Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”

L’educació, que mou ciutats, arrossega els peus de Barcelona per culpa de la desigualtat. Encara avui. Noemí Rocabert ha estat mestra al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs i, després, durant prop de vint anys, directora de l’escola Mestre Morera a Ciutat Meridiana, fins que va jubilar-se fa dos anys. Coneix bé els centres d’alta complexitat. Rocabert es va criar a la Verneda, però anava a l’escola a Sarrià. “Eren mons paral·lels. Ara ja ho són; abans, multiplicat per mil”: mons que van mostrar-li contrastos i injustícies que també es poden combatre de l’aula estant. “Volia anar a fer de mestra en aquests llocs, volia crear túnels d’oxigen i de cultura i que tinguessin el català per poder anar pel món i defensar-se”, explica Rocabert. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

“Hi va haver una gran injustícia i una exclusió profunda, quan es va crear aquest barri. Remuntar això s’ha de fer amb una visió que no s’ha tingut. I amb una voluntat que sigui Catalunya que jo no he vist”, lamenta Rocabert. Quan ella va arribar a Ciutat Meridiana “tot era molt pobre i gris”. El metro encara es construïa. Els autobusos eren molt escassos, se sofria molt l’exclusió a Barcelona. Encara la sofreixen avui, de fet, tal com recorda Rocabert, “però és veritat que s’ha avançat molt”. A les escoles públiques, “els claustres encara eren molt de la transició: tenies la sensació que eres en una bicicleta estàtica, perquè per molt que pedalessis no et movies de lloc ni milloraven les coses.”

La salut mental: un barranc per a alumnes, mestres i famílies

La pobresa, l’endarreriment dels recursos, l’abandonament de les institucions: tot plegat ha deixat una empremta enclotada a Ciutat Meridiana, una empremta amb conseqüències expansives. Una és la salut mental, que Rocabert diagnostica com un dels principals problemes actuals en escoles com la que va dirigir. “Hi ha molta falta d’atenció a la salut mental a les escoles”, diu: tant d’alumnes com de famílies. Això fa que sovint els mestres hagin de fer més feina que no pas la purament formativa, perquè molts dels alumnes de Ciutat Meridiana no solen tenir una vida digna en termes “d’estabilitat, de pau, de recursos materials, d’alimentació”. “El dilema que et colpeix més el cor és si has de defensar el nen que té una salut mental feble o el grup de vint-i-cinc alumnes perquè puguin treballar”, diu. 

Aquests equilibris emocionals i educatius encara són més difícils de fer en edificis precaris. “El sostre de l’escola era ple de forats, en molt mal estat. Quan plovia, omplíem galledes d’aigua i van trigar molts anys a fer les obres”, explica Rocabert. La variació contínua dels grups de classe pel degoteig d’immigració, sobretot en l’època del boom immobiliari, ha estat sovint una altra dificultat afegida. “Cada setmana entraven potser quatre o cinc alumnes nous. És com un paper de vidre que ho desgasta tot. Això també obre moltes qualitats, perquè força una flexibilitat, una obertura, una capacitat d’acolliment impressionant. Però és un desgast: no pots acabar res ni començar res de nou”, relata. 

El paper fonamental de la immersió

Entre cella i cella, Noemí Rocabert sempre hi ha tingut la immersió lingüística. Cohesionar amb el català ha estat una obsessió. “El català és la clau. És la sang, és l’aigua, és el que ho fa créixer tot, perquè és la comunicació. El traspàs de cultura, el traspàs de coneixement”. Ho afirma convençuda, amb la vehemència de la passió d’ofici. “Quan els donem la llengua, els demanem que la parlin, que se la facin tan seva que la puguin parlar amb plenitud. No és allò de: ‘Ai, pobrets, els donarem el pa amb tomàquet i res més’. Donar sense exigir reciprocitat és fer un gueto més bonic i més bufó i amb un llaç rosa”, argumenta. 

Si la immersió es fa bé, diu, “funciona perfectament”. El problema és que no es fa bé. La culpa d’això la tenen en gran part la Generalitat i els governs locals. “Fer valdre el patrimoni de Catalunya vol dir jugar-te-la. Jugar-te-la perquè tens la consciència que els pares o qui sigui et poden demanar explicacions, o insultar-te, i saps que a l’altre costat no hi tens l’administració. No hi tens algú que et doni el suport necessari, la seguretat per a dir, ‘endavant’”, lamenta Rocabert. Aquesta deixadesa l’atribueix al fet que la por que ella mateixa ha passat com a mestra l’han tinguda els governs de la Generalitat respecte dels governs espanyols.

Un trencadís per a embellir el barri

La lletjor, explica Rocabert, també és un mecanisme “perfecte per a mantenir guetos”. A l’escola Mestre Morera hi ha un passatge de seixanta-set metres de ciment. Ella i el seu germà, Bernat Rocabert, van tenir la iniciativa de construir-hi un mural amb trencadís “per a explicar el patrimoni de la comunitat amb les històries de les famílies”. És un dels projectes en què ha treballat ara, una vegada jubilada. Una acció cooperativa amb els infants de l’escola. “La paret em cridava. Era un dels meus reptes: superar la lletjor de Ciutat Meridiana. El barri es va fer lleig per humiliar les persones. Urbanísticament, és horrible i els veïns no en tenen cap culpa. Els qui ho van pensar no estimaven gaire les persones.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?