Josep Maria Argemí (Barcelona, 1965) és un escriptor poc conegut, tot i tenir una trajectòria de més de trenta anys i haver publicat a Quaderns Crema en vida de Jaume Vallcorba. Actualment, la seva obra és formada per cinc volums de narracions i quatre novel·les. Fa cinc anys que publica d’una manera estable a l’editorial Lleonard Muntaner, que impulsa Maria Muntaner, i viu un moment prolífic. Enguany ha publicat El naixement de Venus.

Quedem al verger del Museu Marès de Barcelona, que diu que és el seu museu preferit. Fill de l’alta burgesia del tèxtil, filòleg i advocat, Argemí es dedica a la literatura per a fer reviure en la ficció algunes esperances efímeres de la realitat, entre més ambicions. Té una prosa exquisida i afronta les històries amb una imaginació potent, triant en certs moments el gènere fantàstic i en uns altres el costumisme. De fet, és un home amb maneres d’un altre temps, també com a escriptor. I ho viu desacomplexadament, de manera joiosa. 

És un bon lector i en el seu argumentari no para de sumar frases compostes, un coneixement ric que a voltes el porta a desviar-se de la idea principal per perdre’s en una suma de noves idees i pensaments. Però la conversa és rica i personal. Comença:

—Sóc conscient que tinc pocs lectors, però són bons i els tinc de fa anys, començant per Jaume C. Pons Alorda i continuant per Adrià Pujol Cruells, Bernat Dedéu… Els lectors que tinc són lectors que, al meu entendre, busquen en la literatura alguna cosa més que un divertiment efímer, alguna cosa més que un passatemps. És la literatura entesa com a estil, on el llenguatge té un paper central al text que arriba al lector.

—Entenc, doncs, que teniu ambició literària.
—Ambició literària absoluta. La meva ambició literària no s’atura a comparar-se amb l’últim èxit de vendes del Sant Jordi d’enguany o de fa dos anys, sinó que mira cap a un horitzó on apareixen autors com ara Borges, Bioy Casares i Pere Calders, del qual sempre recomano la novel·la Ronda naval sota la boira, que és poc coneguda; m’agrada comparar-me amb la Mercè Rodoreda de Viatges i flors, que és el primer text que en vaig llegir a setze anys i que em va deixar del tot impressionat. I quan parlo de comparar-m’hi, vull dir que la meva ambició literària és la mateixa que poden tenir aquests autors i uns altres com ara Joseph Conrad i Joaquim Ruyra. És una ambició literària basada en la construcció d’un estil i amb la tensió ben posada en l’estructura del text. És a dir, en el text per si mateix, no en el pretext.

—Què voleu dir amb el pretext?
—Per mi, el gran equívoc de la literatura catalana actual és que molts llibres es publiquen amb un pretext diguem-ne…

—Comercial?
—No. És ben just que sigui comercial, perquè formem part d’una indústria editorial. El gran equívoc de la literatura catalana actual és que molts llibres es publiquen amb un pretext de reivindicació personal de l’autor: l’autor és més important que l’obra. I, tot i que l’autor és òbviament important, perquè si no no es produiria el text, l’autor no ha d’amagar el text. Crec que és ideal que el text amagui l’autor, que el text parli per si sol.

—A què us referiu?
—Fa temps que detecto (no sols jo), amb una certa sorpresa i cansament, que hi ha molta literatura que, per a arribar al lector, n’explica el trauma.

—Parleu de l’autoficció?
—Diguem-ne autoficció, tot i que hi ha autoficció molt bona, també. I penso curiosament en autors que no són catalans, com Annie Ernaux i Patrick Modiano. Són autors excel·lents, però no fan una autoficció lacrimògena, on el trauma té el paper central del text, al contrari. Per exemple, Modiano busca la felicitat en la memòria (perquè és un autor molt proustià), en esperances que van ser efímeres, però que en el text ell fa reviure: aquesta és una de les grandeses de la literatura… L’autoficció en si mateixa no és dolenta, però la literatura que va directament a manifestar el trauma de l’autor produeix llibres que semblen sobretot sessions de teràpia, que paguem els lectors que els hem comprats.

