La consellera d’Educació, Mari Carmen Ortí, no és gaire habitual a les xarxes socials, però al perfil de X, abans Twitter, hi té aquest lema: “Cercant la fórmula màgica desesperadament.” Probablement, aquests dies la consellera camina dins el laberint de la vaga educativa indefinida tot cercant aquesta fórmula màgica que li permeta d’eixir-ne sana i estàlvia. De moment, la mobilització unitària comença avui la segona setmana i ella i tot el seu equip han d’afrontar una nova reunió negociadora. Els dos fulls i mig amb un contingut més que eteri que el departament d’Ortí va donar als sindicats, dimecres passat, va semblar ben poca cosa.

Ni pols ni remolí

“Molt fluixos”, els va descriure un sindicalista. I és curiós, perquè aquesta expressió, “molt fluixa”, atribuïda a la consellera, també l’han pronunciada algunes persones amb qui ha parlat VilaWeb per a escriure aquest article.

“Molt fluixa”, en el sentit de poca traça política i profunditat dels seus raonaments i argumentacions. “Com si duguera les consignes apreses de memòria i les recitara”, diu un altre. Els dies previs a l’obertura de la negociació, un company seu del PP feia un comentari que recollia el diari Levante-EMV: “Cada volta que parla la consellera apuja el pa.” I un antic col·lega seu en la inspecció educativa li va dedicar una expressió ben valenciana: “Ni pols ni remolí.” Que no es destaca en res, vaja. Que és plana i burocràtica.

És conservadora fins al moll de l’os. Tant, que diuen que quan li va tocar de treballar d’inspectora en l’època del govern del Botànic, la seua única aportació al debat polític era: “Quina poca vergonya!” L’amollava ací i allà, sense especificar què no li agradava ni què hauria fet ella per millorar les coses.

Amb aquests atributs, Mari Carmen Ortí ha de capitanejar l’eixida de la crisi més important que ha experimentat el Consell de Juanfran Pérez Llorca d’ençà que va prendre possessió del càrrec. Una crisi que, en certa manera, ella ha ajudat a agreujar no donant instruccions clares al seu equip d’obrir una negociació seriosa amb els sindicats.

Fins i tot, quan els docents van fer la vaga de l’11 de desembre, com que feia pocs dies que ocupava el càrrec, no va voler ni donar-se per al·ludida i va dir que la vaga era contra Rovira, no contra ella.

Tenint en compte que no fa ni mig any que és consellera, l’esclat de la crisi es pot convertir en un rècord de precocitat a l’hora d’encendre focs. I encara més si tenim en compte que Pérez Llorca la va triar per intentar de posar pau en un sector molt maltractat pel seu antecessor, José Antonio Rovira.

Una mestra de Xirivella

Nascuda a Xirivella el 1966, pertany a la família cristiana del Partit Popular –la mateixa que Francisco Camps–, que liderava Juan Cotino, també de Xirivella i membre destacat de l’Opus Dei, president de les Corts Valencianes i director general de la Policia espanyola. Durant la legislatura 2011-2015, Enrique Ortí, germà de la consellera, fou el primer batlle del PP del municipi d’ençà del 1979.

Mari Carmen Ortí és mestra de formació i també es va titular en psicopedagogia a la UOC. Ha estat directora del CEFIRE de Torrent i, sobretot, la seua tasca principal és la d’inspectora educativa. Primer, per mitjà d’un concurs de mèrits; i, més endavant, quan l’actual batllessa de València, María José Català, fou consellera d’Educació, entre el 2012 i el 2015, va guanyar les oposicions en una convocatòria de només deu places. Una va ser per a ella.

Entre el setembre del 2023 i el maig del 2025 va ser subdirectora general de Planificació Educativa i Centres Privats i Concertats. Això li va permetre d’assignar la subvenció a les escoles de l’Opus Dei, a les quals se sent molt pròxima. La llei actual no permet de donar diners públics a centres que segreguen els alumnes per sexes i quan a les Corts Compromís li ho retrau, el seu argument és que fa allò que feia el Botànic. Però passa per alt que la llei ha canviat.

La darrera assignació a aquestes escoles es va saber just quan la crisi amb els sindicats de l’ensenyament era al punt culminant. Compromís va destapar que els havia subvencionats amb 73 milions d’euros. A Carmen Ortí no l’acompanya el do de l’oportunitat, perquè just uns quants dies abans havia apujat el sou d’un 8% als inspectors, el seu gremi. Els sindicats de l’ensenyament veuen bé aquest augment salarial sempre que faça el mateix amb el sou dels professors. Tampoc no sembla gaire oportú haver anunciat l’11 de maig, el dia que començava la vaga indefinida, que la pròxima reunió negociadora era prevista per al 9 de juny: ho va dir, sense perdre el somriure, a la televisió pública.

Quan Pérez Llorca va prendre possessió del càrrec de president, va mantenir gairebé el mateix Consell de Carlos Mazón. Únicament en va despatxar Ruth Merino, que detenia la cartera d’Hisenda, per posar-hi José Antonio Rovira. Però el president sabia que ell no era el preferit del seu partit a Espanya, que la preferida era la batllessa de València, María José Català. Com que Català és molt amiga de Carmen Ortí, va pensar que un bon gest seria oferir-li el càrrec de consellera. Feia pocs mesos que Ortí era la gerent de la Universitat Popular de València, però va tornar a la conselleria de Campanar ja no com a directora general, sinó com a consellera.

L’ombra allargada de Daniel McEvoy

Quan s’estrenava en el càrrec, el mes de desembre, Carmen Ortí va convocar els membres de la Plataforma per l’Ensenyament Públic a una reunió a la conselleria. La hi va obligar Pérez Llorca per mirar d’esborrar el pas tòxic de Rovira a la conselleria, amb tots els ponts destruïts amb els docents i amb les famílies. Quasi de manera maternal, sense perdre el somriure, es va adreçar als assistents dient-los: “Avui no hem vingut a debatre, hem vingut a escoltar-vos.” Un dels assistents conta que la cara que van fer els alts càrrecs que l’acompanyaven va ser antològica. Tots, excepte un, eren els mateixos que acompanyaven Rovira. I tots havien tingut topades més intenses o menys amb els sindicats i sabien quines eren les demandes que, el mes de setembre, ja havien posat damunt la taula.

Aquest mateix testimoni qualifica de molt revelador l’escrupolós silenci que va guardar aleshores el seu teòric número dos, el secretari d’Educació Daniel McEvoy, que mai no perd l’oportunitat de prendre la paraula. McEvoy és íntim amic de José Antonio Rovira, del “clan d’Alacant” que Carlos Mazón va dur a l’administració valenciana quan va ser elegit president. McEvoy és qui, aparentment, protegeix la consellera, qui li xiuxiueja coses a cau d’orella, però també és qui no dubta a dibuixar un somriure quasi sorneguer quan algú li pregunta per una afirmació que ha fet Ortí sobre el caràcter polític de la vaga i li dóna la raó amb un to que voreja el paternalisme.