Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”

A Barcelona ha guanyat allò que és bell per damunt d’allò que és humà. L’autor d’aquesta tesi és el professor d’Antropologia Manuel Delgado, un dels crítics més lúcids i esmolats del model Barcelona que va desenvolupar Pasqual Maragall i amb el qual el govern d’Ada Colau no ha pogut, o no ha volgut, trencar del tot. Al quinzè episodi de Santa Eulàlia, analitzem amb Delgado el pes del maragallisme, la idea d’un nacionalisme barceloní, el paper influent i poderós dels arquitectes a Barcelona, l’urbanisme tàctic i la recuperació dels carrers. Delgado es mira la ciutat amb una interrogació vibrant i amb una certa nostàlgia, però de fa no pas gaire. De la dècada dels 2000, diu ell. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una ciutat-estat sense conflictes

La intenció d’aquest model Barcelona era, també, crear una tercera via per al país. Segons Delgado, per al PSC, l’alternativa al conflicte nacional era una altra nació: Barcelona. Miraven el referent d’Atenes i les ciutats renaixentistes italianes per a fer “una ciutat filosòfica”. “Una opció entre el nacionalisme de reverberacions carlines, tradicionalista, pairal, que era el nacionalisme català encarnat per Convergència, i el nacionalisme espanyol, sempre llunyà i irrellevant. Era l’opció socialista de crear un tercer patriotisme, en aquest cas específicament urbà i específicament barceloní.”

Fins llavors, diu, “Barcelona era un cúmul de barris, desagregats d’un centre pràcticament irrellevant. Calia construir una nova identitat, una nova pàtria, era el naixement d’una nació: Barcelona. Tampoc no era nou, era una herència del noucentisme: la Catalunya ciutat”. Aquest relat va arribar al zenit amb els Jocs Olímpics, amb els quals “es va voler presentar Barcelona com l’anti-Sarajevo: mentre en una part de la Mediterrània la gent es matava, aquí es donaven la mà”.

La ciutat-espectacle

L’altra característica que Delgado identifica en el model Barcelona és la conversió de la ciutat en un espectacle continu: “L’espectacle és el bon rotllo, una barreja de bon rotllo i disseny. És la preocupació per l’escenografia que ha tingut sempre l’Ajuntament de Barcelona, que ha volgut festivalitzar-ho tot. Barcelona es va convertir en la capital del neobarroc.” Un altre exemple és la implementació de les festes de la Mercè, que va ser “un intent de fer callar la veu identitària dels barris”. 

La importància de l’arquitectura i l’urbanisme a Barcelona “era una manera de festivalitzar l’espai de volums de més durada, que no fossin tan efímers com els focs artificials de la Mercè”. “Hi ha una aposta per la grandiloqüència ornamental, en què justament perquè som a la seu del neobarroc tot és ornament.” La crítica de Delgado és que aquesta obsessió “ha convertit els ciutadans de Barcelona en turistes de la seva pròpia ciutat”. “S’anima la gent a fer operacions característiques del turisme: veure i no tocar, participar únicament com a espectadors. L’única diferència és que viuen aquí.”

Als “arquitectes-prínceps”, tan influents en la vida pública durant els anys daurats del maragallisme, i avui encara, els van atorgar “la responsabilitat de demostrar que si canvies la forma urbana, automàticament, canvies les relacions socials que es produeixen al seu si. Si fas una ciutat arreglada, el món s’arreglarà. Si fas carrers ordenats, el món s’ordenarà. I si fas una arquitectura amable i pomposa, les relacions socials seran pomposes i lliures i formals. Però no és veritat. La misèria és la misèria. La desigualtat és la desigualtat. Ja li pots posar projectes i plànols que no l’aconseguiràs sotmetre.”

Urbanisme tàctic: “Transformar la ciutat sense transformar res”

Segons Delgado, el govern d’Ada Colau és en certa manera “la continuació del model Barcelona”, però “no pas en el contingut formal o estètic, sinó en el contingut moral”. “Amb la idea d’un capitalisme d’esquerres que blinda les seves operacions amb alts valors morals, que és el que va fer el maragallisme”, diu. Delgado és crític amb Colau i el govern dels comuns, però hi empatitza perquè creu que fan el que poden, i que “no poden fer res perquè no impugnen el sistema responsable en darrera instància”. “Són gent que ha decidit que ja que no pot vèncer el capitalisme, el que pot fer és participar-ne.” “El problema del planeta és molt més greu i puc assegurar que l’urbanisme tàctic no el soluciona”, ironitza.

És precisament en l’urbanisme que es veu com Colau mira de ressuscitar el maragallisme original, cercant una contraposició amb Joan Clos o Jordi Hereu, a qui s’acusa d’haver-lo traït. Hi ha diferències importants, com ara que “el primer maragallisme feia una aposta pel disseny, i ara l’aposta és per allò que té un aspecte deliberadament tronat”. “Però el principi és el mateix: generar una ciutat moralment elevada, que d’una manera o una altra no només és bonica, sinó que fa una contribució al bé de la humanitat”. L’objectiu és “transformar la ciutat sense transformar res”: “Crear superilles, en el sentit literal de la paraula, que poden viure el somni de classe mitjana d’un món apaivagat a costa dels qui no tenen la sort de viure ni de poder pagar el que costarà viure en una superilla.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?