Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”

Com és que, a Barcelona, les voreres de més a prop de la mar són més contaminades que no pas les de muntanya? Per què el problema de la contaminació a les grans ciutats no és ben bé el CO₂, ni ho resoldrem tot si les omplim d’arbres? Com és que la racionalitat de l’Eixampla, tal com l’hem implementat, no ens afavoreix a l’hora de netejar l’aire que respirem? Què han fet ciutats com París o Londres per a resoldre el problema de la distribució? L’aire és la gran crisi de salut del nostre temps, la causa de vora dues mil morts anuals a Barcelona, la sisena ciutat europea més contaminada per diòxid de nitrogen. Una qüestió de supervivència.

Al desè episodi de Santa Eulàlia ens en dóna una lliçó l’arquitecta Olga Subirós, que l’any passat va ser la comissària del pavelló català a la Biennal de Venècia amb una exposició que justament es deia així: “Aire”. El projecte proposava un canvi metodològic a l’hora d’estudiar com l’urbanisme ha de combatre la contaminació. És una mirada carrer a carrer, racó a racó. “Els carrers del nucli antic són molt estrets, per exemple. Hi ha més alçada d’edifici que amplada de carrer. L’Eixample, encara que hi hagi vint metres de façana a façana, també és més alt que no pas ample, excepte d’uns casos concrets. Això vol dir que la contaminació que es genera a peu de carrer és la que inhalem”, explica Subirós.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un assassí invisible i sense fronteres

El 60% de la contaminació en diòxid de nitrogen a Barcelona ve del transport terrestre, dels tubs d’escapament, cosa que assenyala la necessitat d’un canvi radical en l’ús del vehicle privat a la ciutat. El problema d’aquesta contaminació és que resta arran de terra, i tan sols se’n va si plou o fa prou vent. És el fenomen del canó urbà. Subirós explica: “Cada ciutat té una configuració diferent, segons els vents dominants i la trama urbana. Si l’edificació és més baixa i els carrers són més amples, tot això ajudarà que la contaminació es dispersi.” L’aire hauria de ser una brúixola fonamental en la planificació urbanística i arquitectònica de les ciutats, i Subirós lamenta que fins ara no ho ha estat prou.

L’Organització Mundial de la Salut parla de la contaminació atmosfèrica com l’assassí invisible. “Són morts evitables –recorda l’arquitecta–. El fet important, per a mi, com a arquitecta, és l’impacte en la salut pública. I d’aquest impacte, el primer responsable clarament n’és el transport terrestre.” Perquè la contaminació dels avions i dels creuers, que també són nocives i tenen impacte en la salut, afecten més les capes altes de l’atmosfera. “El problema és que l’impacte de la contaminació que generem a Barcelona el tenen a Vic o a les platges de Begur. No tan sols és un assassí invisible, tampoc no té fronteres”, rebla.

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?