Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”

Què distingeix Barcelona com a ciutat? Segons l’enginyer i urbanista Andreu Ulied, un equilibri peculiar i paradoxal. Per una banda, “és una ciutat més europea que les europees. Té molt d’ordre gràcies a l’Eixample i gràcies a la topografia i la geografia, entre el mar i les muntanyes. Té un cor molt endreçat. Pasqual Maragall deia que tenia el cor quadrat. És una ciutat molt ordenada i amb molta densitat, en relació amb la resta de ciutats europees”. Però per una altra banda, “té qualitats de ciutat americana”. “Recorda la llei d’Índies. Es va desenvolupar en algun moment com la colonització de la plana de Barcelona. L’Eixample és molt americà, va ser molt criticat per arquitectes d’aquell moment perquè deien que tenia una ànima grisa, americana, ensopida, repetitiva.”

Ulied és autor de dos llibres sobre la ciutat. El més recent és Barcelona pròxima. Construir, habitar, pensar les ciutats (2019), en què repassa les transformacions passades i futures de la ciutat. L’altre és un recull més humà, un trencadís de veus: La ciutat infinita. A través de les Barcelones i Catalunyes viscudes o imaginades (2008). Tots dos són editats amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista parla del futur de la zona de la Sagrera, dels problemes amb el Pla General Metropolità, que es va fer a mà, i “ara que ens el podria fer Google, no som capaços de fer-ho”, i de les superilles del govern d’Ada Colau, que diu que han de ser benvingudes, però que, “si som més refinats, podríem dir que la mobilitat es menysté una mica”. Podeu escoltar les reflexions d’Ulied en aquesta conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, i també en la pàgina on sou ara.

Més força per a l’Àrea Metropolitana

L’Àrea Metropolitana de Barcelona s’hauria d’enfortir com a institució, segons Ulied. “Això ho sabem des dels anys setanta o vuitanta. Els problemes de mobilitat o d’habitatge al municipi de Barcelona s’han de solucionar en l’àmbit metropolità com a mínim, si no de la regió metropolitana. I avui, la regió metropolitana de Barcelona és Catalunya”, diu. “El municipi de Barcelona no és la ciutat de Barcelona, és un dels trenta-sis que la formen. Per al territori que aquí en diem àrea metropolitana, a Madrid tenen un alcalde. Un. Més de tres milions d’habitants, la mateixa superfície. Aquí en tenim trenta-sis. La ciutat de Barcelona està fragmentada entre trenta-sis municipis i trenta-sis alcaldes”, lamenta.

I quins efectes té, això? “Del punt de vista purament pràctic, per als veïns de Sant Adrià o de Santa Coloma és molt negatiu no formar part de Barcelona”, explica Ulied. “Si mirem la llei de barris, a Barcelona són vora 150 milions que es poden doblar, poden ampliar-se i és un cas d’èxit, però és només per al municipi de Barcelona”. “Dins del municipi de Barcelona hi ha barris rics que generen una certa renda i és possible de fer una certa redistribució entre barris rics i no tan rics. Hi ha desequilibris, fins i tot en l’esperança de vida entre uns barris i uns altres, però hi ha possibilitat de redistribució. L’Ajuntament de Barcelona pot fer polítiques d’equipaments públics equitatius a tot el municipi”. En canvi, “Sant Adrià o Santa Coloma no poden”. 

“Si l’Àrea Metropolitana fos més desenvolupada, gairebé com un municipi, les polítiques redistributives podrien tenir una altra escala”, rebla Ulied. A parer seu, que Barcelona sigui un municipi a banda i l’àrea metropolitana no formi part d’un tot integrat institucionalment és com si Pedralbes i Sant Gervasi fossin un municipi a part. “Per a ells, seria ideal”, diu, però per a la resta no pas tant, perquè frenaria la redistribució.

La digitalització i l’envelliment de les institucions

Un altre dels diagnòstics d’Ulied és que els ritmes de les institucions, no tan sols de l’Ajuntament de Barcelona, van molt poc compassats amb els ciutadans i les empreses. “Ara qualsevol ciutadà té accés a més informació i més ràpida, i pot comunicar-se i organitzar-se amb els altres més de pressa que no les mateixes administracions. La lentitud de les administracions donant llicències urbanístiques, permisos o autoritzacions és enorme, en comparació a la velocitat de les activitats personals, socials, empresarials… Passa a tot arreu, però aquí ho patim més. Potser perquè aquí les administracions es fiscalitzen més les unes a les altres, es refien poc les unes de les altres, no tenen tendència a cooperar”, diu Ulied.

Cal harmonitzar les velocitats, però no és tan senzill. “Com diu Byung-Chul Han, el problema no és que tot sigui cada vegada més accelerat, sinó que està menys sincronitzat. Tenim ritmes i velocitats diferents que hem d’encaixar”. Això tindrà conseqüències difícils de preveure sobre la manera de viure a les ciutats: “Tothom acabarà digitalitzat. El problema no és que no ens digitalitzem. El problema és si podrem ser feliços en una ciutat digital. Alguna vegada m’ha semblat que només ho seran els robots. La digitalització ens passarà pel damunt. La qüestió és: podrem continuar prenent decisions? O les prendran els algorismes per nosaltres?”, es demana Ulied.

Ulied explica la diferència entre una smart city i una slow city i apunta la solució: “Una ciutat molt lenta però hiperconnectada”. “Durant la pandèmia”, recorda “els qui van tenir la sort d’estar en un poble vivien en un món molt aturat, lent. Sorties a passejar, no passaven cotxes per la carretera ni per enlloc, tampoc no tenies gaires visites. Era un món molt tranquil i molt lent. Però alhora estaves obsessionat a connectar-te al servidor de l’empresa, a gestionar els correus electrònics perquè en tenies més que mai, els grups de WhatsApp… En aquella època, a molta gent li passava això: vivia en un món molt lent, però alhora estava connectada amb el món sencer, i cada dia et passes informació més de pressa”.