Laura Vila: “Potser no m’hauria tret els testicles interns si hagués sabut que no tenien cap risc”

Dimecres va estrenar-se al Teatre Tantarantana de Barcelona Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, una obra de teatre creada per la companyia Que No Salga de Aquí, formada per l’actriu i activista Laura Vila Kremer, la dramaturga Raquel Loscos i l’historiador de l’art Víctor Ramírez. Va estrenar-se per primera vegada el 2021, però, tres anys després, continua tenint tan bona rebuda com el primer dia. És la història de Laura Vila, persona intersexual, i la de tanta gent més que viu aquesta realitat, que durant anys han mantingut en silenci. S’hi expliquen els diagnòstics clínics, les intervencions quirúrgiques per a fer entrar cossos diversos dins la norma, les relacions íntimes i les conseqüències de carregar la llosa del silenci. De fet, aquesta ha estat la violència més gran per a Vila: “Més que cap terminologia mèdica o les recomanacions que es van començar a posar sobre la taula per fer encabir el meu cos en un tipus de cos molt concret.” Però també proposen de fer la “rebel·lió del desig”, que pensi en la diversitat individual i fugi de la rigidesa del sistema sexe-gènere-desig.

En aquesta entrevista parlem de tot això amb Vila i també amb Raquel Loscos, companya de feina i, sobretot, gran amiga seva, que explica com va viure el moment en què va explicar-li que era intersexual. L’obra es representarà fins el 5 de gener.

—S’estima que l’1,7% de la població és intersexual, però molta gent encara no sap què vol dir. Què vol dir?
—Laura Vila [L. V.]: Les persones intersexuals són totes aquelles que, en qüestió de característiques sexuals –és a dir, genitals externs, però també interns–, de cromosomes sexuals i d’hormones sexuals, no complim el patró binari de mascle-femella i, per tant, d’home-dona –aquesta associació que tenim tan assumida a la nostra cultura. És clar, podries dir-me: “Qualsevol persona pot ser intersexual, perquè si en qüestió de característiques sexuals les persones intersexuals són diverses, totes les persones ho són”, però la diferència és que les persones intersexuals hem entrat en uns paràmetres i hem complert uns indicadors clínics que, en el context de la biomedicina occidental –sobretot dels últims segles–, ens han fet desencaixar d’aquest patró binari.

—I això què implica?
—L. V.: Com que ens ha fet entrar en un diagnòstic mèdic, hem rebut una sèrie de violències mèdiques que impliquen exploracions no consentides, consentiments informats molt qüestionables, intervencions per motius estètics, mutilacions i castracions, a més de tot l’estigma social que hi ha darrere. No solament és violència mèdica. Les persones intersexuals sempre diem que som l’exemple que l’anatomia sexual és diversa, que no és només aquest binarisme que ens han fet creure.

—Que hi ha diversitat sexual.
—L. V.: I no solament això, perquè si fos una qüestió només de diversitat sexual, segurament no faria aquesta obra, perquè no hauria tingut mai la necessitat d’identificar-me com a persona intersexual. Sóc diversa, igual que ho és la meva amiga de classe, la meva neboda, la meva cunyada… La diferència és que jo vaig rebre un diagnòstic i molta violència associada a aquest diagnòstic.

—En el vostre cas, no vau ser diagnosticada fins a l’adolescència.
—L. V.: Sí, el meu diagnòstic va arribar en el moment de l’adolescència perquè el meu cos, que fins llavors havia estat socialitzat com a nena i com a dona, no es desenvolupava de la manera que s’esperava per una adolescent. En alguns casos, el diagnòstic d’intersexualitat es fa en el moment del naixement, perquè els genitals criden l’atenció. En uns altres, es diagnostica abans del naixement, perquè es detecta que hi ha una diversitat en els cromosomes sexuals, o perquè hi ha antecedents familiars.

—El recordeu, el dia del diagnòstic?
—L. V.: Recordo que més que la paraula, la terminologia mèdica –que patologitza molt– o les recomanacions que es van començar a posar sobre la taula per fer encabir el meu cos en un tipus de cos molt concret, la cosa que em va impactar més va ser la recomanació de silenci. Ho vaig viure com una llosa, com una imposició de silenci, perquè tenia ganes de sortir d’allà i explicar-ho a la Núria, que era la meva amiga de classe. Tenia un somni recurrent, que era sortir al carrer amb una pancarta per no haver de donar explicacions, per dir: “Sóc així i ja està.” D’ençà d’aquella primera consulta, em van deixar molt clar que era millor que no ho expliqués, perquè la gent no ho entendria. I allò em va marcar més que cap intervenció física o cap recomanació sobre el meu físic. Era una imposició que tenia a veure amb mantenir-me aïllada, incomunicada, no organitzada. Sense poder reconèixer, saber o descobrir que hi havia gent com jo. I ho vaig obeir durant molt temps, més de deu anys. Per a mi aquesta va ser la violència més gran.

