Els electors d’Escòcia i Gal·les són cridats avui a les urnes en una jornada que marcarà el rumb polític de totes dues nacions. Els col·legis obren a les 7.00 (hora britànica) i tanquen a les 22.00, és a dir, les 23.00 hora catalana. El recompte no començarà fins demà al matí, es preveu que els primers resultats arribin cap al migdia i que la major part del recompte hagi estat enllestit durant la tarda.

A Anglaterra, els ciutadans també voten prop de cinc mil regidors en més d’un centenar de consells locals, a més de sis batllies elegides directament. Tot i el caràcter municipal, aquestes eleccions sovint es llegeixen en clau estatal i serviran per a mesurar el suport a les diferents forces polítiques, amb els ulls posats en el creixement de l’extrema dreta del Reform UK, de Nigel Farage, que actualment encapçala les enquestes per a les eleccions britàniques del 2029.

Escòcia: el referèndum torna al centre

A Escòcia, es renoven els 129 escons del parlament de Holyrood amb un sistema mixt. Cada elector disposa de dos vots: l’un, per a un candidat de circumscripció, i l’altre, per a una llista regional, cosa que combina representació directa i proporcional.

El govern encapçalat per John Swinney ha convertit aquestes eleccions en un plebiscit sobre la reactivació de les reivindicacions independentistes. El Partit Nacional Escocès (SNP) sosté que una majoria parlamentària legitima la demanda d’un nou referèndum i s’ha compromès a pressionar Westminster perquè autoritzi la transferència de competències necessàries. De fet, ja ha anunciat que en la primera sessió de la nova legislatura en demanarà formalment l’autorització.

El precedent del 2022, quan el Tribunal Suprem britànic va dir que no es podia convocar un referèndum sense l’aval de Londres, ha obligat a redefinir l’estratègia. Ara el pes recau en el mandat polític i en la capacitat de convertir-lo en conflicte institucional. Sobre això, una enquesta recent indica que més de la meitat dels electors considera que una majoria parlamentària amb un programa explícit d’autodeterminació constitueix un mandat legítim per a negociar.

Les enquestes situen l’SNP com a primera força i apunten que podria assolir una majoria ajustada o bé necessitar el suport dels Verds, també independentistes. El paper d’aquest partit pot ser determinant. Si la suma no assolís la majoria, el parlament podria quedar fragmentat i l’estratègia sobiranista entraria en una nova fase d’incertesa.

Gal·les: una possible ruptura històrica

A Gal·les, les eleccions poden marcar un canvi històric. El parlament gal·lès, el Senedd, s’amplia fins a 96 membres i adopta un sistema proporcional amb llistes tancades. Els votants emeten un únic vot, i els escons es reparteixen segons el percentatge obtingut.

En aquest context, el Plaid Cymru, el partit independentista, aspira a encapçalar el govern per primera vegada i posar fi a dècades d’hegemonia laborista. Però, a diferència d’Escòcia, no proposa un referèndum immediat, sinó una estratègia gradual: una convenció constitucional, un debat nacional sostingut i la construcció de les condicions per a una eventual consulta.

El suport a la independència encara no és majoritari, però ha crescut i s’ha normalitzat. La qüestió nacional ha deixat de ser marginal i s’ha situat al centre del debat polític gal·lès. L’arribada d’un partit independentista al govern significaria, en aquest sentit, un canvi de fase.

Les enquestes dibuixen una situació molt oberta, amb Plaid Cymru competint amb el Reform UK per ser la força més votada. Cap partit no té opcions de majoria absoluta, i els pactes seran determinants. En aquest context, l’independentisme podria trobar aliats tant en els laboristes, que serien tercera força i amb qui ha governat sovint com a soci minoritari, com en els Verds. En canvi, es preveu que els liberals i conservadors obtinguin pocs escons. Això dóna un avantatge important al Plaid Cymru per a formar govern.

Una jornada que posa a prova el Regne Unit

Aquestes no són unes eleccions més. Arriben en un context de polarització creixent entre projectes polítics oposats: d’una banda, les demandes d’autodeterminació, que poden reforçar els projectes a Escòcia i Gal·les, en una dinàmica que ja s’ha vist al nord d’Irlanda, on el republicanisme encapçala el govern per primera vegada; de l’altra, un bloc unionista com més va amb més tensió, amb l’ascens de l’extrema dreta i de propostes obertament centralitzadores, especialment a Anglaterra.

Aquesta tensió es combina amb els grans debats materials –cost de la vida, sanitat, energia–  que han marcat la campanya. Però, lluny de desplaçar la qüestió nacional, l’han reforçada: la capacitat de resposta política es vincula com més va més amb el nivell d’autogovern.

Amb les urnes obertes, el focus rau en la participació i en les majories que en resultin. Si es consoliden governs amb agenda sobiranista, Londres haurà d’afrontar una pressió coordinada inèdita. Si no, l’independentisme haurà de redefinir l’estratègia. Sigui com sigui, el 7 de maig pot marcar un punt d’inflexió: no solament en la política escocesa o gal·lesa, sinó en l’equilibri intern del Regne Unit.