02.05.2026 - 21:40
|
Actualització: 02.05.2026 - 21:54
El 7 de maig és una data electoral clau a Escòcia i Gal·les, amb la renovació de sengles parlaments. Tanmateix, l’abast d’aquestes eleccions, va molt més enllà dels límits administratius d’aquestes nacions i s’han convertit en el centre de l’actualitat política, tant a Londres com entre els moviments d’alliberament nacional de tot Europa.
A mesura que s’acosta la data, es consolida una situació nova: per primera vegada d’ençà de la configuració del model descentralitzat britànic, s’entreveu la possibilitat que coincideixin dos governs amb un programa independentista, i s’hi afegeix que el nord d’Irlanda té per primera vegada un primer ministre republicà. Tot plegat indica un canvi de fase: d’una demanda fragmentada de les diverses nacions es podria passar a una pressió simultània i sostinguda en favor de l’autodeterminació, amb capacitat de fer trontollar el model territorial del Regne Unit.
Escòcia, a l’ofensiva institucional
La reivindicació més immediata és a Escòcia, amb la voluntat de tornar a situar el referèndum d’independència al centre. El primer ministre, John Swinney, ha redefinit l’estratègia del Partit Nacional Escocès (SNP) amb l’objectiu d’avançar en aquesta direcció i de sortir del blocatge d’aquests darrers anys.
El 2022, el moviment independentista va topar amb un mur: el Tribunal Suprem britànic va sentenciar que ni el govern ni el parlament escocès no podien convocar un referèndum sense l’aval de Westminster. Aquella decisió va escapçar l’estratègia de Nicola Sturgeon i va obrir una etapa d’incertesa política, marcada per la manca d’avenços i per un cert desgast electoral de l’independentisme.
Ara Swinney ha vinculat el segon referèndum al fet d’aconseguir una majoria independentista en aquestes eleccions. L’estratègia actual implica d’aconseguir un mandat tan clar que dificulti a Londres de sostenir una negativa. Per exemple, ja ha anunciat que, si revalida el govern, impulsarà en la primera sessió del parlament una votació per a reclamar a Westminster la transferència de competències, la coneguda ordre de la Secció 30, que permetria de convocar legalment el referèndum. Paral·lelament, el govern escocès preveu de presentar un projecte de llei de consulta dins els primers mesos de mandat, amb la voluntat de dotar d’estructura jurídica la demanda. És una estratègia de confrontació institucional controlada, que pretén de transformar un blocatge legal en un conflicte polític de més abast.
Les dades demoscòpiques reforcen aquesta opció. Segons les enquestes recents, el suport a la independència tindrà majoria en un hipotètic referèndum i, igualment important, una majoria de la població consideraria que tenir una majoria parlamentària independentista seria un mandat legítim clar. Això consolida la idea que el mandat polític pot esdevenir un element central de pressió.
Tanmateix, encara no s’ha detallat què passaria si es mantingués la negativa de les autoritats britàniques i augmenta la pressió de les bases perquè hi hagi algun avenç. Ara com ara, Swinney diu que n’està convençut, si més no en públic, i que el 2028 podria ser la data d’un segon referèndum. Tanmateix, les eleccions britàniques del 2029 podrien obrir una oportunitat si cap partit no obté majoria absoluta i els diputats independentistes esdevenen decisius. Alhora, una eventual victòria de l’extrema dreta de Reform UK, amb un discurs obertament centralitzador, pot intensificar la confrontació i reforçar el suport a la independència, cosa que obriria pas a un panorama nou.
El paper dels Verds i la nova majoria sobiranista
Les enquestes assenyalen que hi haurà una majoria independentista; qualsevol desviació d’aquesta previsió deixaria el parlament en una situació extremadament fragmentada, sense cap majoria clara, i seria un cop polític fort al projecte sobiranista, que podria abocar-se a una nova crisi interna. La darrera enquesta publicada per The Telegraph diu que l’SNP tindrà 67 escons, per sobre dels 65 de la majoria absoluta, tot i que altres sondatges el deixen per sota.
En aquest cas, el suport dels Verds, que poden obtenir una desena de diputats, seria determinant. Amb el lema “Independència. Per la gent. Pel planeta”, ha mostrat la predisposició a formar majories sobiranistes, amb el referèndum com a punt central: “Cada vot als Verds escocesos és un vot per una Escòcia més justa, més verda i independent a Europa. Per això demanem a tothom qui dóna suport a la independència que exigeixi més votant els Verds el 7 de maig.” En aquest context, també ha tingut ressò el suport extern del cap del Partit Verd d’Anglaterra i Gal·les, Zack Polanski, que ha advertit que seria “antidemocràtic” blocar la convocatòria d’un nou referèndum si hi ha una majoria independentista.
