Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”

Anar-te’n de la ciutat on vas néixer “provoca un xoc identitari: fins a quin punt una part de la meva identitat, de qui sóc, eren el meu entorn i la meva gent?” Tant se val si ets d’un poble o d’una ciutat mitjana i te’n vas a viure a la gran urbs, com si ets de la gran urbs i te’n vas a viure a l’estranger. Tornar-hi en causa un altre, de xoc. És una renúncia? Un retrocés? Aquesta és la qüestió que travessa la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993), Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres). Els seus personatges volen i dolen: “Fan somnis els uns al costat dels altres, pensant que després podran compartir un espai vital”, explica, “però quan es fan grans, l’ambició professional o el fet de voler-se’n sortir” fa, sovint, que Igualada els sembli petita i que tinguin ganes d’anar-se’n. La força gravitatòria de Barcelona els empeny però també els expulsa. Senten que és la seva capital, però també que no se la podran fer mai seva. 

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

Barcelona, Igualada: haver-se’n d’anar

Paco diu que la necessitat d’anar-se’n perquè aquí toques sostre “és una cosa material, de país empobrit”. “És una d’aquestes coses en què som diferents de la generació dels nostres pares. Abans podies aspirar a sortir-te’n bé sense haver d’emigrar”. Avui, a la vida real, el seu futur en la carrera acadèmica a Barcelona ja s’anticipa precari. Però hi ha alguna cosa que el relliga amb la terra, i amb Igualada, com els seus personatges, com a l’Assaig de càntic en el temple, el poema de Salvador Espriu que dóna títol a la novel·la. “Espriu contraposa la idealització que les coses són millors a fora amb el fet que, al final, l’amor, com a cadena irracional et lliga a la teva terra”, diu Paco. “Però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort. / Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”.

L’autor tem que “no escoltem la realitat”: “Barcelona se l’està quedant una altra classe social que ve d’un altre país amb més poder adquisitiu”, mentre els catalans ho contemplem amb desànim. “El preu del lloguer és una informació que diu: ‘Molta gent vol ser aquí’, combinat amb un incentiu: ‘Si pots, busca’t un altre lloc on estar-te, perquè aquí et sortirà car’”. Una de les sortides podria ser repensar el paper de les ciutats petites i mitjanes i procurar que tinguin més força. Que el desequilibri no sigui tan gran. “Compartir pis em sembla un sacrifici tan fort que em pregunto: què és el que crida la gent a venir aquí i estar-s’hi malgrat això?”, es demana Paco. “Sembla una mena de ficció compartida, una mena d’il·lusió que aquí, darrere d’una columna de Barcelona, hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada. Però, aquesta cosa, fins a quin punt és una il·lusió narcisista? La sensació és: ‘He de ser al centre’. Però no se sap ben bé al centre de què ni per què hi ha d’estar.”

La vida entre dues aigües

“La identitat està molt més fixada en un lloc com Igualada. Tenim l’imaginari rural i l’imaginari urbà, però hi ha un punt entremig que sembla que funciona. Fins a divuit anys, sembla que tot el que necessites d’una ciutat ho tens a Igualada”, explica Paco de la seva experiència particular. “Després de la universitat, molts hauríem tornat a Igualada si haguéssim pogut tornar a la mateixa cosa. Si poguéssim tornar a un espai on cabre tots. On cabessin el nostre futur professional i la nostra vida sencera. Però quan n’hi ha que comencen a marxar i es comença a veure que, culturalment, et quedarà curt Igualada”, és quan comences a pensar d’anar-te’n. A mitjà termini, en molts joves catalans això acaba desembocant en una vida entre dues aigües, dos ritmes, dues maneres de fer. Entre setmana a Barcelona, el cap de setmana al poble. 

“Hi ha un neguit interior que et diu: ‘No és això el que vols’”. I amb els de sempre “arriba un punt que hi ha una diferència d’interessos”. I “la ciutat petita et demana que t’assimilis i que facis i pensis coses compatibles amb l’espai”, diu Paco. Els seus personatges senten una certa culpabilitat, per les ganes d’anar-se’n, però aquest sistema semi-nòmada no necessàriament és egoista, diu. “Ho pots veure ben bé a l’inrevés: no acabes d’abandonar mai Igualada sinó que sempre hi tornes. Potser allò egoista és ser aquí entre setmana. Potser és això, que constitueix una traïció a la petita ciutat”. Al capdavall, sovint el vincle té més solidesa fora de la velocitat urbana. “A Barcelona, per socialitzar, la coordinació sembla una cosa molt important. Quadrar les agendes. A Igualada vas al bar i el qui avui vulgui socialitzar hi serà, i el qui no vulgui ja te n’informa no essent-hi. Això, per a mi, facilita molt la vida i genera una sensació de caliu que és difícil d’emular”, diu Paco.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• • • Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
    • Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
    • Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
    • Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
    • Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
    • Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
    • Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
    • Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
    • Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
    • Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
    • Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
    • Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
    • Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
    • Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
    • Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
    • Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
    • Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
    • Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
    • Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
    • Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
    • Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
    • Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
    • Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
    • Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
    • “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
    • Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
    • “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
    • Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?