—Aquesta recomanació de silenci va lligada a una gran soledat. Explicar-ho per primera vegada a algú devia ser alliberador.
—L. V.: Sí. Recordo que, després del diagnòstic, van passar uns quants anys fins que no vaig conèixer una persona intersexual, una amiga. En algun moment del procés mèdic, un metge va decidir donar-me un telèfon i un correu electrònic d’un grup de suport. Hauria de ser la primera recomanació que rebem! Recordo aquest primer moment, però també recordo que tenia molt clar que encara passarien molts més anys fins que pogués explicar-ho a un “no igual”. No a una persona intersexual, sinó a les meves amigues. Recordo que a una amiga li vaig explicar quan ja havien passat més de deu anys, i recordo moltes primeres vegades explicant-ho, com a la Raquel o en Víctor. Vaig triar el lloc, la música, que ningú ens pogués sentir, tenir estona perquè poguessin processar tota la informació… Per mi era molt important cuidar aquell moment, perquè era com obrir la caixa del secret que ha estat retinguda tant de temps, i que t’ha fet entendre –i això és el gran problema– que la teva vida era menys desitjable. No solament el teu cos en l’àmbit sexoafectiu, sinó que la vida que tenies era menys desitjable de ser explicada i de ser compartida. I això és molt greu, perquè té conseqüències sobre persones, sobre criatures, sobre adolescents que comencem a relacionar-nos amb el món. No sé com recordes aquell moment, Raquel.
—Raquel Loscos [R. L.]: Recordo que teníem la sensació que en passaria una de grossa, una cosa molt greu. Quan ja ens havies explicat de què es tractava va ser com: “Ah, d’acord, està tot bé. No et mors.”
—L. V.: Cada vegada que ho explicava a algú era un passet més cap a la normalització. També crec que he tingut molta sort: visc en una ciutat amb molts referents LGTBIQ+. No teníem referents intersexuals, ara els comencem a crear, però sí que teníem uns altres referents queer, amb una xarxa de col·legues i recursos per a entendre la meva existència que molta altra gent no té la sort de tenir. Sóc una privilegiada, en aquest sentit. I ens hauria de fer pensar, perquè és una responsabilitat social.

—Què voleu dir?
—L. V.: Que hi hagi moltes persones que encara no trobin aquesta llum per poder-ho explicar a la seva amiga o al seu grup de col·legues vol dir que fem les coses molt malament. I té a veure amb aquest aïllament a què estem sotmesos. Ens fan creure que és una responsabilitat individual de les persones: “Apodera’t. Vinga va, explica-ho.” No, quina responsabilitat tens tu perquè aquest món sigui més acollidor amb totes aquelles persones que trenquem la norma quan la norma és tan rígida per a tothom?

—De fet, és aquest silenci que permet de perpetuar la norma.
—R. L.: Exacte. I el tema de la intersexualitat és un molt bon tema, perquè té molts tentacles que es connecten amb moltíssimes coses més: abús, violències mèdiques, diversitat corporal… És un cas flagrant de com la societat crea un problema on no n’hi ha cap. Un dels objectius era fer una obra que les persones intersexuals que la vegin diguin: “Que bé, tinc un lloc on em sento representada.”

—Una de les coses que em van impactar més de l’obra és quan expliqueu el diagnòstic i les intervencions mèdiques, que, com a activista, és una de les coses que critiqueu més. Heu tingut la sensació que van prendre la decisió per vós? Com vau viure el moment de la intervenció?
—L. V.: Ho vaig viure com l’autèntica veritat. Per mi, totes les recomanacions, intervencions i hormonacions destinades a endreçar el meu cos en la línia femenina eren la veritat, perquè per mi, com per la resta de la societat, la bata blanca té molt de poder. Ara, amb la perspectiva dels anys, d’haver-me apoderat, d’haver-me informat i d’haver trobat iguals, sé que no era l’únic relat que hi havia sobre el meu cos. Era un relat biomèdic contextualitzat a Occident que tenia una visió molt estigmatitzant i patologitzant sobre els nostres cossos. Si hagués sabut, primer, que el meu cos era saludable i que, per tant, no havia d’anar vinculat a un diagnòstic i, segon, que era desitjable i que tenia la possibilitat de desitjar i de ser desitjat igual que la resta, segurament la meva vida hauria estat molt diferent.