Tanmateix, la campanya no s’ha limitat a la qüestió nacional. Els partits han confrontat propostes concretes sobre la gestió dels serveis públics, especialment el sistema de salut, amb el debat centrat en la reducció de les llistes d’espera i el finançament. El cost de la vida ha estat un altre eix central, amb mesures divergents en matèria d’energia, habitatge i fiscalitat. I el model econòmic ha obert un debat específic sobre el futur del petroli i el gas de la mar del Nord: mentre els Verds defensen una transició energètica accelerada i el tancament progressiu de l’explotació, els conservadors opten per mantenir i fins i tot ampliar l’activitat extractiva. L’SNP i els laboristes, per una altra banda, defensen una transició gradual, amb una reducció progressiva de la dependència dels hidrocarburs.
Gal·les: de perifèria a front polític central
El mateix dia hi ha eleccions a Gal·les, amb un potencial de canvi igualment profund. S’hi posa en joc no solament un relleu polític, sinó la fi d’un cicle de més de dues dècades d’hegemonia laborista. Per primera vegada, l’independentista Plaid Cymru pot encapçalar l’executiu gal·lès, i això significaria un canvi estructural.
Però l’estratègia és diferent del cas escocès. El partit no proposa un referèndum immediat, sinó una estratègia gradual orientada a construir les condicions perquè sigui viable. Això inclou una convenció constitucional, l’elaboració d’un llibre blanc sobre la independència i l’obertura d’un debat sostingut sobre el futur del país.
Aquesta aproximació respon a una realitat sociològica concreta: el suport a la independència encara no hi és majoritari, tot i haver crescut aquests darrers anys, i, sobretot, es normalitza en l’espai polític. La qüestió nacional ha deixat de ser marginal i ha esdevingut un element estructural del debat públic, en un context en què les mobilitzacions obertament independentistes han passat en pocs anys de ser testimonials a formar part de la normalitat política.
Alhora, la campanya també ha incorporat debats de fons sobre la gestió dels serveis públics, el cost de la vida i les desigualtats territorials. Aquestes qüestions, però, sovint s’han entrellaçat amb el debat nacional, amb una tendència clara a vincular la capacitat de resposta política amb el grau d’autogovern.
Les enquestes mostren ara una previsió molt oberta, amb un empat entre Plaid Cymru i Reform UK, dues forces amb projectes radicalment oposats. Això fa pensar que els pactes seran determinants. L’opció més probable és una majoria independentista amb el suport dels laboristes, però, si tenen majoria sense necessitat dels laboristes, no es pot descartar un acord amb els Verds que reforci encara més el pes del programa sobiranista.
Latest poll confirms: this election is a straight fight between Plaid Cymru and Reform UK!
Labour's time is up, and other parties risk letting Reform in through the back door.
Vote Plaid Cymru 7 May – for new leadership to stop Reform and stand up for Wales 🏴 pic.twitter.com/IE3AD2Pb9S
— Plaid Cymru 🏴 (@Plaid_Cymru) April 21, 2026
Polarització i resposta centralista
Aquest doble moviment coincideix amb una dinàmica contraposada que accentua la tensió: l’ascens de Reform UK, de Nigel Farage, i d’un discurs obertament centralitzador. Aquesta força qüestiona el model de devolució de competències i defensa una recentralització de l’estat, cosa que intensifica la polarització.
La política britànica tendeix com més va més cap a un eix clar entre autodeterminació i centralització. Ja no és solament qüestió de gestionar l’autogovern, sinó de definir quin model d’estat ha de prevaler. Aquesta tensió pot arribar al punt culminant amb vista al 2029, amb la possibilitat d’un parlament fragmentat o, en un cas més extrem, amb una majoria absoluta centralitzadora, és a dir, del Reform UK, que ara mateix encapçala les enquestes.
Sigui com sigui, es preveu una situació inèdita dins la política britànica contemporània. La qüestió ja no és si hi haurà un nou referèndum o si una nació concreta pot avançar cap a la independència. Es posa en joc si el Regne Unit és capaç d’absorbir aquesta pressió sense transformar-se profundament, si introduirà una via perquè les nacions pugui decidir sobre la independència o si entra en una crisi de naturalesa estructural que qüestioni la viabilitat de l’estat tal com és configurat.
