El cadàver d’una dona morta a Esplugues de Llobregat, dissabte passat, encara era calent quan els telèfons, miraculosament, ja “sabien” qui l’havia morta i per quin motiu. És un fenomen ben estrany, però no és nou. L’any 1969, Edgar Morin va anar a Orleans a estudiar un succés que l’havia intrigat: la ciutat sencera donava per fet que les botigues de roba propietat de jueus feien desaparèixer les xiques joves als emprovadors. El cas és que no hi havia cap noia desapareguda ni cap denúncia, ni una. No hi havia res. Però el rumor corria amb una velocitat i amb una convicció que posaven la pell de gallina.

Morin va escriure un llibre extraordinari sobre aquells fets, un llibre que algú hauria de recuperar avui i traduir urgentment: La rumeur d’Orléans. El filòsof francès, precursor del pensament complex, avui tan calumniat, hi va descriure perfectament –amb una precisió que esgarrifa de llegir avui– la tàctica emprada ara per l’extrema dreta catalana i espanyola a partir dels fets d’Esplugues. A La rumeur d’Orléans, més enllà de la diferència entre un no-fet com el que esmentava ell i el fet real d’Esplugues, Morin demostra que el rumor no en necessita, de fets: necessita només un buit i un estereotip. Perquè el buit és l’espai on no arriba la informació verificable i contrastada. I perquè l’estereotip és el contingut que ompli aquell buit de manera automàtica, sense esforç, perquè ja era a punt i perquè una part de la societat està disposada a assumir-lo sense dubtar-ne ni un segon. Morin, a més, deixava ben clar que tot això –i aquest és el nus de la qüestió– no té res a veure amb la veritat, ni amb la recerca de la veritat ni amb res que puga haver passat: el rumor, simplement, és immune als fets.

Cinquanta-set anys després, els rumors sobre el crim d’Esplugues han funcionat exactament igual que els d’Orleans, però amb una diferència que Morin no podia haver previst en el seu temps: ara el buit no s’ha produït sol, s’ha fabricat. El rumor és ara –si ho puc dir així i s’entén què vull dir– un producte industrialitzat.

El secret de sumari és una eina legítima de la investigació penal, una garantia democràtica. Però cal reconèixer que, en el context de les xarxes socials, té un efecte secundari que els ultres han après a explotar en favor seu amb una precisió extraordinària: crea aquest buit que necessita el rumor per a fer efecte. Quan les autoritats no poden dir ni aclarir res encara –i subtralle l’encara–, qui ompli l’espai és qui hi arriba primer, cridant. I qui hi arriba primer, en aquests casos, és sempre el mateix, amb la mateixa narrativa, amb la mateixa immoralitat i indecència, que fa anys que és afilada i a punt.

Sílvia Orriols va publicar el seu primer missatge a les xarxes socials com qui diu abans que els Mossos acabassen de redactar el primer informe. “Un islamista degolla una nena a Esplugues”, deia amb fotografia inclosa, mentre proclamava que allò era “terrorisme”, escrit en majúscules com fa el seu admirat Donald Trump.

Ara han passat uns quants dies i ja sabem que la víctima no era una nena, sinó una dona de quaranta-sis anys. I que no va ser “degollada”, sinó apunyalada. Sabem també que el mòbil de l’assassinat no estava establert aleshores –no podia estar establert de cap manera. Per acabar-ho d’adobar, sabem també que la dona era asiàtica, no pas blanca europea: una emigrant recent, doncs, d’aquestes que el seu partit diu que cal deportar. I que l’assassí ha estat ingressat en una unitat psiquiàtrica -cosa que sembla avalar més aviat la tesi del brot psicòtic en detriment de la tesi gihadista.