—…
—L. V.: A vegades posem el crit al cel per l’intervencionisme que hi ha sobre els cossos –i, concretament, sobre els genitals– en contextos culturals que no són el nostre i ens oblidem que al nostre país, a les nostres ciutats i als nostres hospitals també hi ha mutilacions, castracions i intervencions no consentides per motius estètics sobre cossos de nadons i adolescents, siguin intersexuals o no. Això és molt greu. A casa nostra, tenim un deute històric amb les persones intersexuals. I aquí molta gent dirà: “Ja, però tu signes un consentiment informat quan entres en un quiròfan, no?” Bé, és realment informat aquest consentiment quan jo, a disset anys, l’únic relat que tenia era un diagnòstic mèdic? Potser hauria signat una altra cosa, potser no hauria decidit treure’m els testicles interns si hagués sabut que no tenien cap risc per a la meva salut. Però, és clar, també m’horroritzava la idea d’una dona amb testicles interns. M’horroritzava tant com horroritzava el metge que tenia davant. Érem fruit de la mateixa societat. Per això em sembla trampós aquest discurs que hi ha ara sobre l’intervencionisme en les infàncies trans, quan ens oblidem que hem estat molt intervencionistes amb els cossos dels nadons i de les criatures intersexuals, sense cap mena de mirament i sense deixar que aquelles personetes es poguessin desenvolupar per acabar decidint allò que realment desitgessin.

—Fa poc vau explicar que feu teràpia hormonal substitutiva de per vida. Què vol dir i què implica?
—L. V.: Depèn de la persona, però en el meu cas i en el de les persones que ens han tret els testicles interns fa que no tinguem la font d’hormonació natural, la que et dóna el teu cos, que, en aquest cas, eren els testicles interns. I això fa que davant una teràpia hormonal substitutiva hi hagi certs efectes secundaris, com ara l’osteopènia. Diguéssim que la nostra massa òssia es veu debilitada. Hi ha moltes companyes que també parlen que la seva libido canvia per complet després d’aquesta retirada dels testicles, perquè, al final, treus una part important del teu cos. I, com tot, quan en treus una peça petita de vegades pot tenir efectes grans. Per sort, ara sabem que aquests testicles no són més cancerígens que la resta de testicles del món i que els estudis que ens havien posat al davant per recomanar-nos aquestes castracions ara sabem que són molt qüestionables i, per sort, hi ha moltes companyes més joves que nosaltres que decideixen de no intervenir-se.

—A l’obra, també desconstruïu el mite de l’Hermafrodit: de l’Antiga Grècia, quan es percebia com una figura sensual, a ara, que ho presenteu com una cosa monstruosa. En quin moment ha canviat, aquesta visió?
—L. V.: En Víctor sempre diu que som capaços d’entrar en un museu i deixar-nos emmirallar per obres com ara l’escultura de l’Hermafrodit adormit i, en canvi, no som capaços de fer-ho a la vida real. Com hem pogut carregar de tant d’estigma aquests cossos no binaris que ja s’explicaven d’ençà del mite de l’Hermafrodit de l’Antiga Grècia? Com pot ser que no siguem capaços de deixar-nos sorprendre i de deixar-nos flexibilitzar el desig i el gènere?
—R. L.: Volíem transmetre la idea de com canvia el relat quan no et deixes relatar sinó que et relates tu mateixa. Aquest canvi entre mirar-s’ho des de la cosa mítica i fascinant –però també rígida, freda i jutjadora– o deixar que t’ho expliquin les persones intersexuals que ho viuen.

—És el tercer any que feu temporada amb aquesta obra, que sempre ha tingut molt bona rebuda. Quines paraules us arriben, del públic?
—R. L.: El més destacable és que ara, quan en algun col·loqui preguntem al públic si sabien què era la intersexualitat, hi ha molta diferència amb el 2021. Ara hi ha moltíssima més gent que sap de què parlem. Al principi parlàvem de “la primavera intersexual”, perquè de cop començava a existir la I.
—L. V.: Ara ja és estiu, no? [Riu.]
—R. L.: Sí [riu]. Hem viscut moments molt emocionants fent l’obra. Per exemple, amb personal sanitari que diu: “Ostres, això em fa replantejar coses.” I fer aquesta obra amb públic adolescent, quan configuren el món i la seva capseta de “masculí” i “femení”, i veure com la reben i es plantegen coses… És molt emocionant.
—L. V.: El que m’emociona més són les respostes de persones no-intersexuals o que potser no tenen una mirada o un discurs especialment afí, però que t’expliquen com els ha interpel·lat en la seva pròpia diversitat. Aquesta obra no és feta per a les persones intersexuals, perquè ja sabem de què va. És feta per a aquelles persones que no ho són i per poder obrir un espai en què pensar la nostra existència d’una manera més fluida.

—Aquesta és la rebel·lió del desig que proposeu al final de l’obra. Com podem fer-la?
—L. V.: Essent acollidores amb la diversitat i pensant que les persones diverses, sobre les quals posem aquesta alteritat, tenen molt a explicar-nos i a proposar-nos sobre unes altres maneres de fer. Pots fer la rebel·lió pensant què tens tu, què pots fer tu per flexibilitzar la rigidesa del sistema sexe-gènere-desig que ens asfixia una mica a totes. Ser més acollidores amb la diversitat.
—R. L.: Diem que els cossos intersexuals multipliquen les possibilitats de desig. El fonen i el transformen. I transformar el desig és transformar el món.