Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”

Segons l’enquesta de serveis municipals de Barcelona d’enguany, la inseguretat és la qüestió que més preocupa els barcelonins. Un 22,7% la situen al cim, per davant de la neteja i de l’accés a l’habitatge, tres punts més que no l’any passat. El debat sobre la inseguretat és difícil d’encarar a les grans ciutats. Primer, perquè les xifres exactes són difícils de mesurar. Segon, perquè hi té molt a veure la percepció dels veïns. Tercer, perquè sovint s’hi enfanga un debat polític molt intens. I quart, perquè no hi ha ni de bon tros unanimitat sobre les solucions que cal aplicar. En aquest episodi de Santa Eulàlia, en parlem amb Xavi Muñoz, advocat penalista, criminòleg i expert en seguretat urbana, i que ha estat assessor en la matèria al Parlament de Catalunya.

Muñoz explica que, segons les dades, ara som en un moment de repunt semblant al del 2019, just abans de la pandèmia, quan es va assolir un pic de percepció d’inseguretat. A parer seu, aquesta percepció, molt influïda pel relat d’uns quants mitjans, bascula segons qui governa. “No podem oblidar que, clàssicament, la qüestió de la inseguretat és una arma llancívola contra els governs d’esquerres”, diu. La paradoxa és que “ara som en un moment en què ja no es parla d’inseguretat, però vivim un repunt de criminalitat d’un 15% a Barcelona respecte del període anterior. És un augment important, i no hi ha portades. Segurament, veurem com la sensació d’inseguretat baixarà i la criminalitat augmentarà.”

La dificultat per a tenir una estatística clara emboira sempre el relat sobre la inseguretat, que és molt subjectiva. “El problema de tot això és que no hi ha una ciència que ens permeti de detectar quins delictes s’han comès”, diu Muñoz. Sobretot, perquè el codi penal defineix gairebé dos-cents delictes, però els sondatges demanen especialment pels que van contra el patrimoni, com ara els furts o els robatoris amb violència. Muñoz explica que hi ha uns altres delictes que causen danys socials, com els immobiliaris i els delictes contra el medi ambient o la hisenda pública, que en queden fora. Per proporcionar aquest dany social, proposa un càlcul: multiplicant per una mitjana de 400 euros els 40.000 furts de l’últim semestre, obtenim 16 milions. “A Shakira li atribuïen 14,5 milions de sostracció al patrimoni públic. Un sol delicte va causar el mateix dany social que els 40.000 furts que es denuncien i que causen tanta alarma social.”

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La demonització dels menors no acompanyats

Un dels objectius del relat mediàtic més sensacionalista sobre la inseguretat han estat els menors no acompanyats. Muñoz recorda, en primer terme, que aquesta mena de dades no s’examinen, i que, per tant, tot el rebombori que se’n fa no parteix de cap mesura exacta. Segons ell, la resposta que ara s’hi dóna és, principalment, més pressió policíaca. Admet que “has d’enviar un missatge que hi ha conductes indesitjables”, però el problema és “si la manera com ho fas és efectiva”. L’arrel d’aquesta mena de conducta delictiva és que la seva cadena de progressió social s’ha trencat. La tesi de l’advocat és que no tots els delictes es poden combatre de la mateixa manera i que les presons no ofereixen per a aquests menors d’edat prou mecanismes de rehabilitació.

Muñoz ho compara, amb matisos, amb el problema que hi havia fa vint anys amb les anomenades bandes llatines. “Hi havia una situació de violència, robatoris, etcètera, molt important, tant a Barcelona com a Madrid. En aquell moment, es va promoure un projecte social amb una inversió molt important, amb un bon assessorament per part d’antropòlegs, que plantejava que el Parlament de Catalunya promogués una llei perquè els latin kings esdevinguessin una associació legal amb subvencions per a fer música i altres activitats. Va ser profundament reeixit. Deu anys després, Madrid tenia una taxa elevada d’homicidis relacionats amb les bandes llatines, perquè ho va afrontar amb la presó i la policia. A Barcelona, havien desaparegut”, explica.

La desorientació de la Guàrdia Urbana amb la seguretat

Muñoz també creu que hi ha un problema de superposició de competències: els Mossos d’Esquadra són els qui s’haurien d’encarregar de la seguretat urbana, però “erròniament es posa la Guàrdia Urbana en aquest embolic”. “Quan hi ha una investigació una mica complexa, la Guàrdia Urbana la deriva directament als Mossos. La Guàrdia Urbana pot tenir policies que detinguin delinqüents, però no podrà investigar-los perquè acabin condemnats, ni evitar els delictes, perquè no té els mitjans, el coneixement ni tot allò que es requereix per evitar la criminalitat en una ciutat com aquesta”, diu. “Això no és un poble en què hi ha pocs delictes que es resolen entre particulars. Aquí hi ha organitzacions criminals, tràfic de drogues complex, estafes, corrupcions, i això requereix un coneixement específic, que el tenen els Mossos.”

Per diferenciar-se del govern anterior, del qual el PSC també formava part, el batlle Jaume Collboni ha posat en marxa el denominat pla Endreça, amb què vol intervencions immediates sobre la neteja, el mobiliari urbà i “la reducció de les conductes incíviques”. Segons Muñoz, “el pla Endreça és la vella recepta eternament recuperada. És la continuació d’una tesi molt antiga de la criminologia, la teoria de les finestres trencades, que considera que si no repares immediatament una finestra, la setmana següent estaran totes trencades”. Això fomenta actuacions molt dures. “La prioritat no és la investigació dels fets concrets, ni les mesures socials ni la complexitat, sinó atacar els actes mínims d’incivisme amb la màxima severitat.”

A parer seu, aquest mètode no reduirà la inseguretat. Diu Muñoz que és com creure que s’eliminaran els narcopisos a còpia d’esborrar pintades i netejar carrers, perquè són coses que no tenen res a veure. “Aquest tipus de mesures pretenen que es redueixi la delinqüència en uns espais determinats, però s’acaba traslladant a la perifèria. És evident que, si els qui es dediquen a robar turistes reben pressió policial al centre de Barcelona, se n’aniran als espais de lleure nocturn al Fòrum o la Vila Olímpica, però no desapareixeran del mapa, perquè això no ha succeït ni tan sols en llocs dels Estats Units on s’ha practicat fins a l’extrem aquestes tesis de tolerància zero.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”