Però res d’això no importava. I paga la pena que entenguem per què. No importava, simplement, perquè el missatge no anava dirigit als fets, sinó a l’estereotip: immigrant, arma blanca, víctima innocent, esquerra còmplice, periodistes mentiders, polítics traïdors, bla, bla, bla. L’equació amb això ja era escrita i els seus acòlits –feixistes o irresponsables– ja s’encarregarien de fer-la córrer exagerant cadascú una mica més la violència i l’odi descarregat en l’operació: “Fabriquer un mythe et céder au délire.“

Cal dir-ho sense embuts, doncs: això és mentir. No és pas una interpretació precipitada ni un error de bona fe, fruit de l’impacte de la notícia. No: això és mentir de manera deliberada, calculada i sistemàtica, sabent que menteixes sobre uns fets que encara es produeixen, amb el cadàver calent d’una dona encara al carrer, sense deixar temps a esbrinar ni tan sols la cronologia exacta dels fets.

I no és tan sols l’ús descarat de la mentida, allò que ens hauria de colpir. És, sobretot, la violència amb què es llança el missatge. Orriols no es va limitar a insinuar què podia haver passat –cosa que hauria estat legítima i molt diferent d’allò que fa. No es va preguntar en veu alta si allò que deia podia haver passat, no ho va formular mai com una hipòtesi que ja veurem si es confirmarà o no. No. Va afirmar rotundament, va acusar obertament i va condemnar en tres línies. I ho va fer amb la urgència de qui sap que la veritat és l’enemic i també que el temps és l’aliat. Una mentida llançada amb prou força, contundència, diligència i rapidesa no necessita ser ni remotament certa per a causar el dany social que es busca, que aquesta gent vol que faça. Solament necessita arribar primer. I arribar-hi primer és exactament què fan i faran ells, cada vegada i sense excepció. És la tàctica que els dóna resultats perquè enverina de manera eficaç la societat i crispa i trenca la convivència, que és l’objectiu que necessiten per a créixer.

Dit això, també caldria remarcar que hi ha una violència específica en aquesta mena de mentides que va més enllà del contingut fals i que fa encara molt més mal. És una violència de saturació: s’acumula tanta afirmació, tanta indignació, tanta certesa fingida, que l’espai per a cercar la veritat s’estreny fins a desaparèixer. De tal manera que, quan finalment arriba la informació verificada –per exemple, ara ja sabem que la víctima no era una nena, u; que no era una dona blanca, occidental, dos; i que l’assassí ahir va ser ingressat en una unitat psiquiàtrica, tres–, aleshores ja tant hi fa la veritat, perquè ja no pot aterrar enlloc. El cap del ciutadà ja és ocupat per la mentida i no és obert a escoltar raons. I aquesta és la tàctica de fons: no es tracta, en cap moment, de guanyar l’argument ni de cercar la veritat, sinó de fer impossible que l’argument i la veritat existesquen.

I ací és on el cas d’Esplugues difereix del d’Orleans d’una manera que ens hauria de preocupar especialment. Perquè aquell rumor que Morin va estudiar els anys seixanta del segle passat era espontani. Naixia de la por i dels prejudicis latents d’una societat que creia que els havia superats. Era un fenomen molt revelador i inquietant, però no deixava de ser un accident. Això que passa ara, en canvi, no és cap accident. Hi ha actors polítics que han convertit l’explotació d’aquest mecanisme de la mentida immoral en mètode: identifiquen el buit informatiu, hi injecten la narrativa abans que hi càpiga res més i després esperen que el desmentiment arribe tard o sone a coartada. L’extrema dreta europea ha professionalitzat el rumor i aquest és el seu gran èxit. N’ha fet una indústria, fins al punt que creen “mitjans” que no fan sinó mentir cada dia a una audiència com més va més disposada a consumir mentides com si fossen l’anxiolític necessari per a calmar totes les seues frustracions.

