Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”

Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per memoritzar la ciutat, però no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que, el primer any de carrera, Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-m’hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Però ara s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes.

Vidal explica que les dues vegades que s’ha implicat de debò en un projecte seriós, impulsat amb més gent, “la conclusió és que hi ha país, hi ha una mena de sotabosc que són força gent, et vénen a veure i els interessa què fas.” “No m’ha semblat gens difícil fer coses d’èxit en català a Barcelona”, explica. Aquests dos èxits són el pòdcast d’humor sobre futbol més escoltat del país, La sotana, i el cicle de monòlegs “El soterrani”, dues iniciatives no necessàriament barcelonines, ni fetes exclusivament per barcelonins, però que bateguen a la ciutat i després han sabut estendre’s com una taca d’oli per tot Catalunya. La sotana, amb l’audiència, i “El soterrani”, amb actuacions per tot arreu. No és una casualitat: per a Vidal és essencial “que Barcelona estigui connectada de veritat amb la resta del país”, perquè tot el Principat és l’àrea metropolitana.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

L’humor català i la temptació cínica

Vidal, que a més d’haver creat “El soterrani” és guionista de La competència, a RAC1, un dels programes d’humor de més èxit del país, explica que “en l’humor català es fa molt ús de la ironia, cosa que vol dir que a tu et sembla que estàs dient les coses molt finament però allò que fas és no dir-les, perquè som un país ocupat”. Hi ha un risc elevat que un ús exagerat d’aquesta ironia, sobretot quan l’humor esdevé una feina, t’encamini ben de pressa cap al cinisme. “És una cosa que hem anomenat l’humor català, per diferenciar-ho sobretot de l’humor espanyol i dir que nosaltres fèiem una cosa més intel·ligent que no pas els Morancos”, diu, però “és dolent que siguem un poble més irònic. No hem de celebrar que la por que se t’entengui del tot et faci dir les coses a mitges”. Per això, l’opció és un humor més transgressor, més dur, més atrevit, més descarnat amb les paraules i les idees.

El final del procés ha il·luminat molt bé el vincle entre l’ocupació i el cinisme, segons que reflexiona Vidal. “La por que la política derivi cap al cinisme es basa en el fet que hi ha gent que ha mentit davant les càmeres. Després del xoc posttraumàtic del Primer d’Octubre, hi ha dues maneres de reaccionar: o ser molt innocent o bé dir-te a tu mateix i a la gent del teu entorn que t’han enganyat però que ja ho sabies perquè és el normal”, diu, i això és nociu perquè normalitza la mentida. “El problema principal de l’herència del procés és que deixa unes generacions que només entenen la política des del cinisme”, afirma Vidal. La solució, doncs, dins i fora de l’humor, és fer les coses amb més honestedat. Ell mateix, diu, és “addicte a la ironia que et porta cap al cinisme”, i per això fa grans esforços per a fugir-ne.

La rèmora nacional del Barça

També el Barça ha fet sovint de mirall dels problemes i dels èxits polítics del país. Per començar, la dicotomia entre el cruyffisme i el nunyisme, les dues grans famílies en què històricament s’han dividit les tendències entre l’afecció del club. “El nunyisme és l’auca del senyor Esteve, el botiguer rondinaire poruc i avar”, diu Vidal, i “el cruyffisme representa la imaginació, la creativitat, la llibertat, tot el que s’associa a Barcelona”. Segons Vidal, no es pot dir “que el fet que el Barça de Guardiola ens inflés d’orgull iniciés el procés”, encara que hi tingui a veure com un factor més, però sí que, analitzant tots dos fenòmens per separat, hi ha un paral·lelisme cronològic entre l’èxit i la decadència del Barça i la de l’independentisme. En tot cas, l’associació que potser cal fer, apunta, és que un dels problemes de tot plegat pot ser que l’independentisme ha gastat poc les virtuts del cruyffisme.

El vas comunicant és més fluid amb el discurs personal de Pep Guardiola, entrenador de l’equip en aquell moment. “Hi veig molts paral·lelismes amb la pitjor part del procés”, diu: “L’autocomplaença, fer-se més petit del compte, la falsa modèstia…”. De fet, Vidal més aviat pensa que “la importància del Barça en el país, tal com l’entenem, és una rèmora”. “Que aboquem les nostres pulsions bel·ligerants en el futbol i que entenguem que és on es lliuren les grans batalles potser ens anestesia una mica per lliurar les altres”, diu. Ho il·lustra amb una anècdota: “El Primer d’Octubre, davant meu, feia cua un senyor independentista molt exaltat amb les pallisses dels policies, fins que algú li va comentar que el Barça potser no jugava el partit que havien de jugar. ‘Home, perdrem els tres punts!’, va dir el senyor.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”