—En contrast amb aquesta crítica que feu a l’estat de la literatura catalana, reivindiqueu la imaginació?
—Del tot. Perquè, per mi, la imaginació és l’essència de la literatura. Pensem en texts fundacionals de la literatura occidental, com l’Odissea i la Ilíada o la Bíblia. Quina explosió d’imaginació que són aquests texts! 

—Per una banda, doncs, hi ha l’estil, la forma, la llengua, i, per una altra, cal la imaginació, per a fer literatura.
—Sí. I aquest esforç penso que avui és molt més difícil que fa un segle o dos. Perquè hi ha una desconfiança en la ficció que construeix imaginació. Hi ha una desconfiança del públic general. En la literatura d’imaginació (no pas la literatura fantàstica, que és més circumscrita a un gènere), hi incloc els texts d’Homer, la Bíblia, les traduccions de Sagarra de les obres de Shakespeare, la novel·la que he esmentat de Pere Calders, els contes de la Rodoreda, les narracions de Joaquim Ruyra… Però avui aquest esforç és molt més difícil perquè la gent ha deixat de confiar en la imaginació i l’ha reduïda a la literatura dita juvenil. Avui la gent considera que la imaginació està bé, però per a nens i joves. En canvi, els adults poden acceptar la literatura, però només si tracta de temes explícitament realistes i traumàtics. Una literatura gairebé periodística, per no dir pamfletària.

—Per vós, què implica el concepte imaginació?
—Implica la projecció d’un mateix cap a la idea de l’ànima. L’ànima, que és un concepte que avui sembla inexistent, és essencial en la imaginació. La literatura ha de recuperar l’ànima en els texts. I això vol dir un sentit humà, un sentit de divinitat, fins i tot d’eternitat. Allò que els antics en deien sub specie aeternitatis (sota l’espècie de l’eternitat). La literatura ha de voler aspirar a això.

—Però, això és la imaginació?
—És la imaginació projectada. La imaginació que projectem més enllà de la realitat estricta, de la literalitat. Perquè el llenguatge és allò que ens fa humans. I l’essència del llenguatge humà és l’ànima. No parlo de religió, parlo de literatura. La literatura, si vol aspirar a una certa grandesa, a una noblesa d’esperit, que és una expressió que utilitza l’assagista neerlandès Rob Riemen, que a mi m’agrada molt… Aquesta noblesa de l’esperit per mi és meravellosa i seria molt bonic que la literatura catalana també entengués que, a banda les peripècies i els traumes de l’autor, és bonic construir llibres que vagin més enllà de la literalitat de cadascú de nosaltres, pobres humans.

—Dèieu que cal amagar l’autor, que l’autor ha de servir al text.
—L’autor és al servei del text i la manera de fer-lo més bo de llegir és entendre que la musicalitat és essencial en la literatura. Sempre he pensat que la millor virtut d’un escriptor és tenir una bona oïda musical. Josep Pla, al Quadern gris, deia que l’escriptor ha de tenir una bona salut física. Això també, perquè escriure és un esforç físic, una feina de resistència, però tenir una bona oïda musical és essencial. La prosa ha de ser fluida i musical, ha de tenir una música interna i el lector no se n’ha d’adonar. Bàsicament això és l’ofici. Una certa audàcia, fins i tot temeritat, també hi ha de ser. L’autor ha de ser reflexiu, però sobretot ha de ser molt valent.

—Queda clar que sou un gran lector, un lector afamat.
—Sóc un lector constant. Allò de nulla dies sine linea (cap dia sense una línia), jo ho aplico a la lectura, que és l’altra cara de l’escriptura. És a dir, no entenc una escriptura sense lectura. La tradició literària no és sols la dels autors catalans, sinó també la de les traduccions catalanes.

—Hi pot haver un bon escriptor que no sigui bon lector?
—Segons el meu punt de vista, no. Entenc l’escriptura com la destil·lació que apareix després d’un procés. I és un procés de lectura que pot durar mesos o anys. Perquè nosaltres, quan escrivim, som els primers lectors d’allò que escrivim. Per tant, hem de tenir una destresa a l’hora de llegir el nostre propi text. I això vol dir que, com més exigent siguis com a lector, també ho seràs com a escriptor.

