Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”

Barcelona i bona part de Catalunya travessen la sequera més llarga i més dura que han viscut en més d’un segle, d’ençà que en tenim registres. Ja fa més de tres anys i no hi ha senyals de remissió. El professor Xavier Sánchez Vila, catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, expert en aqüífers, avisa que ja no ens traurem les sequeres del damunt i que, de fet, no ho hem fet mai: “Sempre hem tingut sequeres. De fet, es calcula que, aproximadament, cada tretze anys o catorze en tenim una. Aquesta ha vingut catorze anys clavats després de l’última. La diferència fonamental amb aquella és que s’està allargant molt”, explica en aquest episodi de Santa Eulàlia. Aleshores s’haurien d’haver posat en marxa unes infrastructures que la crisi econòmica va tallar en sec. Ara diu que el més important és pensar bé quin país volem i planificar molt millor.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Cal aigua: d’on la traiem?

La primera idea és que necessitem aigua. “I d’on ve? D’on sigui més barat i on la tinguem més a l’abast”, explica. “Quan hi ha aigua pertot arreu i tot va bé, la més fàcil de captar i tractar és la dels embassaments. És la que ve pel riu i es reté, quan plou, als embassaments, i la vas deixant anar.” Ara el problema és que, amb aquesta sequera, s’han anat buidant sense renovar-se. La solució, per tant, no és fer nous embassaments, sinó alternatives que no tenim prou desenvolupades. La solució més imminent que sospesa el govern és un vaixell que porti aigua des de Sagunt i, possiblement, un de segon que en porti des de Marsella, però Sánchez critica que és la pitjor solució de totes. “És el més car que hi ha, amb molta diferència, i no arregla pràcticament res”, diu: “Si tinguéssim un vaixell el dia, que ja és molt, portaria aproximadament el 2% del consum d’aigua de l’àrea metropolitana.”

A més a més, transportar aigua en vaixells té més problemes logístics. També s’ha especulat amb la possibilitat que aquesta aigua només es faci servir per a emergències, però el professor explica que Barcelona no té una infrastructura prou sofisticada per a repartir l’aigua segons aquests criteris. “L’única opció és que la posin a la xarxa. I, si la posen a la xarxa, obres l’aixeta tu, l’obro jo, i l’obre l’Hospital de Sant Pau, i és la mateixa aigua”, diu. Ara com ara, no hi ha una manera eficient d’incorporar aquesta aigua. “Sempre dic que és una ximpleria. O bé injectes l’aigua a la xarxa o bé crees un caos circulatori amb camions portant aigua amunt i avall, cosa que tampoc té gaire sentit. I cada camió s’ha de carregar en menys d’un minut, cosa que tampoc veig clar que es pugui arribar a fer.” Si el govern ha optat per aquesta opció, a parer seu, és perquè és una solució fàcil.

L’alternativa que tampoc no veu clara són les dessalinitzadores. Arran de la sequera del 2008, se’n va construir una a la Tordera i una altra al Prat. La dessalinitzadora agafa aigua marina i la passa per un sistema anomenat osmosi inversa que converteix qualsevol aigua que li donis en aigua destil·lada, perquè reconcentra tota la sal en una porció menor de la mateixa aigua, separada per una membrana. Sánchez hi troba dos entrebancs. El primer, que és “un sistema extremadament car del punt de vista del consum energètic”. El segon és què cal fer amb la part de l’aigua que acaba el procés amb el doble de sal, que se sol llançar a la mar, però que no es pot llençar a primera línia de costa perquè fa malbé la biodiversitat. “La pregunta és què faran amb el refús. Espero que estigui estudiat”, diu, perquè d’explicar-ho, el govern no ho ha explicat prou, segons el professor.

Solucions: les regeneradores i les aigües freàtiques

El sistema que li sembla més intel·ligent són les regeneradores. “Crec que és cap on hem d’anar, ja es fa a molts llocs del món”, diu. L’aigua residual, que ve de les llars –l’aigua de la dutxa, del lavabo, del rentaplats, de l’aixeta–, per llei s’ha de depurar en una estació –n’hi ha una al Besòs i una al Llobregat. “I què fas amb l’aigua depurada? Històricament, en una ciutat com Barcelona, costanera, amb el mar al costat, es fa el mateix que fèiem amb el refús de la dessaladora. S’agafa un emissari submarí i es llença al mar”, explica l’expert. En canvi, les regeneradores miren de recuperar-la. Hi ha llocs en què aquesta aigua depurada es fa servir directament, per exemple, per a regar plantes. La solució més eficaç, apunta, és desar aquesta aigua en aqüífers, convertir-la en aigua freàtica, subterrània, i conservar-la.

Els aqüífers són l’altra solució eficient, segons Sánchez. “A qualsevol part de Catalunya, qualsevol part del món, si fas un forat a terra hi trobes aigua. No importa on. Normalment, l’únic problema que pots tenir és que l’aigua estigui molt fonda o molt contaminada. Però hi és. I, per tant, al subsol, hi tenim uns magatzems naturals, un embassament natural d’aigua. Es pot emmagatzemar moltíssima més aigua al subsol que a la superfície. Només a Catalunya segurament parlem d’entre set i deu vegades més”, explica. L’aigua que capten els aqüífers s’hi manté durant un temps llarg, i es pot aprofitar en qualsevol moment. La raó per la qual, essent un sistema tan bo, no es fa servir tant aquí, la considera cultural. El 50% de la població mundial s’abasteix amb aigua subterrània, però a Catalunya encara se’n fa servir molt poca.

Segons Sánchez, l’objectiu a Catalunya ha de ser reutilitzar tanta aigua com sigui possible.  Ara com ara, tot és mig buit, perquè després dels embassaments buidem els aqüífers. Els embassaments, diu, es reompliran un dia, quan torni a ploure amb una certa constància. Els aqüífers, per una altra banda, cal reomplir-los de manera natural, quan plou, però també quan no plou. Per exemple, amb l’aigua que surti de les regeneradores. “El problema no és no tenir aigua. El problema és que s’ha de gestionar de moltes maneres, totes a la vegada. Quines infrastructures calen? Un sistema en què, quan tinguis aigua regenerada, la puguis portar o bé als rius, com s’està fent ara, o bé a l’aqüífer, en funció de què t’interessi a cada moment”, explica. “Hem de trobar solucions imaginatives que podrien fer que en el futur no tinguéssim tants problemes com ara, perquè de sequeres en vindran, i de molt grosses.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”