30.05.2026 - 09:28
|
Actualització: 30.05.2026 - 09:32
Edgar Morin, el sociòleg, filòsof i intel·lectual francès que va dedicar més d’un segle a intentar comprendre el món sense simplificar-lo, s’ha mort ahir divendres 29 de maig a París. Tenia 104 anys. La notícia l’ha confirmada la seua vídua.
Analista assidu de la societat contemporània, Morin va ser present en tots els grans combats socials i polítics durant més d’un segle. El seu nom real era Edgar Nahoum, però va adoptar el cognom Morin durant la Resistència francesa contra el nazisme, i amb eixe nom va construir una de les obres intel·lectuals més vastes i inclassificables del segle XX.
Un infant marcat per la pèrdua
Va nàixer el 8 de juliol de 1921 a París, en el si d’una família jueva sefardita originària de Tessalònica. La seua infantesa quedaria marcada per una pèrdua devastadora: als nou anys, la seua mare va morir d’un atac de cor. Ell descriuria aquest moment com un “Hiroshima interior” que el marcarà per sempre. Des d’aquell instant, el jove Edgar va aprendre a viure amb la incertesa, amb la fragilitat, amb la consciència que res no és simple ni definitiu —una lliçó que travessaria tota la seua obra.
Va estudiar a la Sorbona, on es va llicenciar en dret i en història. Ben prompte es va acostar als cercles llibertaris que donaven suport a la República espanyola, i el 1942 va ingressar al Partit Comunista Francès, des del qual va participar activament en la Resistència contra el nazisme. El 1951 seria expulsat del PCF per haver criticat la línia estalinista de la direcció: “Va ser com un dolor d’infant, enorme i molt curt”, confessaria anys després. Aquella ruptura traumàtica el convertiria en un pensador radical de la lucidesa crítica.
La seua gran obra: pensar la complexitat
L’obra més ambiciosa i reconeguda de Morin va ser La Mètode, sis volums escrits entre 1977 i 2004, en els quals buscava una manera de respondre al desafiament de la complexitat que s’imposa al coneixement i als nostres problemes humans, socials i polítics. Aquesta obra el convertiria en el fonament del que ell va anomenar el “pensament complex”.
La noció partia d’una intuïció tan senzilla com profunda: que el món no pot ser comprès fragmentant-lo en disciplines estanques. Que la biologia necessita de la filosofia, que la sociologia no pot ignorar l’ecologia, que la política és inseparable de l’antropologia. Del mot llatí complexus —allò que és teixit conjuntament— Morin va construir tota una metodologia del coneixement que desafiava l’especialització academicista dominant.
El compromís sense claudicació
Però Morin no era un pensador reclòs en una torre d’ivori. Al llarg de la seua llarga vida va mantenir un compromís ininterromput amb els grans debats del seu temps. Des dels anys noranta va ser un dels primers intel·lectuals a alertar sobre l’amenaça del col·lapse ecològic. Va escriure sobre la cultura de masses, sobre el cinema, sobre els rumors i els mecanismes de la desinformació —La Rumeur d’Orléans (1969) n’és un exemple pioner, una anàlisi d’una histèria col·lectiva que avui ressona amb força en l’era de les xarxes socials.
El 2002 va cosignar un article al diari Le Monde en el qual denunciava la política israeliana contra els palestins, cosa que li va valdre una denúncia judicial, però que mostrava la coherència d’un home que venia d’una família jueva sefardita i que, precisament per això, creia que cap víctima no té el dret d’esdevenir botxí. Va mantenir la seua postura sempre després.
Un home d’un sol peça intel·lectual
Morin va escriure més de cent llibres i va dialogar públicament amb pensadors tan diversos com Boris Cyrulnik, Jean Baudrillard o Stéphane Hessel. El 2021, en la recepció que li va dedicar l’Élysée per als seus cent anys, Emmanuel Macron el va qualificar de “pensador universal” i “vigia del planeta”.
Però més que els honors, allò que defineix Morin ha estat la coherència vital: un home que va aprendre als deu anys que la mort forma part de la vida, que als trenta va aprendre que els partits poden trair els seus ideals, i que als cent va continuar escrivint i parlant sense rendir-se al cinisme ni a la resignació.
“La vellesa és com un graó que es puja, no és una escala que davalla cap a la tomba”, va dir en una de les seues últimes entrevistes. I també: “La vida només és suportable si hi introduïm no pas utopia sinó poesia, és a dir, intensitat, festa, joia, comunió i amor.”
Som, doncs, davant un home que va viure d’acord amb el que pensava, fins al darrer moment.