—Com treballeu? Partiu d’una estructura feta o escriviu a raig?
—No em faig cap estructura ni esquema, perquè l’estructura la tinc tota al cap. No necessito escriure-la. Parteixo d’una idea, d’una intuïció, d’una paraula fins i tot, de l’impacte que m’ha causat certa lectura anterior. La meva literatura es construeix molt a partir de lectures anteriors. És a dir, aquella idea de Hemingway, que havia d’experimentar grans aventures bèl·liques, de safaris i de braus per a poder explicar-les després, la respecto, però és una visió molt nord-americana. Jo tinc una visió més europea, de conèixer la tradició, d’intentar d’assimilar-la i, a partir d’aquí, procurar fer una obra pròpia. I en faig una primera versió a mà, amb fulls de paper reciclat i llapis, i a partir d’aquí això ja és un procés. Ho passaré a l’ordinador i en faré dues o tres versions. Si l’original arriba a l’editorial (afortunadament és així aquests últims anys), el text final té poc a veure amb la primera versió.

—L’últim llibre que heu publicat és molt coral, hi apareixen molts personatges i nissagues mallorquines. No us n’heu fet un esquema per no perdre-us?
—La novel·la neix d’una d’anterior meva que es diu Les nimfes sota el sol (AdiA, 2018). En aquella obra mostrava diferents escenes de la joventut d’unes quantes dones d’una família vagament aristocràtica de Mallorca, mig inventada mig real. Era una novel·la molt gruixuda que no va tenir gaire ressò. Tanmateix, em van quedar ganes de continuar amb alguns dels personatges. A més, sempre tinc el món mallorquí com un referent familiar i cultural. Perquè la meva família materna és mallorquina. 

—I va néixer El naixement de Venus (Lleonard Muntaner, 2026).
—En la novel·la, la família estava a les acaballes i m’invento una descendent curiosa i potser falsa, que és el fruit de les relacions extramatrimonials d’un Oliver, membre de la nissaga. I aquesta descendent apareix i aixeca una gran expectació en uns quants personatges. Hi introdueixo certs esments a la meva pròpia família, els Munar de la Font, que és el meu llinatge històric real, una família que va ser ennoblida pel rei Martí l’Humà el 1401.

—La vostra literatura és certament marcada per la imaginació. Heu conreat la ciència-ficció i el món fantàstic, dos àmbits sovint encasellats en la literatura de gènere. En aquest sentit, sou un autor interessant, perquè cerqueu l’excel·lència literària sense importar-vos si feu literatura de gènere o no.
—El concepte de gènere, per mi, és bastant improductiu, poc interessant. Allò que hi ha són texts. I pots trobar autors de ciència-ficció com Karel Čapek, que va inventar el terme robot –que ve del txec i vol dir treballador–, o autors tan interessants com Isaac Asimov, Ray Bradbury i Arthur C. Clarke, que són grans escriptors. Més enllà de l’interès comercial de posar una etiqueta als prestatges de les llibreries, al final el lector es troba un text que serà ben escrit o mal escrit. Al final, tot es redueix a això.

—Però a El naixement de Venus, la ciència-ficció no hi és.
—No, perquè em permeto el luxe d’obrir el compàs de la meva ambició literària, que va més enllà de la ciència-ficció. És una novel·la inicialment realista, però que s’endinsa en el terreny de la ficció romàntica, fins i tot. I amb un gran deix sarcàtic, que no puc oblidar, perquè sempre tinc molt presents les obres de Llorenç Villalonga i del seu germà Miguel Villalonga, molt poc conegut, que va escriure una novel·la que es deia Miss Giacomini: hi apareix un personatge basat en una cupletista i trapezista que es deia Consuelo Bello, que va fer estada a Mallorca i va escandalitzar les senyores de casa bona de l’època, el 1910, que la van denunciar al governador civil. D’aquí partia la idea inicial d’El naixement de Venus. I la coralitat de personatges es deu al fet que és molt més divertit veure la realitat d’una manera prismàtica, amb molts punts de vista. Com aquella pel·lícula de Kurosawa, Els set samurais, on vas veient que la realitat no té una sola cara, sinó moltes, com un diamant.

