El preu perillós d’idiotitzar-ho tot

Quatre anys poden canviar moltes coses. Poden esmicolar consensos que han durat dècades, poden esquinçar promeses i ressuscitar morts, poden tornar a submergir veritats que havia costat Déu i ajuda de fer arribar a la platja, poden capgirar del tot la conversa pública. Van passar quatre anys entre la segona victòria de Barack Obama i la primera de Donald Trump. Els grans canvis socials es coven a poc a poc, però, de vegades, la manifestació d’aquests canvis és sobtada. L’agulla que marca el sentit comú d’un país es pot desplaçar molt de pressa. Hi penso quan veig com ha canviat el cicle de notícies i de l’actualitat en tan sols cent dies de govern del president Salvador Illa. La despolitització és un combat contra la intel·ligència. Hi ha una operació conscient per idiotitzar la població. D’aquí a quatre anys ha de semblar que l’independentisme és cosa de sonats i que som una nació infèrtil per a qualsevol contribució política i cultural interessant.  

Els socialistes impulsen aquesta idiotització perquè tenen molta por que la política rebroti, atès que per a recuperar la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona han hagut de fer-la miques. Però també hi col·laboren abnegadament Junts i Esquerra, que fa molt de temps que no articulen cap idea interessant. Avui, escoltar Oriol Junqueras és participar de la performance d’un artista contemporani que es riu del públic. Seguir les primàries d’Esquerra ha estat com escoltar uns actors que llegeixen guions d’obres diferents, però et volen fer creure que el diàleg és coherent. Del president Carles Puigdemont, és difícil dir-ne res, perquè no dialoga amb ningú: només monologa en llargs comunicats a X o bé recita en conferències de premsa sense preguntes. Entre els qui parlen de diàleg, justament, la conversa política no existeix: ni plantegen preguntes noves ni responen les antigues. 

No és veritat que a la gent no li interessi la política; a la gent no li interessa la conversa que tenen els polítics, que és una altra cosa. La conversa que teníem a mitges ens la van prohibir a cops de porra i l’única raó per la qual hem deixat de tenir-la és la por. Com que els esforços de la classe política se centren a fer-la encara més avorrida, adoben el terreny per al discurs visceral de la xenofòbia incendiària. Hi penso, també, cada vegada que sento parlar Sílvia Orriols, cada vegada que veig com la menyspreen, com la fan servir i com la demonitzen. Hi penso quan la sento declamar les seves arengues racistes amb la cadència de Guillermina Motta al disc de la Història de Catalunya. La cantarella afectada sembla una manera de dir a tothom que la seva conversa és diferent. Els sentiments són una cosa molt més difícil de prohibir que les paraules, i s’expressen d’una manera molt més anàrquica.

Fa quatre anys, Orriols era regidora per un partit residual del qual s’escindí, i tenia 500 vots. Els herois del Twitter antifeixista la van fer coneguda; la gestió pèssima dels seus rivals a Ripoll la va fer batllessa. Ara en té 119.000. Orriols no serà mai presidenta i és important no sobredimensionar-la, però si el seu discurs guanya força, serà un error pensar que el país s’ha fanatitzat. Els demòcrates han trigat més de vuit anys a entendre –si ho han entès– que Trump no va guanyar perquè la gent es va tocar del bolet. Els espanyols encara no semblen haver entès que l’independentisme no va passar del 14% al 48% en una dècada perquè la gent es va tocar del bolet. Els moviments que impugnen el sistema, siguin autoritaris, com el trumpisme, o democratitzadors, com l’independentisme, són fruit d’una decepció progressiva amb les institucions democràtiques i les possibilitats que ofereixen. 

El gruix dels votants que es deixen seduir per l’extrema dreta no solen ser-ne, d’entrada. Si de cas, s’hi tornen, quan –aleshores sí– la conversa es reprèn amb virulència, amb un llenguatge nou i unes normes noves, i llavors aquests votants han de defensar la decisió que van prendre, o bé passar la vergonya de rectificar. D’aquest fenomen, els qui van buidar de contingut la primera conversa –la democràcia nord-americana, l’horitzó d’una Espanya federal, el procés– en solen dir “polarització”. Tanmateix, aquesta polarització és la resposta a una repressió anterior, a una manca de llibertat, o a un clima irrespirable d’empobriment i desigualtat, i era això que calia atendre en primer terme. Orriols o Trump són com l’alcohol de l’adolescent rebel que s’emborratxa massa perquè els pares li han prohibit de sortir de casa. És preferible que l’adolescent no es torni alcohòlic? Sí, però era realment preferible deixar-lo sortir de casa. 

La ràbia que es desboca anàrquicament, és clar, és carn de canó per a servir uns interessos molt més organitzats. El trumpisme posa les emocions dels seus votants al voltant del neofeixisme d’Elon Musk i dels seus objectius econòmics; Vox serveix al PSOE per a consolidar-se i per a soldar l’estat; Orriols podria servir, qui sap, perquè la Convergència que demana de reconstruir el president Jordi Pujol trobi una manera de contraposar-se al PSC sense parlar d’independència. No voldria que aquest article semblés una bola de vidre. Orriols encara té molt de temps de fracassar. No és una teoria del futur, sinó del present. Junts, el PSC, Esquerra i els Comuns convergeixen a donar-li ales o bé per vampiritzar-ne els instints amb un discurs més moderat o bé per antagonitzar-hi maldestrament. Prohibir les converses i, després, idiotitzar-les, mena per un camí conegut. L’extrema dreta pot ser el preu nefast del deute que ens fan contraure.