François Bayrou, l’amic de la Bressola que pot tornar a salvar Macron

El president francès, Emmanuel Macron, més sol que mai i en minoria, ha fet un nou moviment per a provar d’estabilitzar les institucions franceses, després d’haver vist com el govern de Michel Barnier durava tot just noranta dies. En una maniobra de risc, ha decidit de nomenar primer ministre un gat vell de la política, l’occità François Bayrou, que comença a la corda fluixa i sense tenir el suport necessari al parlament.

L’Assemblea francesa va tombar el 4 de desembre el govern de Barnier en una moció de censura, amb el suport de l’esquerra i de l’extrema dreta. Bayrou és un polític moderat, en tots els sentits, en el to, entre progressistes i conservadors, i situat entre el federalisme i el centralisme. Un polític de setanta-tres anys que ha gaudit de popularitat, però que no ha arribat a guanyar mai les eleccions ni a ser dalt de tot.

De moment, la maniobra ha funcionat. Tant Rassemblement National com els socialistes han descartat una moció de censura de manera immediata, però han exigit que no recorri a l’article 49.3 de la constitució francesa, que permet d’aprovar lleis esquivant la votació parlamentària, com va fer Barnier. Després d’anys d’inestabilitat, Bayrou provarà, amb el seu to moderat i de consens, de resistir, si més no, fins a l’estiu, quan es podrà tornar a convocar eleccions legislatives.

Política, llibres i egües

El nou primer ministre francès va néixer el 1951 a Borderes, a la regió occitana del Bearn, una localitat de set-cents habitants, actualment. Casat i amb sis fills, és un fervent catòlic practicant, i demana al seu personal que cerqui l’església més propera cada vegada que viatja. Tot i això, és un ferm partidari de l’estat laic.

Abans de començar la seva carrera política, va ensenyar història a escoles del Bearn i ha estat autor de llibres de política i història. De fet, el 1994 va publicar la biografia Enric IV, el rei lliure (1553-1610), que va ser un èxit de vendes, amb més de tres-cents mil exemplars venuts. Gràcies als drets d’autor, va adquirir el seu primer cavall pura sang, i ara té a la seva regió una granja d’egües per a criar cavalls de curses.

Provinent de moviments no violents, va ser elegit conseller del departament dels Pirineus Atlàntics l’any 1982, amb trenta-un anys i per partits de centre-dreta. Quatre anys més tard, ja va esdevenir diputat de l’Assemblea francesa, i va mantenir el càrrec durant prop de trenta anys, amb una breu interrupció de tres anys en què va exercir com a eurodiputat (1999-2002).

Durant la seva vida política, ha ocupat bona part dels càrrecs de màxima responsabilitat dins l’estructura institucional francesa i, de fet, ha passat per tots els nivells administratius. D’ençà de l’any 2014 és batlle de Pau, la capital del Bearn, també ha estat president del Consell General dels Pirineus Atlàntics (1992-2001) i ministre dues vegades. En una primera etapa, va ser ministre d’Educació (1993-1997) i l’any 2017 va ser ministre de Justícia durant un mes, tot i que va deixar el càrrec arran d’una investigació per contractes ficticis quan era eurodiputat i pel qual finalment ha estat absolt.

Un amic de la Bressola que va denunciar la repressió

Bayrou ha destacat sempre per haver defensat les llengües minoritzades de l’estat francès, com és el cas del català. De fet, ell mateix parla la variant bearnesa de l’occità. I ho fa sense amagar-se.

En la seva etapa com a ministre d’Educació, va donar un impuls com mai hi havia hagut a  les escoles immersives en les llengües conegudes com a  “regionals” a l’estat francès, i com mai hi ha hagut cap després. Aquestes escoles, com ara les Calandretes, en occità, no solament van rebre l’ajuda i la legitimació de l’estat francès, sinó que també els van contractar els professors i es va establir que els ajuntaments havien d’assumir part de les despeses. En un discurs sense precedents per un ministre francès, va declarar, en occità, a Pau: “Qu’ei acabat lo temps de la vergonha.”.

Sobre això, en referència al nostre país, l’any 1995, el ministeri va signar el primer conveni amb la Bressola, en què les autoritats franceses n’assumien gran part de les despeses, i això va permetre en molt poc temps d’obrir noves escoles en català i duplicar amb escreix el nombre d’alumnes, que va passar de tres-cents a set-cents.

Uns anys més tard, el 2007, quan es va anunciar la seva candidatura a les eleccions presidencials, va fer sonar, i ell mateix va entonar, “Aquelas montanhas”, l’himne d’Occitània.

En aquella mateixa campanya, en una carta adreçada al director de la Bressola, Joan-Pere Le Bihan, Bayrou es va comprometre a defensar el català i es va mostrar disposat a signar la Carta Europea de les Llengües Minoritzades per a garantir l’accés de totes les famílies que ho volguessin a l’ensenyament del català.

També s’ha mostrat partidari de reformar l’article 2 de la constitució francesa, que fa del francès la llengua única de la república, i que, de fet, ha estat l’argument jurídic invocat aquesta setmana per a prohibir el català en els plens municipals.

En la següent campanya de les eleccions presidencials, el març del 2012, en un míting multitudinari a Tolosa de Llenguadoc, va prometre, en occità, que si era elegit capgiraria la política cultural i lingüística que ha caracteritzat habitualment el centralisme: “Crec que són les cultures i les llengües regionals les que formen França, i són llengües que necessiten ser trameses per evitar que reculin.”