—El naixement de Venus desconcerta quant a l’ambientació. A vegades hi ha elements que la porten a la contemporaneïtat i hi ha moments que penses que és del segle XIX.
—A mi, jugar a l’anacronisme és una cosa que sempre m’ha agradat, perquè és jugar amb la tradició. I no oblidem que Mallorca, en certs ambients, és encara una terra levítica. La tradició allà avança molt més lentament que no pas a Catalunya. A Mallorca encara hi ha una veneració per les formes antigues de la pagesia i pels senyors. Ho he viscut de petit i em fa il·lusió de portar-ho al paper.

—A vegades, llegint el llibre, feia la sensació de tenir entre les mans una obra hiperrealista en un moment de plena avantguarda. Feu una literatura aparentment fora del vostre temps.
—Del tot. 

—I això no us genera cap conflicte o contradicció?
—Cap ni un. Al revés, faig aquesta literatura amb orgull, plaer i alegria. Una literatura fora de temps, quina meravella! En una època en què tothom fa el mateix o gairebé, si més no en català, em considero com un peix que va contra corrent com els salmons o com una mena d’alienígena dins la societat catalana, i ho reivindico amb alegria. Perquè fer alguna cosa diferent vol dir que pot cridar l’atenció del lector. Una cosa que surti del corrent, penso que és molt interessant.

—Per a entendre la vostra personalitat literària, hauríem d’entendre una mica el vostre context personal. De quina família veniu?
—Vinc d’uns Argemí de Terrassa que al segle XIX van tenir un cert paper preeminent en allò que en diríem l’alta burgesia: un rebesavi meu, Narcís Argemí i Vendrell, va ser batlle de Terrassa, del 1881 al 1883. Va tenir relació amb Amadeu de Savoia –no m’ho invento, eh!– i més tard amb Alfonso XII. Quan Alfonso XII venia a Terrassa, anava a dormir a casa dels meus avantpassats. Això és una pura anècdota, perquè ja no existeix ni la casa ni els avantpassats, només existeixo jo explicant-ho. Però hi havia un germà del meu avi, Francesc Argemí Solà, que va ser un home molt interessant: era un jugador d’hoquei sobre herba que va participar en els Jocs Olímpics l’any 1928 a Anvers, cosa que em fa una il·lusió extraordinària. A mi, de petit, em deien que m’assemblava a en Francesc Argemí. Ell també era director de cinema amateur i va fer un film seleccionat per la Filmoteca de Catalunya, que es diu La volta al món, que va guanyar un premi al Festival de Berlín dels anys trenta. No sé si Hitler ja era al poder. És un viatge al voltant del món sense sortir de Barcelona. Es pot trobar a YouTube.

—I això que deia la vostra família, que us assemblàveu a aquest besoncle? Ja teníeu inquietuds culturals de ben petit?
—M’ho deien perquè tenia una personalitat molt marcada, molt forta. Alhora, era un lletraferit ja de ben petit, perquè vaig començar a escriure històries a deu anys. Escrivia a màquina, amb una Olivetti que em van regalar per la comunió, novel·les policíaques i d’aventures, en castellà. L’aprenentatge en català va venir de mica en mica. Les primeres narracions que vaig llegir en català van ser les de Joaquim Ruyra, que per a mi sempre ha estat un referent.

—Hi havia llibres a casa vostra?
—Sobretot hi havia llibres mallorquins. Eren de la meva mare, que era una dona a qui agradava molt de llegir. Quan era una joveneta, a la llibreria Moll, on hi havia Francesc de Borja Moll i una joveneta Aina Moll, es va comprar la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra. La meva mare ha estat molt important en la meva formació personal i cultural. La primera gran influència cultural ve de la mare. El meu pare era un home diferent, un enginyer del Químic de Sarrià, una mena d’home de món que m’ha influït en unes altres coses.

