Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”

“Valdria la pena que algú em preguntés què va passar a Ciutat Vella. Encara no m’ho ha preguntat ningú de l’Ajuntament de Barcelona”, diu Itziar González al quart episodi del pòdcast Santa Eulàlia. Ha hagut d’esperar tretze anys per entrellucar el final del seu calvari personal. L’Audiència de Barcelona va condemnar fa prop d’un mes disset alts funcionaris de Ciutat Vella per haver cobrat per concedir llicències a pisos turístics irregularment. Ella i la tècnica municipal Lourdes Conesa ho van denunciar el 2009, van rebre amenaces molt dures i van acabar dimitint. González ara se sent satisfeta i, malgrat la decepció, planteja una conversa propositiva i constructiva per a consolidar “la cultura de la integritat”. “Més que posar èmfasi en la paranoia de quanta corrupció hi ha, per què no en posem en un projecte constructiu de quanta integritat hi ha?”

Què ha passat, doncs? Ho podeu escoltar a l’entrevista, disponible a Spotify, Apple Podcasts, Google Podcasts, Amazon Music i a la pàgina web de VilaWeb. González hi diu que “la cultura política de l’estat espanyol i en concret la catalana és clientelista”. I afegeix: “De vegades, els qui arriben a dirigir aquestes institucions es creuen que haver guanyat unes eleccions és ser els propietaris d’una administració pública, i que per tant poden interferir en el curs de les decisions d’una manera torçada.” La dinàmica clientelista consisteix a beneficiar “empresaris que et correspondran després econòmicament (els famosos tants per cent)” o bé a “situar en llocs d’alta decisió tècnica persones que són del partit polític però que potser no tenen les habilitats per a dirigir una àrea”. “Això, per a mi, és part d’aquesta cultura clientelista, molt hispànica, dels veïns, dels coneguts”.

L’ex-regidora situa el focus en els alts directius. “Pasqual Maragall va dividir els càrrecs electes i polítics dels càrrecs de gerències. Ho va voler desdoblar” explica González. A poc a poc, el partit agafava els seus propis càrrecs de confiança, els formava en cursos i els anava situant en llocs de direcció. Aquests dos sistemes, que havien de ser paral·lels, van confluir. Ara diagnostica “una pèrdua de capacitat, de creativitat, d’acció i d’eficiència de les nostres administracions per haver inflat càrrecs de direcció que són complaents amb el poder”.

El clientelisme, un problema democràtic

A l’entrevista, González reflexiona que el clientelisme no tan sols es tradueix en corrupció, sinó que contamina des de la base el funcionament de la democràcia. “Els lobbies poden condicionar suports”, diu, i a parer seu les administracions s’equivoquen perquè sovint els donen massa altaveu i massa concessions. “Barcelona es va construir amb una fórmula molt ianqui de la col·laboració público-privada que Maragall va importar dels Estats Units. Ell ho feia d’una manera en què la col·laboració público-privada tenia bastant present l’interès general”, però diu que no va desenvolupar els mecanismes perquè la ciutadania ho fiscalitzés. Aquest problema s’ha enquistat i González considera que cap govern municipal no l’ha sabut resoldre, tampoc l’actual.

Malgrat tot, González diu que no es pot caure en la resignació d’assumir que la corrupció és irresoluble, inherent a l’ésser humà. “Em nego a creure-ho”, diu. La seva recepta és més participació. Ara treballa en l’Observatori contra la Corrupció, una de les entitats que es dediquen a detectar irregularitats. El problema és que, com també passa als organismes públics que s’hi dediquen, hi falten recursos. Més reflexions sobre l’estat de la ciutat, i també més propostes per a frenar la corrupció i per a democratitzar la ciutat i el país, les podeu escoltar a la conversa de González amb Ot Bou a Santa Eulàlia.

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?