I vosaltres, què canteu quan feu cagar el tió?

Si a casa feu cagar el tió, és probable que seguiu un ritual. Potser ja fa dies que l’atipeu (a còpia de taronges, mandarines, galetes, aigua…). I, quan arribi el dia –la vigília de Nadal al vespre?, el dia de Nadal a migdia?–, suposo que la cagada del tió tindrà un procés: l’acotxareu amb una manta, el bastonejareu cantant una cançó, us tancareu amb la mainada en una cambra a cantar cançons –o a resar, o a esperar, simplement–, tornareu a donar cops de bastó al tió, el destapareu i… us meravellareu amb tots els regals que us ha cagat.

Tant si seguiu aquest periple com si no, una cosa és segura: en un moment o altre claveu cops de bastó al tió, tot cantant una cançó. Però quina cançó? Aquesta és la qüestió.

Com es pot veure en el vídeo que encapçala aquest article, hi ha versions diverses de la cançó de fer cagar el tió. Hem volgut saber-ne més, i per això vam fer una enquesta voluntària entre els subscriptors de VilaWeb. Vam rebre més de dues-centes respostes, que van confirmar la nostra tesi: n’hi ha gairebé tantes versions com famílies.

Val a dir que totes les respostes rebudes són del Principat, per bé que, segons el Costumari català de Joan Amades (volum I, p. 37-46), el costum de fer cagar el tió també havia estat ben viu a les comarques de Catalunya Nord.

Aquest article no hauria estat possible, doncs, sense la col·laboració dels nostres subscriptors, a qui agraïm l’amabilitat amb què ens han fet arribar llurs records i, alhora, els demanem disculpes per no haver-los pogut aplegar tots, ni tornar-los resposta individualitzada. Molts, moltíssims missatges que ens han arribat eren impregnats de l’alegria i la tendresa amb què els lectors recordaven la seva infantesa, o la dels fills o néts. Gràcies, una vegada més, per haver compartit la vostra intimitat.

La versió més comuna

La versió més coneguda de la cançó, escampada a bona part de la Catalunya vella, és aquesta:

Caga, tió,
ametlles i torró.
No caguis arengades,
que són massa salades.
Caga torrons,
que són més bons!

A moltes cases es canten variacions d’aquesta mateixa peça, sobretot en el segon vers: canviant ametlles per avellanes; o bé canviant torró per pinyó; o bé canviant-lo tot per tió de Nadal; i encara, en el quart vers, eliminant massa (és a dir, que són salades), etc.

També trobem força sovint aquest acabament:

I si no vols cagar
et donaré un cop de bastó.

Aquest donaré es pot canviar per clavaré, daré o fotré.

La versió més llarga

Hi ha una versió llarga de la cançó del tió, escampada una mica pertot, però potser més arrelada al Camp de Tarragona, que fa:

Caga, tió, tió de Nadal.
Posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí dalt del pi.
Toca, toca, Valentí.
Ara vénen bous i vaques,
gallines amb sabates
i capons amb sabatons.
Ai, correu, correu, minyons,
que el vicari fa torrons;
la guineu els ha tastats,
diu que són un poc salats.
Marieta posa-hi sucre,
que seran un poc millor.
Caga tió, caga torró,
o et daré un cop de bastó.

No cal dir que, essent una composició tan llarga, es presta a tenir moltes variants. Per exemple, de vegades els qui porten sabatons no són capons, sinó galls, gallinons o moixons. I més d’una volta el qui fa els torrons no és el vicari ni la guineu qui els tasta, sinó que els fa la teta (o la tia, o la tieta) i els tasta el vicari, que, com que els troba salats, sovint és objecte de quatre versos irreverents:

Ai, el brut; ai, el porc;
ai, el cara, cara, cara.
Ai, el brut; ai, el porc;
ai, el cara de pebrot.

La soca, el tronc, la tronca

Hem rebut qui-sap-los correus de gent que vol deixar constància que no fan cagar el tió, sinó la soca. Són, majoritàriament, subscriptors del Segrià i la Noguera que, a més, volen aclarir que no diuen torrons sinó tarrons, entre més particularitats:

Caga, soca de Nadal.
Caga tarrons i pixa vi blanc.
No cagos aringades, que són salades.
Caga tarrons, que són molt bons.

A les Terres de l’Ebre, no hi ha ni tió ni soca, sinó tronc:

Tronc de Nadal,
caga Torró
pixa vi blanc,
Cop de bastó.

Al Pallars i l’Alta Ribagorça, es fa cagar la tronca, amb variants com ara:

Tronca tronquera,
caga caguera,
caga tarrons,
uns bons muntons.
No cagues arengades,
que són massa salades.
Caga tarrons,
que són molt bons.

O bé aquesta:

Tronca de Nadal,
caga torrons,
pixa vi blanc;
no cagues arengades,
que són massa salades;
caga torronets,
que són ben dolcets.

Aquest vi blanc, que surt en més versions, de vegades és escrit vinblanc o vimblanc, que és un vi generós que antigament s’elaborava amb garnatxa.

