Sempre he admirat el binomi Paul Auster-Siri Hustvedt, una de les parelles literàries més icòniques de Nova York, dels Estats Units i jo diria que del món sencer. Brillant ell com a escriptor, brillant ella, també, i tots dos amb una aura d’atracció i magnetisme que m’ha portat a llegir-los i a voler-ne saber més coses, fins al punt de cavil·lar secretament que, com si fos un ésser invisible, em colava a la seva casa de Brooklyn per observar-los en la intimitat. No sóc mitòmana, i no crec en les parelles perfectes (sempre he pensat que són com els unicorns, preciosos, però imaginaris), però aquest parell, com a mínims vistos des de la llunyania i des de fora, feien que l’unicorn de l’amor semblés més possible i més real.

Paul Auster es va morir el 30 d’abril de 2024 a les 18.58 a causa d’un càncer de pulmó. Poc abans de la seva anunciada mort, Auster va dir a Hustvedt que volia convertir-se en un fantasma per tornar a veure-la, per saber què escriuria un cop ell ja no hi fos i per saber què feien la seva filla i el seu nét.

Assabentar-me de la mort d’Auster em va deixar tocada. El mateix m’havia passat, molts anys abans, amb la mort de Martí i Pol. Són tristeses i plors estranys perquè penses: com puc plorar o estar trist per algú que no conec? La sensació és d’una certa vergonya per usurpació de sentiments, com si no et correspongués de doldre’t d’aquella pèrdua d’algú que t’era llunyà. En el cas de Martí i Pol, sí que el vaig conèixer en persona; en el cas d’Auster, no, és clar, però el coneixia a través dels seus llibres, que és una gran manera de conèixer una persona. Sigui com sigui, considero que hauríem d’inventar una paraula que definís aquesta mena de dol pels nostres ídols, pels nostres admirats escriptors, músics, artistes, pels nostres referents que no són del nostre cercle personal o proper.

Fa poc, vaig llegir una entrevista que havien fet a Hustvedt en què promocionava la seva nova obra, titulada Històries de fantasmes, en honor al desig que Auster li havia confessat; el seu llibre més personal sobre ells dos. M’hauria quedat a viure dins aquella entrevista, perquè la manera com Hustvedt parlava del seu difunt marit em calmava l’ànima i em donava esperança. Només una dona que s’ha sentit profundament estimada, admirada, valorada i ben tractada pel seu marit podia declarar coses com ara: “La manera com el Paul em mirava em feia sentir una espècie d’ésser radiant.” Què més pot desitjar algú que sentir-se tan especial per a algú altre a qui estima? O bé: “La pèrdua del meu gran amor, del meu millor amic, del meu altre jo, que va fer-me costat a la vida durant 43 anys, és enorme.” Aquelles paraules seves em van portar a recordar el poema “Funeral Blues”, de W. H. Auden. Potser alguns coneixeu el poema amb el nom no oficial, “Stop all the clocks”, i la gran majoria de vosaltres potser el coneixeu i no el recordeu, però si torneu a mirar la pel·lícula Quatre bodes i un funeral, sabreu de què us parlo. Jo vaig descobrir els versos d’Auden en comprar un llibre seu a una llibreria de San Francisco. Em vaig quedar atrapada per l’amor profund que transmet aquell poema, que és un poema de dol, de comiat, i estic segura que descriu fil per randa el que Hustvedt va sentir quan va perdre Auster. Narcís Comadira en va fer una traducció preciosa al català: “Fora tots els rellotges i el telèfon odiós, doneu, perquè no bordi, un os sucós al gos, / tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts, / traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts. […] Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó, / jo em creia que l’amor durava sempre: no.”

