Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”

El folklorista i escriptor Amadeu Carbó reflexiona sobre la cultura popular a Barcelona en aquest nou episodi de 'Santa Eulàlia'

06.12.2022 18:36

|

Actualització: 07.12.2022 12:12

Les festes de la Mercè d’aquests darrers anys han posat el dit en una nafra delicada: en quin estat es troba la cultura popular a Barcelona, com en tenim cura i com la vivim. El folklorista Amadeu Carbó demana calma. Diu que no hem de tenir por de debatre què és la cultura popular i que això demana repensar també la manera com s’hi aboquen les subvencions, el model de lleure que la ciutat ofereix als joves, la relació amb les tradicions que hi conviuen i l’equilibri entre la transformació i la preservació. Amb un discurs dinàmic i apassionat, avui a Santa Eulàlia Amadeu Carbó i les flames culturals que encenen Barcelona. Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

L’arrel dels problemes que la Mercè fa aflorar

La Mercè és un mirador idoni per a identificar els canvis que calen. Carbó diu que aquests dos darrers anys han estat molt complicats, sobretot a causa de la pandèmia, però que les polèmiques que han originat revelen que el problema ve de lluny. “La festa major de la ciutat és molt enquistada, hi ha un model caduc, que no ha evolucionat –explica–, perquè no representa o no té en compte la vitalitat de les entitats i associacions de cultura popular de la ciutat. Es fa totalment de dalt cap a baix.” A parer seu, de la Mercè gairebé podríem dir-ne festival, més que no pas festa major. “Una festa major la comunitat la viu, la sent, la fa seva, l’executa, hi participa i l’organitza”, diu.

El model falla “en la part d’aturar les màquines i pensar entre tots què volem”. Carbó lamenta que no hi hagi un espai perquè les institucions i les entitats posin fil a l’agulla. “Quan s’acaba la Mercè ja comencem a produir una altra festa. Quan arriba Nadal ja ve la cavalcada de Reis i després Santa Eulàlia. Aturem-nos i pensem.” I afegeix: “Entre les Mercès dels anys noranta i les d’ara hi ha un abisme. Un abisme en tot: en gestió i en creativitat.” Tot plegat contrasta amb l’esperit de les festes majors de barri, que, arran de la crisi de la Mercè, aquests darrers anys han agafat força: “El problema és quan la festa es converteix en un objecte de consum nu i cru.”

La relació complicada entre el poder i la cultura

Els entrebancs amb què la cultura topa a Barcelona també són fruit de la relació de dependència que s’ha establert amb el poder de la ciutat. Carbó és molt crític amb el model de subvencions i diu que, per anar bé, les entitats haurien de poder-se valer per si mateixes. Si no en són capaces, és difícil que puguin defensar un discurs propi. “Quina capacitat tinc de plantar-me o de dir cul d’olla a un regidor si és qui em paga l’activitat?”, es demana. “És un problema complicat i que ve de lluny –insisteix–; el sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder.”

Carbó descriu bé i amb exemples la manera com el poder mira d’ofegar les expressions culturals espontànies dels ciutadans per a mantenir l’ordre. La iniciativa que ha impulsat amb més gent, Cremem Barcelona, per a recuperar unes quantes fogueres a Barcelona: “Als anys setanta se’n conservaven una barbaritat, centenars.” El poder sempre ha volgut fer desaparèixer les fogueres. “El primer argument és que són molestes: ‘Surten aquests animalots i ens fan malbé l’asfalt’. Però n’hi ha un altre de més interessant: normalment, al poder no li interessa que la gent s’organitzi”, diu.

Cremem Barcelona va provar de recuperar-ne unes quantes. Al començament la cosa va anar bé, però l’any 2019 van començar a trobar entrebancs amb els tècnics de les llicències. Ara miren de ser el motor de la conservació, diuen que ajudaran els qui en vulguin fer de noves i demanen una actualització normativa i que tinguin un grau de protecció més gran.

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?

Recomanem

Santa Eulàlia

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes