Joan Llinares: “Aquesta gent són una colla de fanàtics, no volen testimonis”

Joan Llinares (Alzira, 1953) té gravades a la memòria les grans riuades que ha tingut el País Valencià aquestes darreres dècades. Perquè algunes les ha viscudes de primera mà, les que han fet impacte en la seva comarca, la Ribera, com ara la pantanada del 1982. Per això, perquè té aquesta memòria del mal que fa l’aigua, que és tant del país, s’esglaia i s’indigna quan veu de quina manera el govern valencià va negligir la seva responsabilitat de tenir cura de les persones, de protegir-les. No va fer res d’això, i considera que la mala gestió de l’emergència, el 29 d’octubre, s’emmarca en el codi penal com un delicte d’imprudència greu, amb resultat d’homicidi. 211 morts comptats, i n’hi ha més.

Llinares, que és jurista de prestigi, ja jubilat i apartat de la vida política, que va ser director de l’Agència Antifrau Valenciana, explica en aquesta entrevista de VilaWeb la profunditat del problema que la riuada ha fet emergir: “Aquesta gent, que semblen una trepa d’amics, que han vingut a divertir-se i a repartir-s’ho tot, són uns ignorants també. Són fanàtics i no analitzen res. No volen testimonis, i encarreguen feines complexíssimes a gent que no en té ni punyetera idea.”

—Quan vau prendre consciència del nivell de negligència de les autoritats?
—Durant el dia 29, a mesura que anem veient la magnitud de la desfeta, i, naturalment, el dia 30. El meu convenciment és total, perquè havent-hi uns mitjans legalment establerts, que són l’alarma i l’avís a la ciutadania quan hi ha unes determinades circumstàncies catastròfiques com aquesta, no es van utilitzar.

—Hi ha prou base per a pensar que aquí hi ha responsabilitats penals exigibles per homicidi imprudent o danys per imprudència?
—Sí que hi ha responsabilitats, pel comportament del dia 29, que poden perfectament enquadrar en el tipus penal de la imprudència greu. La imprudència greu, que en el codi penal és inclosa en l’article 142.1, estableix que les persones que tenen l’obligació de guardar determinades normes, de tenir cura del compliment d’una determinada conducta, si per no fer-ho es produeixen unes circumstàncies que causen una mort, i ací parlem de 211 morts, poden ser encausats per aquest delicte. La imprudència és això: tens l’obligació de guardar unes normes, i si no ho fas i provoques un dany, un dany personal amb conseqüència de mort, és la imprudència greu. Per a mi hi ha responsabilitats penals en allò que va passar el dia 29.

—Atribuïbles a Mazón?
—Se centra en Mazón, però jo no ho centraria només en ell. Hi ha un equip, hi ha una sèrie de responsables, hi ha una gent que té una responsabilitat, el secretari autonòmic d’Emergències, [Emilio Argüeso], la consellera de Justícia i d’Interior [Salomé Pradas], tota una estructura en què cadascú, en el seu nivell, ha tingut responsabilitats. I ací hi havia una qüestió clau, que era el que van fer els batlles d’alguns pobles el dia anterior.

—I la Universitat de València.
—Sí, també. Van advertir que això que venia era molt greu, i van suspendre les classes. Es deia que s’havia d’evitar la mobilitat perquè el risc d’inundacions era molt alt. Això per què no ho va fer la Generalitat? El Consell, que és el màxim responsable de la protecció civil en tot el país, per què no ho va fer? Si té una informació privilegiada que no tenim els ciutadans, i nosaltres amb els nostres telefonets sabíem que el dia 29 venien unes pluges intensíssimes, per què no ho fan? Per què desatenen les seues obligacions? És ací on hi ha d’haver la investigació dels jutjats perquè aquestes persones no van complir les normes que tenen l’obligació de complir, d’advertir, de donar l’alerta, els nivells d’alerta. Cal saber per què no ho van fer. A quin nivell arriba la imprudència? Jo no puc entendre que persones que tenen tan altíssimes responsabilitats no siguen en el seu lloc dirigint les situacions quan vénen de la manera que vingueren el dia 29. I si anem a les actituds que han tingut aquests alts càrrecs, amb el precedent de vantar-se ara fa un any d’haver eliminat la Unitat Valenciana d’Emergències…

—Deien que era “un chiringuito”.
—Veníem d’un incendi brutal, de les inundacions del Segura de no fa gaires anys… El concepte d’Unitat Valenciana d’Emergències era perfectament justificat i explicat. I vénen i ho liquiden, perquè era “un chiringuito”. Això ja et dóna una idea que aquesta gent són fanàtics. Són fanàtics de la seva ideologia i no analitzen res. Una cosa que haurien pogut fer perfectament el dia 29, si no sabien per on tirar, era avisar els que van destituir. Però no. Una de les pràctiques d’aquest fanatisme no sols és destituir, sinó esmicolar, insultar, negar-ho tot. Entre altres coses, jo crec que aquesta gent és molt ignorant; a molts d’ells, els han hagut d’explicar on era el barranc del Poio.

—Això és greu.
—És tot documentat des de l’edat mitjana; tenim documentades totes les inundacions que ha tingut aquest país. I després en la memòria més recent, perquè ja és una època en què hi ha fotografies, ràdio, cine, ho tenim tot en bases de dades audiovisuals. La riuada de València del 57, la de la Ribera del 82, l’altra de la Ribera del 87… Ací, a la meva comarca, als anys 80 vam tenir tres riuades de diferents graus i de diferents intensitats. Tres riuades. Aquesta gent, que semblen una trepa d’amics, que han vingut a divertir-se i a repartir-s’ho tot, són uns ignorants també. Perquè és que no saben la nostra geografia, no saben història, la menyspreen, és un menyspreu continu vers la gent que en sap. Mira que hi ha gent a la universitat, una persona com Joan Romero, que els podria ensenyar l’abecé de tot… I’ l’anterior secretari autonòmic d’emergències, que l’havien d’haver cridat al primer moment perquè els diguera com es fa la o amb un canut en matèria d’emergències. Però ho menyspreen. És un pur fanatisme, això d’aquesta gent.

—El problema és quan la ignorància i el fanatisme porten morts. 
—Sí. Amb les riuades sabem que amb els danys materials poca cosa hi pots fer, però tu ets el primer que te’n vas a la primera planta, o a la segona. Però aquí la gent se n’anà a treballar, el dia 29; anaren a les escoles, i se’n va anar a comprar als centres comercials. Va agafar moltíssima gent que no es podia imaginar què venia perquè ningú no l’havia avisada. I la prova que tenien els mitjans i no els utilitzaren és que a les vuit i dotze minuts fan funcionar l’alarma perquè tot el món estigués en sa casa i que no sortira, i els que vivien prop dels llits de les torrenteres i dels rius, que els evacuaren. Ho van fer a les 20.12 i ho havien d’haver fet a les nou del matí, i s’haurien salvat moltes vides. Per això jo considere que hi ha hagut una conducta d’una negligència i d’una imprudència perfectament emmarcables en el tipus penal del 142.1.

—Us estranya que encara cap jutjat o la fiscalia no hagi obert cap investigació sobre això? 
—Sí, em sorprèn. També és possible que l’hagen oberta i no se sàpiga. Però, vaja, amb la velocitat amb què ens assabentem de l’obertura d’altres diligències judicials, seria normal saber qui hi ha al capdavant de la investigació judicial, perquè quan hi ha 211 persones que no han mort de forma natural, l’obligació dels jutjats és intervenir-hi. No és una qüestió que hagen d’esperar una querella. És que cal intervenir-hi.

—S’hauria d’investigar ràpidament perquè no es destrueixin proves, si és una causa amb responsabilitat penal, no?
—Avui dia en matèria d’informàtica és difícil que puguen destruir proves, però sí, evidentment, s’ha d’actuar amb rapidesa. La investigació requereix immediatesa per a evitar que te la dificultin, per impedir que et falsegen situacions. No sé si s’han obert eixes diligències. Jo espere que sí.

—I les responsabilitats patrimonials?
—És la reclamació per danys perquè els serveis públics no han funcionat. En aquest cas és també claríssimament de llibre. Per la pantanada, va haver-hi dues accions, una acció penal que vint anys després va aconseguir la sentència definitiva al Tribunal Suprem condemnant un enginyer pel mal disseny de la presa de Tous; i a continuació una sèrie de sentències per la via contenciosa administrativa reconeixent als damnificats que havien sostingut aquesta acció el dret de ser indemnitzats amb quanties molt importants, equivalents als danys que havien patit, més els interessos, més el lucre cessant en el cas dels contenciosos, que jo vaig conèixer i en què vaig ajudar.

—I en aquest cas?
—S’ha d’acreditar que aquelles barreres han agreujat la situació generant danys, i que no havien d’haver-hi estat. El contenciós administratiu es basa en el fet que els serveis públics hagen fallat i que hi haja una relació causa-efecte entre aquest mal servei públic i els danys que una persona haja pogut sofrir. Per ací és per on aniríem; camions, cotxes que s’hagueren pogut posar el dia 29 al matí en zones on no haurien rebut les conseqüències que han rebut, o gent que anava per la carretera i ha perdut el cotxe, o que han perdut les mercaderies… És molt més complex. Apareix d’una manera molt més simplificada la responsabilitat penal que no la contenciosa administrativa, en què caldrà anar cas per cas. En aquesta via cada persona ha d’acreditar el perjudici.

—En la via penal es podria fer una demanda col·lectiva i que s’exigissin responsabilitats civils també a l’administració?
—Sí, hi ha acció civil també en la via penal, no sols pels morts, sinó també pels danys soferts. Les responsabilitats no es poden quedar en una situació confusa en què ningú no va tenir la culpa i que va ploure molt. Hi ha diverses capes de responsabilitat, però per a mi el nucli és la responsabilitat per les morts. La més greu, perquè significa que als ciutadans ens ha fallat qui esperes i penses que hi és per a ajudar-te, per a resoldre els teus problemes. Les administracions hi són per això, és allò que els dóna sentit. Quan tot això et falla, la sensació que tens és la d’un abandonament total i una pèrdua de credibilitat per part dels qui estan en aquestes institucions i que no han fet el que havien de fer. Una sensació d’administració fallida. És la sensació d’incredulitat, i és molt fàcil saltar d’ací a la incredulitat amb la política, amb les institucions, i d’això se n’aprofita de seguida la gent que vol atacar l’estat democràtic, les institucions, de fer que només el poble salva el poble… I els bombers que t’han salvat? I el personal sanitari? És la nostra estructura institucional.