En aquest discurs es va vanagloriar d’haver salvat les escoles immersives: “Com sabeu, jo he salvat, quan era ministre d’Educació Nacional, tant les ikastoles com les Diwan i les Calandretes, fent-les entrar en el marc d’un contracte amb l’estat”, deia. I afirmava: “La llei ha d’imposar no tan sols el respecte a aquestes llengües sinó també la seva defensa: amb el respecte no n’hi ha prou! Tenim necessitat de sostenir una política positiva.”

També va participar aquell mateix març en la manifestació a Tolosa, que va reunir trenta mil persones en defensa de l’occità i la resta de llengües minoritzades, amb el lema “Una llengua, un dret, una llei”.

Novament, el 2021, fa tot just tres anys, quan el Consell Constitucional francès va censurar la llei Molac, de protecció i promoció de les llengües minoritzades, Bayrou es va manifestar i va demanar de modificar la constitució per tal de preservar aquestes llengües i l’ensenyament immersiu. De fet, va assegurar que s’interpretava malament l’article 2 de la constitució i que la disposició que “la llengua de la República és el francès” no anava en cap cas dirigida a les llengües com el català, sinó que era per protegir la llengua francesa de “la dominació cultural escandalosa de l’anglès”.

Bayrou també es va manifestar arran del Primer d’Octubre. L’endemà de la repressió policíaca, va assegurar que l’havien commogut molt les imatges de violència extrema i va criticar la violència de les autoritats espanyoles: “Cada vegada que hi ha porres contra paperetes de vot, les porres perden.”

De fet, hi ha un gest que fa pensar que el nou primer ministre podria impulsar les llengües i cultures minoritzades en la seva etapa al capdavant del govern. I és que, a començament d’any, Bayrou mateix va dir que renunciava a ser ministre d’Educació del govern de Gabriel Attal per dos motius. El primer era la diferència d’enfocament de les polítiques que s’havien de fer, i el segon era el centralisme francès: “L’abisme que s’ha ampliat entre la província i París. Totes les crisis de l’ordenació territorial i la distància com més va més gran entre la ciutadania i l’acció pública. No hem pogut trobar acord sobre aquests dos punts. I, per tant, sense un acord profund sobre la política a seguir, no podria acceptar d’entrar al govern.” Això fa pensar que actuarà d’una manera diferent de la dels seus predecessors en aquest sentit.

Tanmateix, cal remarcar que Bayrou tampoc no es pot considerar federalista, i va ser un dels polítics que més es va oposar a la creació de la mancomunitat d’Iparralde, al País Basc, limítrofe amb el Bearn.

Les giragonses de Bayrou

Bayrou és un polític que s’ha mantingut com un actor polític important durant dècades i, tot i el seu to moderat, ha fet uns quants moviments arriscats que podrien haver fet descarrilar la seva carrera política.

Una primera d’aquestes decisions va ser quan, el 2002, va rebutjar de fusionar la Unió per a la Democràcia Francesa en el nou espai de la dreta de la Unió per un Moviment Popular, encapçalada per Jacques Chirac. Tot i que aleshores era el soci minoritari d’una aliança habitual. A poc a poc, es va anar situant en un lloc equidistant entre els dos grans partits, tot veient que la majoria dels ciutadans desconnectava del discurs que feia la dreta institucional, i va demanar un sistema pluralista en un bipartidisme de facto. En un segon moviment arriscat, el 2006 va donar suport a una moció de censura impulsada pels socialistes contra el primer ministre Dominique de Villepin, de la dreta, que finalment va fracassar. L’any següent va crear el seu propi partit, el Moviment Demòcrata.

En la decisió arriscada de presentar-se a les eleccions, l’any 2002, va aconseguir un 6,84% vots. El 2007, va obtenir el seu millor resultat, un 18,57% dels vots, però va quedar en tercer lloc i no va poder passar a la segona volta. El 2012, va aconseguir el cinquè lloc i el 9,13% dels vots.

Així va arribar a l’any 2017 amb la voluntat de tornar-se a presentar. No obstant això, en un nou tomb, va decidir de no concórrer una quarta vegada i va donar suport a un candidat independent: Emmanuel Macron. Va considerar que la seva candidatura solament ajudaria l’extrema dreta, de Marine Le Pen, i va formar una aliança amb Macron, a qui considerava l’única alternativa sòlida. En aquell moment, Macron tenia un suport divers, amb un programa a favor del món empresarial, però també dirigit a protegir els drets de les dones i d’ampliar els drets de la comunitat LGBT. Macron va acceptar ràpidament el suport de Bayrou i l’aliança es va consolidar en les eleccions legislatives.

El seu moviment es considera vital, atès que, a més de Le Pen, l’altra alternativa era François Fillon, conservador que s’havia manifestat contrari al matrimoni entre parelles del mateix sexe i que, fins uns mesos abans de les eleccions, havia encapçalat les enquestes, tot i els escàndols. Macron va passar a la segona volta per un petit marge, amb un 24% dels vots, per davant del 21% de Le Pen i el 20,01% de Fillon. Sense l’aliança amb Bayron, potser Macron no hauria passat a la segona volta.

Després d’haver estat recompensat amb un ministeri, que fou efímer, i haver renunciat a uns altres oferiments, ara és nomenat cap de govern, amb la missió d’estabilitzar les institucions com a sisè primer ministre de l’era Macron. Després del govern més curt de la cinquena república, Bayrou provarà de tornar a salvar un president francès com més va més collat per l’oposició, que li demana que, atès que no es poden convocar legislatives, hi hagi eleccions presidencials avançades. Bayrou, amb un llenguatge planer i amb promeses de regeneració política, provarà de continuar sobrevivint, ara per primera vegada a dalt de tot.