Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”

L’atenció primària té una importància particular a les grans ciutats, que avui creixen assetjades per la densitat, la contaminació i la digitalització. No tot són radiografies, tractaments i revisions. Com que es basen en el manteniment d’un lligam humà, els CAP i els metges de capçalera milloren la cohesió social i la qualitat de vida. No és un lema, hi ha dades que ho avalen. Amb el pòsit de l’experiència i el dia a dia, ho explica i ho defensa amb agudesa la doctora Meritxell Sánchez-Amat, metgessa de família al CAP Besòs i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP). Avui parlem amb ella dels problemes de recursos i d’equipaments que tenen els CAP i de les desigualtats entre els barris de Barcelona en termes de salut. Podeu escoltar el novè episodi de Santa Eulàlia a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La polèmica amb el conseller Balcells

L’essència de l’atenció primària, explica Sánchez-Amat, és la longitudinalitat, ço és, “el vincle que s’estableix entre professional i pacient al llarg del temps, i que fa que el professional conegui la persona que atén i que el pacient confiï en el professional”. L’altre dia, unes declaracions del conseller de Salut, Manel Balcells, van causar revolada al sector. Balcells va dir que la longitudinalitat era un “paradigma antic” que s’havia de substituir –cosa que després matisà. La doctora explica la incomprensió que van causar aquestes paraules: “Les dades més contundents, d’un estudi recent fet a gairebé tota la població de Noruega, deien que si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat es redueix d’un 25%, les visites a urgències d’un 30% i els ingressos hospitalaris d’un 28%. Parlem d’un impacte directe.”

La desigualtat flagrant entre els barris de Barcelona

Un dels desafiaments fonamentals per a la salut pública a Barcelona és la desigualtat entre els barris. Dos exemples ben il·lustratius: les dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona revelen que una persona que viu al barri de Torre Baró –al districte de Nou Barris– viu de mitjana nou anys menys que no pas una persona que neix a Pedralbes; i els embarassos d’adolescents a Trinitat Nova multipliquen per cinc els de la mitjana de Barcelona. Una de les eines amb què institucions i entitats volen millorar aquestes dades és el pla de barris. Aquí, novament, la filosofia de l’atenció primària és decisiva. “Sabem que en les comunitats humanes on hi ha més relació, més vincles, tot millora. Milloren els resultats en salut, a les escoles, el benestar, tot”, explica la doctora.

Els metges de l’atenció primària –i comunitària, remarca Sánchez-Amat– són espectadors directes d’aquestes desproporcions. “Es veu claríssimament la càrrega de malaltia que hi ha amb circumstàncies més difícils. Això ens parla dels determinants socials de la salut. De vegades la nostra medicina té la temptació d’individualitzar les causes de la malaltia. Si emmalalteixes és que fumes, que no portes una vida sana, que no descanses prou. Dades com aquestes demostren que el codi postal té més importància que el codi genètic. Si neixes en un barri amb un nivell de renda més alt, és més fàcil fer esport, els horaris laborals solen ser més raonables, i tot això condiciona com creixes, com vius i com emmalalteixes”, explica la doctora.

L’entrebanc dels equipaments obsolets

Els centres en condicions precàries, que sovint es troben més en barris desafavorits, és un altre dels obstacles funcionals que dificulten la tasca de l’atenció primària. Sánchez-Amat ens parla del seu, el CAP Besòs, al carrer d’Alfons el Magnànim, a tocar de Sant Adrià de Besòs. “Hi vaig arribar el 2007 i llavors ja ens van demanar que féssim un pla del nou CAP Besòs. Som el 2022 i l’única cosa que han fet és recuperar una part de la planta baixa que estava ocupada per una associació”, lamenta. “Cada any, quan surten els plans d’inversió en infrastructures, hi apareixen el CAP Besòs, el CAP Raval Nord, el CAP Gòtic… sempre hi som els mateixos. És cert que se n’han fet de nous, com el CAP la Mina, però tenim un problema gravíssim amb les infrastructures i no hi ha una inversió potent.”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?