Cal dir que no trobe gaire encertada la resposta de la consellera Parlon, però si més no reconec que va ser ràpida i taxativa. Però també cal entendre que la rapidesa no hi ajuda, quan el mecanisme ja ha fet efecte. I la contundència tampoc, perquè una part del públic ja és tan immune als fets que llegeix qualsevol desmentiment oficial com una prova addicional que “alguna cosa s’amaga”. Morin ho va observar a Orleans i va descriure perfectament el fenomen a les pàgines del seu llibre: desmentir un rumor és molt més difícil que no pas llançar-lo, perquè el rumor tan sols apel·la a la visceralitat i a la reacció immediata, al plaer físic; en canvi, el desmentiment apel·la a la prudència i la paciència, al plaer intel·lectual. I la prudència sempre arriba tard. I la paciència sempre es fa enutjosa.

I la cosa més greu de tot plegat és que ha passat mentre no sabem encara, exactament, per què va matar aquell home aquella dona, dissabte passat. No ho sabem. La investigació continua i fins que no s’acabe no ho sabrem. Però sí que és veritat que, mentrestant, hi ha una cosa que sí que sabem: el debat que ha dominat les xarxes no és sobre el crim –no us enganyeu pas–, sinó sobre el rumor que han construït entorn del crim. Que és, exactament, allò que pretenia qui el va llançar.

Morin tenia un punt d’optimista que jo no tinc. Ell va escriure al llibre sobre Orleans que la millor medecina possible contra aquesta mena d’actuacions immorals era explicar-les, despullar-ne el mecanisme i exposar aquells qui les fan servir, ensenyar a la gent com funcionen. Explicar el mecanisme a la gent no el destrueix, però Morin pensava que el debilita. Perquè el rumor necessita l’obscuritat per a prosperar i la urgència per a reeixir. I és cert, per tant, que li costa molt més de circular quan la gent sap que algú l’ha construït a posta, que és pre-fabricat, que el buit que ompli és un buit obert amb la intenció d’aprofitar-se’n i que al darrere seu hi ha la decisió política de mentir ràpidament abans que ningú no puga explicar la veritat.

No sabem encara tot allò que va passar al carrer de Joan Miró d’Esplugues. Però ho sabrem. És clar que ho sabrem. I aleshores ens haurem d’explicar els fets i haurem de mirar d’entendre les motivacions de l’assassí, siguen quines siguen. Però, en l’espera –suposant que algú estiga disposat a escoltar–, allò que tenim segur és una prova més de com funciona aquesta màquina que ha convertit el dolor d’una família i una comunitat en simple munició electoral i en crispació ciutadana.

Jo, sincerament, no tinc gens clar que amb l’explicació –com deia Morin– n’hi haja prou per a canviar aquesta dinàmica infernal. Però sí que sé –com a periodista i com a ciutadà– que explicar-la, raonar-la i alçar-la per damunt dels brams, és el mínim que puc fer.

PS1. Escòcia i el País de Gal·les voten avui en unes eleccions que poden significar un tomb molt important en la política del Regne Unit. El referèndum d’independència tornarà al centre del debat escocès i a Gal·les hi ha la possibilitat que, per primera vegada, l’independentisme guanye les eleccions. Totes les claus d’aquest vot històric les explica Alexandre Solano en aquest article.

PS2. Els docents dels infants de menys de 3 anys avui fan vaga al Principat, el País Valencià i les Illes, en una jornada que vol ser un crit d’alerta per a denunciar la situació límit de les aules. Alba Tebar explica les raons de la vaga i parla amb representants del moviment en aquest article.

PS3. Josep Maria Argemí és un escriptor massa poc conegut pels mèrits que té, i ara ha publicat El naixement de Venus, a l’editorial Lleonard Muntaner. Montserrat Serra l’ha entrevistat: “Una literatura fora de temps, quina meravella!”

PS4. Com cada dimecres, ahir a VilaWeb Televisió es va emetre La taca d’oli, amb Ot Bou. Enmig de les constants giragonses de Donald Trump, parla amb Eduard Soler Lecha, professor agregat de relacions internacionals a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador sènior associat de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals, amb qui analitza detingudament en quin punt es troba la guerra del Llevant. Vegeu-ne el vídeo.