08.06.2026 - 21:40
Pedro Sánchez va anunciar ahir que compareixeria davant el parlament espanyol per parlar dels casos de corrupció que l’assetgen. I que la data que havia triat era la vigília de Sant Joan, la revetlla.
Fa molts anys que seguesc de prop la política, i una de les coses que he après és que en política cap data –la tria de cap data– no és innocent. Les dates es trien, es negocien, es calculen i es decideixen amb una cura que no es dedica gairebé a res més. Un conseller que arriba tard a una conferència de premsa ho fa, gairebé sempre, per una raó. Un president que convoca el parlament la vigília d’un dia de festa, també. Segur que ha ponderat el calendari amb una atenció que fóra millor que dedicàs als assumptes del país.
La nit de Sant Joan –com tots sabem– és una nit en què milions de persones eixim al carrer, encenem fogueres, llancem petards, bevem, mengem, cridem i fem l’aldarull que la festa comporta. Intentem, durant unes quantes hores, d’oblidar-nos del dia a dia. No tan sols, ep!, als Països Catalans, on la festa és especialment important, nacional. També als altres països, a Espanya, al País Basc o a Galícia. Segurament –no en sóc un expert, però no crec equivocar-me de gaire–, en el calendari festiu peninsular, no hi ha cap nit que concentre més soroll ambiental, més distraccions simultànies, més ganes col·lectives de no pensar en res i oblidar-se de la quotidianitat. I Sánchez ho sap. I ho saben els seus assessors, que cobren per assessorar precisament sobre aquestes coses.
El mecanisme, certament, és vell i conegut. Quan un polític ha de dir alguna cosa que prefereix que no senta ningú, primer de tot ha de cercar el moment en què menys gent hi pare atenció. Un divendres a les vuit del vespre, si pot ser de pont. El dia de Nadal o el dia de Cap d’Any. Quan es juga algun partit de futbol clau. O, naturalment, per la revetlla, quan la gent té coses millors a fer que escoltar un president explicant per què el seu entorn és el que és.
El problema de la corrupció que ara envolta Sánchez no és que siga la primera vegada que un president del govern espanyol ha de donar explicacions per casos que afecten el seu cercle. Fa temps que la corrupció és una de les indústries nacionals espanyoles, practicada amb una regularitat, una qualitat i una creativitat que hauria de ser objecte d’estudi acadèmic. El problema concret de Sánchez –el que l’ha de preocupar– és que va arribar al poder erigint-se en alternativa moral a la corrupció del Partit Popular, i la realitat ha anat demostrant, amb una puntualitat cruel, que la corrupció –a Espanya i entre espanyols– no entén en sigles.
Per això, avui, allò que crida l’atenció no és tant la corrupció com la tria de la data. Perquè la data revela el fons de la qüestió i la manera com ell l’encara, millor que qualsevol discurs. Un president que hauria d’anar al seu parlament –perquè el congrés és la institució que controla el govern espanyol–, que hauria d’explicar-s’hi davant uns ciutadans que tenen el dret de saber, que hauria de donar la cara perquè és allò que mana i aconsella la decència diguem-ne republicana–, aquest president tria la revetlla per a parlar. Precisament perquè no el senta ni l’escolte ningú.
I en el gest deixa anar una mena de menyspreu quiet que és potser el tret més revelador del personatge. Havent de comparèixer al parlament, perquè no té cap més remei, Sánchez hi compareixerà per Sant Joan, quan els petards cobriran el soroll de les paraules i la foguera de la plaça cridarà més i farà més soroll que qualsevol interpel·lació parlamentària que haja passat minuts abans. Increïble, però cert.
PS1. El papa de Roma començarà avui la visita al nostre país, embolicada com ja sabeu per la polèmica sobre l’ús del català i per la desproporcionada operació desplegada per les autoritats polítiques. Us en parlem en aquest article d’Alexandre Solano i en aquesta guia que, si sou a Barcelona, us ajudarà a no restar atrapats enmig del caos urbà: “Visita del papa a Barcelona: consulteu tots els talls de trànsit i alteracions del transport públic”.
PS2. L’enorme poder del papat es basa en una trampa notable: el fet que ell mateix encapçala dues entitats i hi juga com vol: la Santa Seu i la Ciutat del Vaticà. Ho explique en aquest article: “Rei de Roma i sant pare: la trampa genial que posa els fonaments de l’extraordinari poder del papat”.
PS3. Però la vida continua i avui a Barcelona, per exemple, hi ha convocada una manifestació unitària a les 11.00 a la plaça d’Espanya, en el context de la vaga de docents, que provarà de fer-se sentir enmig dels actes religiosos. Totes les dades sobre la vaga, ací: “Nova vaga general educativa al Principat: ‘Demanem fets, no miracles’”.
PS4. Matthew Tree ha escrit un llibre molt dur, i molt tendre a la vegada, sobre el seu pare, Michael Tree. A la biografia Gairebé tot culpa el pare del seu trastorn obsessivo-compulsiu. Alhora, la descoberta casual dels dietaris del pare fan que Tree l’acabe entenent i que “tot l’odi acabi desapareixent”. Andreu Barnils l’ha entrevistat per parlar del seu pare objector de consciència, nascut a Londres, socialista, molt obert de mires en algunes coses i, a la vegada, un home que bevia massa i que tenia unes maneres i uns estats d’ànim que podien ser cruels. Matthew Tree: “El meu pare era capaç de ser molt afectuós i extraordinàriament cruel”.
PS5. Si tots podeu llegir de franc el nostre diari, sense murs de pagament, és perquè milers de lectors han estat solidaris amb el projecte i se n’han fet subscriptors. Penseu si vosaltres també ens voleu ajudar amb la vostra solidaritat, i si la resposta és afirmativa feu-vos-en subscriptors.