—El problema és quan els poders públics menystenen aquesta estructura institucional. 
—Sí, hi ha una cosa que es coneix com a lleialtat institucional. És a dir, que tu guanyes les eleccions, arribes al poder, l’ocupes i continues allò que hi ha, modificant després, replanificant tot el que vulgues, però no elimines tot el que hi ha; no fas tabula rasa. No fas com amb la Conselleria d’Educació, que es van destituir més de cent persones, i es va generar l’hecatombe en l’inici del curs passat. Això és de gent fanàtica.

—Insistiu en aquest qualificatiu.
—És que jo he intentat trobar un qualificatiu. Com qualificar aquesta gent que arriba i tot fora, funcionaris, tècnics que són en el seu lloc…? I no és la primera vegada, això ve d’una doctrina ja establerta a l’època de Zaplana. Per què? Perquè no volen gent professional. Amb l’excusa que aquest el va posar l’altre partit, els eliminen moltes vegades. No volen testimonis. I encarreguen feines complexíssimes a gent que no en té ni punyetera idea, ni la preparació. La màxima preparació que té el director general d’Interior és que és un expert en tauromàquia. Segurament per als bous al carrer, doncs potser és un expert magnífic, però és la direcció general d’Interior de la qual depenen les policies locals, una part dels espais d’emergència, de la qual depèn la mobilització de recursos per a salvar persones. I hi ha uns personatges que et demanes quin bagatge tenen per a estar a emergències o per a estar a presidència coordinant administracions? És que ho mires i veus què ha passat. La desgràcia és que haja de passar aquesta catàstrofe i aquest caos perquè la gent se n’adone.

—Dieu que no volen testimonis…
—Tenen un sentit patrimonialista en el pitjor dels sentits. “He guanyat les eleccions, doncs això és meu. Això és meu i en lleve els qui no són dels meus.” El que volen és col·locar els seus, colonitzar. La colonització de l’administració, eliminant aquells que no són afectes tot i ser magnífics professionals. I sé de magnífics professionals que han estat apartats per a col·locar gent seua, de la trepa, de la banda. I això és molt greu. Sobretot perquè no hi portes experts, hi portes una banda. I no de música, que tant de bo.

—Mazón podrà suportar aquesta crisi? Haurà de plegar?
—La ciutadania valenciana és molt incrèdula i ho veurem. Volen centrifugar el problema cap a Madrid i que el País Valencià passe a ser una altra vegada insignificant, que és el que ens passa tantíssimes vegades. Travessar el riu Cabriol, perquè els problemes d’aquí siguen problemes també a Madrid, ha estat sempre complicadíssim, molt difícil. Vivim en una contínua situació de menyspreu del país, de la ciutadania, i ja ho veurem. Això és una catàstrofe tan immensa, tan impressionant, que serà difícil que es puga girar full, però jo no les tinc totes. He vist tantes coses… Que el senyor Mazón, malgrat la seua incompetència, continue, a mi no em sorprendria gens. El cercle que el rodeja, els que el rodegen, que aquests puguen continuar, tampoc no em sorprendria gens. Si tingueren un mínim de dignitat i de vergonya haurien marxat a sa casa. I si no tens capacitat per a resoldre un caos com el que t’has trobat, demanes que l’estat assumisca les competències i ja està. Però ni l’una cosa ni l’altra.

—La negligència és ara, però també ve de lluny, de com s’ha urbanitzat i de com s’ha planificat.
—És que hi ha mecanismes d’avaluació de riscos amb anterioritat; saber quines són les zones inundables on s’ha de limitar l’activitat. Una zona inundable potser per a l’agricultura és molt bona, et desfà la collita però et deixa fertilitzada la terra per als anys següents. És el que deien els meus avantpassats: Alzira és en una plana d’inundació, que ha estat molt rica agrícolament. I això eren les aportacions del riu Xúquer. Però quan hi comencen a construir edificis, escampen el poble cap a les zones inundables, construeixen polígons industrials i els posen a les zones on es talla el curs de l’aigua quan ve desbordada, fan activitats que no haurien de fer. Això és el que les normes de protecció civil volen evitar. Tenim unes lleis d’urbanisme que ningú no compleix. I ara es pretén de modificar les normes urbanístiques valencianes per a construir més a la costa, a la zona d’eixida de l’aigua desbordada. Qualsevol responsable de protecció civil que pense en la ciutadania ha de relacionar mínimament les coses que passen amb el clima. Per això s’avisava des de les centrals de meteorologia: era una cosa que qualsevol persona preocupada per la ciutadania podia saber.