Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”

L’escriptora Anna Pacheco (Barcelona, 1991) mira de retratar una ciutat amb perspectiva de classe: en aquest episodi reflexiona sobre la relació entre els barris perifèrics i el centre de Barcelona, de la vergonya pels orígens, de precarietat i aspiracions, i de llengua. Pacheco alerta d’una “elitització progressiva de la ciutat”, promoguda entre més per l’ajuntament de Jaume Collboni, que ara sospesa la idea d’obrir nous hotels, els quals anomena singulars. Les narratives del poder polític parlen de talent i creixement; l’organització social i laboral s’esfilagarsa, substituïda per la idea que “cadascú, individualment, curi o sani els seus problemes”, i, mentrestant, avisa, “cada vegada es fa més difícil viure amb un sou de 1.500 euros a Barcelona” i “no som tan lluny que ni tan sols amb 3.000 euros el mes no hi pugui viure ni Déu”. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Les aspiracions del barri al centre

La família de Pacheco era de Trinitat Vella i ella va passar la infància a cavall d’aquest barri i de Sant Andreu del Palomar. Ho recorda amb un cert patriotisme de districte. “En aquell moment ni tan sols pensava més enllà, en les altres Barcelones”, recorda amb estranyesa. Aquesta dialèctica entre el barri perifèric i el centre de la gran ciutat ha anat travessant tot allò que ha escrit. A la vida real, amb la resta de la ciutat, no s’hi va familiaritzar fins que no va anar a la universitat, cosa que també li passa a la protagonista de la seva novel·la, Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya, 2019). Ara se la mira amb un cert recel, perquè considera que hi va reproduir un patró massa habitual en les novel·les que narren la quotidianitat proletària: la idea d’expressar les aspiracions per mitjà de la fascinació cap a les classes altes de les altres zones de la ciutat.

Ella no recorda haver tingut mai la sensació que per progressar calia que se n’anés del barri, ni té l’impuls d’anar-se’n ara. Amb tot, la força que té aquest imaginari col·lectiu del progrés de classe és difícil de defugir. “He caigut de quatre grapes en tota aquesta mena de fal·làcies al voltant d’allò que es consideren demandes intel·lectuals per a l’esperit”, diu. A poc més de vint anys, per emancipar-se a Gràcia amb una amiga, va enviar una carta a la immobiliària del pis on volien viure. “Hi explicàvem els motius pels quals havíem de viure a Gràcia i era lamentable. Ha envellit fatal. Aquesta mena de cartes són com presentar-se a una oferta de treball, i és molt interessant, d’un punt de vista antropològic, perquè t’adones dels estereotips que hi reproduíem i com s’hi concretaven les nostres ambicions i aspiracions. Hi havia una gran part d’impostura”, recorda.

Amagar la riquesa, amagar la pobresa

La vergonya i la consciència de classe són un altre pilar de l’obra de Pacheco. En aquesta conversa també explica per què es va desdir una vegada de l’afirmació que la gent, als ambients moderns de la ciutat, sol amagar que és rica. Amb el temps, diu, es va adonar que era un punt de vista esbiaixat, d’un cert entorn cultural on la creació artística, per exemple, es troba elititzada per uns privilegiats que no expliquen que ho són. En canvi, la cosa més comuna no és pas de representar la precarietat. “Malgrat que en uns certs nínxols culturals hi ha la sensació que ocultar la teva riquesa et dóna un crèdit simbòlic perquè no sembla que siguis allà pels teus pares, això és molt reduït. La majoria de la població diu que les coses li van millor que no li van”, reflexiona. Gairebé dos terços de la població solen considerar-se classe mitjana malgrat la desigualtat creixent i la pèrdua sistemàtica de poder adquisitiu.

L’autora en parla al llibre que acaba de publicar, Estuve aquí y me acordé de vosotros (Anagrama), un assaig sobre les relacions i organitzacions laborals en el mercat del turisme que, de mica en mica, ha anat engolint la ciutat. Els treballadors de molts hotels de luxe, que va conèixer de prop per fer els reportatges, tendien a no sentir-se representats per la idea de la precarietat ni de la pobresa. “La classe mitjana, encara gràcies a la propaganda que va rebre durant el franquisme, continua essent un espai molt còmode que advoca per la pau social, per l’estabilitat, encara que les persones que defensen la classe mitjana tinguin uns sous amb què no es pot viure de manera digna”, diu Pacheco. “Aquesta contradicció encara pesa i encara sobta, perquè en les nostres microbombolles ens pot fer la sensació que passa una cosa diferent, però la realitat és aquesta.”

El trencament de la ciutat amfitriona

Els hotels de luxe que Pacheco retrata acullen turistes que viuen “una ciutat de Monopoly, una maqueta diminuta on no es feia referència a res que semblés real”. No sol haver-hi ni un sol mot en català i, en canvi, no deixen d’evocar una Barcelona “com aquesta mena de miracle, com aquest espai gairebé màgic on tot succeeix”. En aquest món paral·lel, on Pacheco es va infiltrar unes quantes vegades, hi veié “paradoxes certament grotesques”, com ara que molts treballadors, immigrants sud-americans, no entenien l’anglès unilateral amb què l’empresa els feia conferències i powerpoints. “En aquesta mena de teatre t’adones que la ciutat és una ciutat inventada i que els treballadors en són una part complementària que no els importa”, diu. “I els d’aquí tampoc, la gent d’aquí formem part d’aquesta mena de decorats, som actors secundaris en aquesta ciutat.”

Malgrat això, la forta pressió turística que rep la ciutat sembla que ha començat a rebre resposta dels veïns que se’n senten perjudicats. Pacheco posa d’exemple accions de resistència que ja es fan en barris com el Carmel o Vallcarca, on es van instal·lar tota una sèrie de pistes falses perquè els visitants no arribessin mai al Parc Güell. “Aquesta mena de resistències tenen a veure amb un trencament de la ciutat ideal, de la ciutat amfitriona”, diu. “No hi ha gairebé cap setmana en què no hi hagi una notícia relacionada a un enfrontament o unes tensions vinculades amb el món del turisme.” Amb tot, matisa que cal combatre els efectes del turisme sense que acabi en mans d’una elit, en què tan sols els rics puguin agafar avions i hi hagi “una regressió a la idea dels viatges aristocràtics”. El problema, diu, no és tant el turisme com qui se’n queda els diners.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”