Matthew Tree ha escrit un llibre molt dur, i molt tendre a la vegada, sobre el seu pare, Michael Tree. A la biografia Gairebé tot (Grup 62) culpa el pare del trastorn obsessivo-compulsiu –i alguna estada al psiquiàtric– que ell ha viscut. Alhora, la descoberta casual dels dietaris del pare fan que Tree l’acabi entenent i que “tot l’odi acabi desapareixent”. VilaWeb entrevista el senyor Tree per parlar del seu pare objector de consciència, nascut a Londres, socialista, molt obert de mires en algunes coses i, a la vegada, un home que bevia massa i que tenia unes maneres i uns estats d’ànim que podien ser cruels.

Matthew Tree, escriptor (fotografia: Adiva Koenigsberg).

—El vostre pare, de què va treballar?
—De zelador en un hospital, com a càstig per haver estat objector de consciència durant la Segona Guerra Mundial. En una fàbrica de cosmètica, fent els productes o de venedor de màquines d’eina. Després, per socialista, va decidir que no volia treballar per a empreses privades. Va passar a empreses estatals. Primer, en un centre de disseny, d’administrador, i més tard al departament de llibres de la BBC, una feina que li va permetre de comprar un petit pis al centre de Londres. Que és el pis que, una vegada venut, em va permetre a mi de viure a Banyoles amb casa pròpia.

—De fet, acabeu el llibre agraint al pare que us poguéssiu comprar la casa.
—Exacte. Però dient-li, això sí, “malparit ocasional”.

—Citació del llibre: “El fàstic, la ràbia, la desesperació i fins i tot l’odi gairebé assassí que sentia cap al meu pare, tot això ha desaparegut per sempre.”
—El meu pare era un home capaç de ser molt afectuós i de ser extraordinàriament cruel. Verbalment, només. Mai no em pagava. Però verbalment era capaç de dir coses que m’han marcat tota la vida i que m’han fet sentir poca cosa. Quan buidava el pis dels pares, l’any 2011, vaig descobrir, sense saber ni que existien, tots els seus diaris, escrits d’ençà del 1943 –quan tenia disset anys– fins al principi dels anys seixanta. I a poc a poc em va sorgir aquesta imatge d’un home jove molt frustrat, que no sabia ben bé què volia fer amb la vida. I que veia l’escriptura, curiosament, com una mena de sortida. Va publicar tres llibres. Al final vaig entendre que era una persona que havia intentat fer les coses de la millor manera possible, però que era a la vegada molt frustrat i bàsicament una persona molt trista. I una vegada entens una persona, tota la ràbia que podies haver sentit per ella desapareix.

—Hi ha moments que sou tendre, amb el vostre pare, i hi ha moments que hi sou molt dur. Veniu a dir que el trastorn obsessiu i algunes estades al psiquiàtric vostres eren culpa seva.
—Estic bastant convençut que n’és un dels factors, sí. Tens catorze anys, ets fill únic i el teu pare et diu coses com ara: “Et penses que ets un simpàtic, però dins teu hi ha un petit tros de merda.” Són d’aquestes coses que a catorze, quinze, setze anys, te’n recordes. I tota l’autoestima va per terra, et deixa vulnerable, molt vulnerable. Crec que vaig començar a tenir el trastorn obsessiu a catorze anys. No vaig ser diagnosticat fins a vint anys.

—I encara us mediqueu?
—Sí, la dosi mínima d’ansiolítics. L’acabo de prendre, de fet.

—Què és un trastorn d’obsessió compulsiu?
—Els trastorns obsessius són molt més difícils de detectar per a la gent de fora. En el meu cas, tenia unes pors del tot inventades que em feien un fàstic increïble perquè eren fàstics sobre mi mateix. I sabia que eren tan ridícules, que no em sentia amb prou valor d’explicar-les. Vaig tenir la crisi definitiva, amb al·lucinacions i tot, una nit que visitava els pares. El psiquiatre em va explicar que tenia un trastorn obsessiu, o neurosi obsessiva, com se’n deia aleshores.

—I el vostre pare us deixa anar: “Ja se li notava: volia aprendre català. Com vols que no acabi així?”
—Però després vaig descobrir, llegint una de les seves novel·les, que un dels personatges deia: “Potser hauríem d’estar fent una altra cosa, com per exemple aprendre el català.” Realment era un enigma aquest home.

—Fins a quin punt al vostre pare el va marcar ser fill d’un alcohòlic? Al llibre us pregunteu si la seva convicció religiosa servia per a redimir l’alcoholisme del seu pare.
—Sí que és possible. El seu pare i la seva mare tenien unes discussions tan violentes que ella el feia fora de casa. No una vegada, sinó dues o tres. En una de les novel·les hi ha una imatge del pare d’un capellà, precisament, que arriba a casa amb un taxi, no pot ni caminar i cau a la vorera. Estic segur que és una cosa que el pare va veure en persona.

