país està dibuixat en corones, que és una idea bastant nefasta. Al centre, al cor, hi ha d’haver Barcelona, que ha de ser molt densa i potent econòmicament, i després hi ha una sèrie de corones industrials fins a arribar al camp, on vas a buscar bolets.”

Per a Baños, aquest disseny de país no té sentit. “Barcelona no ha de tenir necessàriament el 50% de la població. Molta gent que viu a Barcelona o a l’Àrea Metropolitana podria viure tranquil·lament a l’interior, al camp de Tarragona, a Ponent”. Ell considera absurda “aquesta concentració al voltant de corones, que són una cosa del segle passat, econòmicament nefasta, i totalment nefasta en la gestió de la població, perquè la tens concentrada al pla de Barcelona i als Vallesos i tens la resta del país buit”. “Bé”, puntualitza, “amb senglars i cabirols i no sé què més”.

Només el procés va permetre que la relació entre Barcelona i Catalunya fos més cara a cara. Abans, diu Baños, hi havia “aquest mite del Duran i Farell que Barcelona ha de mirar al mar. Si mires al mar, dónes el cul a Catalunya. Li gires l’esquena”. Un exemple amb el qual això es veu clar són els ports. “Els ports eren els del Maresme. De Barcelona no en sortien gaires, de vaixells. En sortien dels ports que tenien una gran vitalitat en la ruta del segle XVII de l’aiguardent, del Camp de Tarragona, de Cambrils. El port de Barcelona era un port, però no pas l’únic port de Catalunya.” “La idea que Barcelona ha de mirar Singapur però no Mollet és bastant idiota. A Hong Kong els és igual què passa a Barcelona. Amb Mollet hi tenim més relació”, ironitza l’autor. 

Totes aquestes teories, Baños les troba fruit d’una campanya ideològica i política. “La idea que Barcelona és la capital de Catalunya implica, de manera automàtica, que Catalunya és una nació, que ha de ser la capital d’un estat, i porta a ser independentista. Perquè o bé Barcelona és la capital de Catalunya, o bé és una capital de província. La ciutat global no existeix”, resol. 

“Una ciutat no és mai un èxit”

Baños diu que allò que ell voldria sentir, i que troba a faltar en el paisatge polític de la ciutat, és una esquerra barceloninament centrada que digui: “Aquí no hi ha solucions ni models d’èxit. Una ciutat mai no és un èxit, és un lloc on viure. I Barcelona serà un lloc agradable on viure si és justa i equitativa”. Ara, els principals models de ciutat que es plantegen –Ada Colau, Xavier Trias, Jaume Collboni i Ernest Maragall– són intercanviables, segons ell. “El de negocis necessita una mica de bicicletes, el de les bicicletes necessita una mica de negocis… Pots jugar una mica amb dues gotes de Colau i tres de Trias, tres de Trias i quatre de Collboni, però en el fons la idea és la mateixa: Barcelona és una ciutat fora de Catalunya, amb una dinàmica pròpia, i que ha de mirar de captar inversions o urbanistes francesos.”

Mentrestant, la solució és mantenir la tensió i el conflicte, que Baños diu que és el que aguanta la força de Barcelona: “Sempre hi ha algun moviment social, algun barri rebel. És aquesta cosa tan bonica que t’aixeques amb l’olor de contenidor cremat als matins que té Barcelona. No saps per què, un dia acaba boja i crema i es rebel·la. I això vol dir que no té solució. Que l’hem de plantejar sempre com a diàleg o com a confrontació”. “La saba de Barcelona és la dialèctica. O aguantem això, o acabarem essent un ressort”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• • • Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
    • Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
    • Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
    • Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
    • Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
    • Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
    • Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
    • Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
    • Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
    • Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
    • Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
    • Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
    • Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
    • Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
    • Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
    • Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
    • Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
    • Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
    • Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
    • Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
    • Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
    • Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
    • “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
    • Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
    • “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
    • Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?