Parenostre i versos previs

Molts subscriptors ens fan arribar un parenostre del tió, en versions diverses, com ara aquesta, del barri de Gràcia de Barcelona, que ens envia el crític literari Joan Josep Isern:

Parenostre del tió,
bon Nadal que Déu nos do.
Torró d’avellana,
torró de pinyó.
Caga, tió.
Si no, et donaré
un cop de bastó.

Però hi ha subscriptors que ens diuen que el parenostre el “resen” –com una composició independent– abans de fer cagar el tió. El reciten en una cambra, o bé davant el pessebre, mentre el tió fa la feina. En gairebé totes les versions que ens n’han arribat, hi surten versos adreçats a les dones que, vists amb ulls del segle XXI, semblen poc adequats:

Parenostre del tió,
bon Nadal que Déu nos do.
Ara vénen festes,
festes glorioses.
Dones curioses,
renteu els plats,
renteu-los bé,
que Nadal ja ve.

Deixant de banda el parenostre, hi ha subscriptors que ens envien poemes que reciten abans de fer cagar el tió, com ara aquest:

D’una soca surt la branca,
d’una branca el meu bastó,
ben regat amb aigua fresca,
ben suau, ben amorós.
Bastonet, agafa empenta,
que el tió hem d’escalfar.
Del que surti del seu ventre
en farem un bon Nadal.

Fins i tot hi ha una cançó per a escalfar el bastó:

Pere Joan, que els bous se’n van.
Deixa’ls anar, que a beure van.
A la font del Tiroliro
matarem un ‘muixonito’.
Pim, pam, pum.

Versions telegràfiques, versions casolanes, versions puritanes…

Entre els dos centenars de correus que ens han arribat, n’hi ha uns quants que ens parlen de versions llargues, però també n’hi ha que són la mínima expressió, com ara aquestes quatre:

Tió, tió,
caga torró
i pixa vi bo.

Nadal, Esteve, Joan,
caga torrons
i pixa vi blanc.

Tió, tió,
caga torró,
pel naixement
de Nostre Senyor.

Caga tió,
caga torró.
Caga per a mi
i per als altres no.

Hi ha versions molt curioses, que probablement responen a invencions d’algun membre de la família, com una que acaba dient:

Si no vols fer caca,
et donarem un cop d’estaca.

Aquesta modificació tan “creativa” sembla respondre a una certa prevenció, com ho és també el fet que en algunes versions es canvia el verb cagar per rajar:

Raja, tió; raja, tió.
Da-li, da-li, da-li, da-li.
Raja, tió; raja, tió,
per la vinguda de Nostre Senyor!

O, fins i tot, per emanar:

Emana, tió,
tió de Nadal.
Emana torrons
i porta’ns vi blanc.

Més curiositats

A l’àrea del Gironès i la Selva, no hi manquen versions en què apareixen els diners:

Tió, tió, caga torró
del naixement de Nostre Senyor.
Si no en tens més,
caga diners.
Si no en tens prou,
caga’m un ou.

El Costumari català insinua que a Barcelona el costum de fer cagar el tió s’havia anat perdent, cosa que ens confirmen alguns subscriptors barcelonins més grans, que ens diuen que quan eren petits no el feien cagar. Tanmateix, alguns altres ho contradiuen, especialment els qui ens han escrit del barri de Gràcia, on probablement no s’havia arribat a perdre.

Hem pogut constatar que algunes versions molt arrelades en un territori surten esporàdicament en un altre, cosa que deu respondre a emigracions internes durant el segle XX. Alhora, hem pogut veure que en una mateixa vila o ciutat hi ha diversitat de versions, cosa que ha d’indicar que cada família ha anat modelant la seva, que pot anar variant en la transmissió intergeneracional. Una lectora, conscient d’aquesta evolució, ens exposa les tres versions que es cantaven a Osona durant el segle XX. Als anys seixanta, una versió molt curta i amb referències religioses:

Tió, tió,
caga torró,
pel naixement
de Nostre Senyor.

Als anys vuitanta, una versió allargada amb les arengades:

Tió, tió,
caga torró
pel naixement
de Nostre Senyor.
No caguis arengades,
que són massa salades.
Caga torrons,
que són més bons.

I després de l’any 2000, la mateixa versió però sense referències religioses:

Tió, Tió,
caga torró,
d’avellana i de pinyó.
No caguis arengades,
que són massa salades.
Caga torrons,
que són més bons.

Deixem encara dos vídeos que també ens heu fet arribar. El primer és de Celdoni Fonoll i Lloll Bertran, amb una nova cançó del tió (reivindicativa), de l’any 2021. El segon, de Fèlix de Blas, ens explica la història de la soca a ritme de salsa.

I finalment, tres recomanacions:

• El recull de cançons del tió que ha fet Festes.org, el portal de referència de les festes i la cultura popular dels Països Catalans.
• El llibre de referència per a ampliar coneixements sobre el tema: El Tió de Nadal. Orígens i tradició.
• Una pàgina web amb vint-i-set versions de la cançó del tió.