—Sou filòleg i vau estudiar dret. Us guanyeu la vida fent d’advocat?
—Sóc una persona que afortunadament tinc recursos propis i em puc dedicar a la literatura. No exerceixo d’advocat, però vaig treballar molts anys en una empresa del meu pare dedicada al tèxtil, que desgraciadament va desaparèixer. La formació jurídica sempre m’ha estat molt important, essencial, també per a entendre el món, aquest món caòtic en què vivim.

—En la vostra carrera literària heu passat per unes quantes editorials: vau debutar a 3i4, després vau passar per Quaderns Crema, Males Herbes, AdiA i, d’uns quants anys ençà, a Lleonard Muntaner. La darrera etapa a Lleonard Muntaner ha estat molt fructífera per a vós i va lligada a la figura de Jaume C. Pons Alorda, que us ha fet d’editor, a la col·lecció Debiaix.
—N’estic molt i molt content, perquè un autor allò que cerca és una certa permanència i que una editorial no sigui només per a publicar un llibre. Amb les editorials anteriors a Lleonard Muntaner també hi havia l’expectativa de continuar publicant-hi, però les peripècies de les vides editorials del País Valencià, de Catalunya, ho fa molt improbable, si més no en el meu cas.

—Què demaneu a un editor?
—Un editor ha de ser un company de viatge i si és un amic, encara millor. És un company de viatge que t’aconsella, que et diu si vas per bon camí o no vas per bon camí, i ha de ser una persona amb un gran coneixement de la tradició literària també. I trobar això és com trobar un tresor.

—Lleonard Muntaner és una de les editorials més interessants actualment en el panorama literari català.
—El catàleg de l’editorial Lleonard Muntaner és un dels grans secrets desconeguts pels lectors catalans. Potser pel fet de ser una editorial mallorquina no hi posen tanta atenció. Penso, per exemple, en la poesia de Cărtărescu. La seva poesia completa es va publicar primer en català a Lleonard Muntaner que no pas en castellà. No sols creen un bon catàleg, sinó que a més s’avancen a les edicions castellanes. Fan una feina formidable i capdavantera en el món editorial.

—Això em fa pensar en una pregunta que us volia fer i que havia oblidat: a El naixement de Venus incorporeu la variant mallorquina amb una gran naturalitat.
—M’hi ha ajudat tenir uns editors mallorquins com els que tinc, que han estat al meu costat orientant-me. Tot i que essencialment he volgut fer aquesta bona aportació, com la vaig fer a Les nimfes sota el sol, que és com El naixement de Venus multiplicat per vint. Una novel·la balzaquiana, va dir Lluís Calvo que era El naixement de Venus. I deixa’m fer esment d’un fet que em fa molta il·lusió, perquè en quedi constància: la primera novel·la que vaig publicar amb Lleonard Muntaner, que es diu L’àngel de Santa Sofia, que és una novel·la ambientada a Torí, protagonitzada per un poeta català que es diu Josep Palau i Fabre, que trobem en un congrés de demonologia organitzat per l’Església catòlica, doncs aquesta novel·la s’ha traduït a l’anglès per Fum d’Estampa Press, que actualment forma part del grup Deep Vellum Publishing. I això m’omple d’orgull.

—Vau convertir Josep Palau i Fabre en un personatge de ficció?
—Sóc un gran lector i un gran admirador de Josep Palau i Fabre i un petit amic de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Els contes de Palau per mi són magnífics. La tesi doctoral del diable considero que és millor conte català de la nostra era.

—Per acabar, trieu un escriptor de la literatura catalana que considereu que no ocupa el lloc que hauria d’ocupar.
—Ramon Vinyes. La gent només el coneix perquè García Márquez a Cien años de soledad  l’esmenta com “el sabio catalán”. Vinyes va obrir una llibreria a Barranquilla (Colòmbia) i hi acollia tot de joves aspirants a escriptors, entre els quals hi havia el jove Gabo. Però els contes de Ramon Vinyes, publicats a Males Herbes –Entre sambes i bananes i A la boca dels núvols, en un sol volum–, són d’una imaginació tan desbordant, ambientats en llocs tan exòtics, amb un estil tan extraordinari, que de gran vull ser com Ramon Vinyes!