Si escric avui sobre aquest tema, és perquè ara llegeixo Històries de fantasmes, i amb el llibre, Siri Hustvedt ha fet possible el meu desig secret d’entrar a la seva vida matrimonial amb Auster, a la seva casa de Brooklyn, a la seva intimitat, al moll de l’os del seu profund amor compatit. I en llegir-lo, penso com s’entenia l’amor abans i com el concebem ara; com ara deixem que tot voli pels aires de seguida per culpa d’un individualisme fastigós que productivitza l’amor i les relacions. Ara xarxes, pseudopsicòlegs, psicòlegs i terapeutes van plens de preceptes com ara “prioritza’t”, “pensa en tu”, “primer t’has de sanar tu per poder estimar” i més conceptes que, si bé poden arribar a ser benintencionats, són alhora molt perillosos. Ara en les relacions afectives s’estila molt anar-se’n, fugir quan les coses no encaixen amb allò que desitgem, sembla que la gent exigeix una cura feta a mida i tothom vol rebre, i sovint s’oblida que cap amor no creixerà, sanarà ni resistirà si no hi ha inversió i esforç, si no hi ha una mirada en el nosaltres abans que en jo, jo, jo. Les parelles ja no saben cedir, ja no saben pactar i anar al punt mitjà de la voluntat de l’un i la de l’altre. Em pregunto com hauria estat la història d’amor entre Hustvedt i Auster si ara fossin joves i comencessis a relacionar-se emocionalment guiats per aquests nous conceptes. Perquè avui ja no és dificultat, ja no es diu conflicte, sotrac, turbulència quan una parella passa una mala temporada, ara tot és tòxic, i que tot sigui tòxic fa que la paraula ‘tòxic’ es desgasti i deixi, perillosament, d’anomenar el que realment ho és. Avui, la por de comprometre’s, la manca de responsabilitat, es disfressa de llibertat personal, i no m’estranyaria de veure avui una anàlisi del poema d’Auden que digués que algú que afirma que la seva parella era “el seu Nord i Sud i Llevant i Ponent, la setmana de feina i el diumenge indolent / migdia i mitjanit, la parla i la cançó” és, en realitat, una persona amb massa dependència emocional, que necessita massa l’altre. En un món on la por de sentir va guanyant la partida i on s’estila més la fredor i la distància, estimar apassionadament, profundament, s’arriba a considerar estrany, insà.

Sempre he cregut que estimar, que estar en parella, és assumir que l’enamorament i el desamor visitaran molts cops la relació i s’aniran alternant i marxaran i tornaran a trobar-nos si no ens hem escapolit abans. És clar que ens desenamorem, i això està estudiat, sol passar al cap de dos anys d’haver-te enamorat, és gairebé fisiològic, químic. No es pot evitar, però el que realment marca la diferència és, justament, tota la feina personal que comença a fer-se quan l’enamorament desapareix, la voluntat de posar la mirada en el nosaltres, en el vincle per aconseguir tornar-nos a enamorar sense necessitat de trencar la relació. Crec que, justament, les històries d’amor sanes, les que perduren en el temps, són les d’aquelles parelles que han entès que, dins una relació amb una mateixa persona, viuran més d’una història d’amor, amb alts i baixos, amb períodes llargs de glòria que donaran pas a períodes llargs de foscor, que tornaran a donar pas a dies llargs de joia i, entre els secrets per fer-ho possible, hi ha el fet de saber acorralar l’individualisme i l’ego perquè no creixi més que la pròpia relació.

Al començament d’Històries de fantasmes, Hustvedt diu: “M’assec per escriure la paraula demà per a una llista de tasques. Quan miro avall, m’adono que he escrit ahir.” És clar, ella es veu empesa a viure un demà sense el seu amor, i escriu ‘ahir’, perquè ahir encara el tenia. I penso que un precepte d’amor bonic, d’història d’amor bonica i sòlida, seria que malgrat la foscor de tots els ahir, sempre quedin fores per escriure junts un demà, abans que arribi un demà on l’altre ja no hi sigui i hàgim fet tard. Un amor que en comptes de dir “t’imagines què hauria passat si haguéssim lluitat més?” digui “te’n recordes quan vam estar a punt de rendir-nos i al final no ho vam fer?”