—Els canvis d’humor del vostre pare eren a causa de l’alcohol?
—El meu pare bevia bastant, sí. Però no era d’aquelles persones que beuen i canvien del tot de personalitat. No bevia fins al punt que no podia caminar ni res per l’estil, però sí que bevia. Després d’anar a l’església cada diumenge, anava al pub. I, cada diumenge, la meva mare tenia el roast beef allà al forn esperant i esperant i esperant, bàsicament fins que els pubs tancaven. I el meu pare tornava cap a casa. Era un ritual de diumenge brutal.

—El vostre pare un dia va dir a la sogra: “Fes el favor d’escoltar, que et queden pocs dies de vida i, per tant, encara pots fer les coses com cal.”
—És exactament això. Jo hi era. Devia tenir tretze anys o catorze i pensava: “Hòstia, pare, et passes una mica aquí.”

—Vós i el vostre pare, tots dos, de joves vau passar una nit en un parc de Londres. Tots dos vau acabar tenint un odi visceral per la Universitat d’Oxford, tots dos vau tenir aquesta cosa amb el català i tots dos vau odiar, per il·legible, el senyor Canetti. Ens assemblem als pares més que no sembla?
—Una altra cosa que tenim en comú, en termes més positius, és que el meu pare no tenia  ni un bri de racisme ni d’antisemitisme ni classisme. Als anys cinquanta, a Anglaterra, el racisme era brutal i gairebé universal. Ho explica Andrea Levy en un llibre traduït al català, Petita illa. “Aquests jamaicans pateixen molt, es podria fer més coses per ells”, deia el meu pare. Si el comparo amb els pares de gent amb qui anava a classe, era l’únic que tenia una amiga negra o un amic jueu, per exemple.

—També dieu que tant ell, que va anar a Oxford, com vós, que també hi vau anar, en teniu mal record.
—Sí, jo l’odiava, l’odiava. L’odiava per l’elitisme, que tacava tothom. Tant hi feia la classe social original de la gent, aquesta mena d’elitisme tacava tothom.

—Al llibre es parla molt de les diverses i intenses parelles del vostre pare abans de casar-se. I s’entén que va arribar verge a quasi trenta anys.
—Sí. I pel tipus de vida que feia tampoc no lliga gaire. No era normal, fins i tot a la seva època, que un home arribés verge fins a trenta anys. Però cada vegada que s’acostava a una cosa que fos mínimament sensual, escrivia al diari: “Gràcies a Déu, vaig evitar la temptació.”

—Per cert, teniu fills?
—Noi i noia, bessons. Vint-i-tres anys. La filla acaba d’emigrar a la meva ciutat natal, Londres. Jo en tenia vint-i-cinc quan vaig venir a Barcelona. Hem tancat el cercle, per dir-ho així. Ell treballa fent postproducció per a una productora de televisió

—Heu pogut gaudir de ser pare?
—Sempre dic als meus fills, com a broma, que després de deixar de fumar ells són la millor cosa que m’ha passat. N’he gaudit, sí. Amb els meus fills feia exactament el contrari d’allò que hauria fet el meu pare.

—Al llibre expliqueu, de passada, que teniu 138 llibres dedicats a la Xoà.
—Era un gran fan de la Segona Guerra Mundial. Vaig néixer quinze anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Quan vaig descobrir l’Holocaust, no me n’havia parlat ningú, absolutament ningú, que jo recordi. No se’n parlava, del tema. Era un tema tabú, també a Israel fins a cert punt. I déu-n’hi-do com ha canviat, però últimament només. Als anys noranta va començar a canviar. Un llibre que és molt interessant, i molt recent, de Daniel Stone, The Holocaust: an unfinished history, en descobreix moltes coses noves.

—I dieu que heu escrit un llibre, encara inèdit, sobre la Xoà?
—Sí. El juliol de l’any passat vaig visitar camps de concentració. I hi vaig parlar amb els guies, i molt sovint eren ells i jo i prou. De manera que vam poder conversar sobre el tema sense que ells haguessin de fer el paper de guia turístic, diguem-ne.

—Expliqueu que aquests dietaris no els vau començar a llegir fins al cap de deu anys. Per què?
—Com que la relació amb el pare havia estat tan complicada i m’havia afectat de per vida, tenia una mica de por de què hi trobaria. I va resultar ser al revés. Allò que vaig trobar als diaris em va treure del damunt el pes negatiu del meu pare i em va portar a apreciar-ne les coses positives. Ha estat una experiència alleujadora. He tingut la sort de conèixer la primera part de la vida de mon pare, quan jo encara no havia nascut, i això m’ha ajudat d’una manera fantàstica. Havent pogut descobrir qui era el meu pare quan era jove, a través de les seves pròpies paraules, m’ha alliberat d’un pes emotiu per a la resta de la meva vida. Aquest llibre ha estat molt important, personalment.