Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”

L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats fortes, que reivindiquin realment què és ser de Barcelona”. Pujol, begurenc de l’Eixample i barceloní de l’Empordà, detecta que queden poquíssims barcelonins. “Un barceloní és un ésser desubicat permanentment perquè viu en una capital cosmopolita transnacional i alhora és d’un provincianisme que no se l’acaba. I, com que més de la meitat dels barcelonins som de fora, com és lògic en tota ciutat, la identitat del barceloní encara és més difusa”, explica. A més dels llibres Picadura de Barcelona (Edicions Sidillà, 2014) i Els barcelonins (l’Avenç, 2018), podeu escoltar les reflexions de Pujol en aquesta conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, i també en la pàgina on sou ara.

Segons Pujol, aquest provincianisme que diagnostica ve –en bona part– del fet de no tenir un estat. “El discurs és capitalí i la ciutat ha estat cap i casal, però de facto no és capital de cap estat, i això genera un desordre fins i tot psíquic, no tan sols cultural, perquè el barceloní té una relació estranyíssima amb el país, i ja no diguem amb els Països Catalans. Quan el barceloní es passeja pel país i se’n va a esquiar o a la platja és víctima d’un rebuig permanent, gairebé humorístic, però que és un desordre. No tenim estat, i com que no hi ha estat és impossible que no ens barallem entre tots”, diu. Hi ha qui ho ha compensat amb solucions que tenen “un vernís castellà profund”: “Que et puguis reivindicar barceloní i per tant t’estalviïs la dicotomia entre ser català o ser espanyol és una fal·làcia. És una tercera via que no funcionarà mai.”

La fugida ressacosa de Barcelona

La solució del problema de les identitats no és pas combatre-les, sinó articular-les. “Ara totes les parelles que tenen un fill es pensen que és el primer fill del món i que ha de créixer envoltat de natura. A Cardedeu n’estan farts, de barcelonins amb nen que se n’hi volen anar a viure”, diu Pujol, i això que convé que Barcelona s’assembla molt a un poble. Tot i que veu l’èxode cardedeuenc com una expansió natural de la ciutat, diu que ara fugir de Barcelona és una moda i ho considera una reacció subsidiària de la ressaca del procés. Pujol creu que la ciutat, com tot el país, encara es llepa les ferides del 2017. “El mecanisme de voluntarisme de l’1 d’octubre, gegantí, reprodueix el voluntarisme que olímpicament només va ser barceloní i de quatre perifèries. L’1 d’octubre va ser això mateix però a nivell nacional”, diu.

Hi ha dos desenganys paral·lels en la Barcelona que es va desinflar el 2004 i de la Catalunya que s’ha deprimit després de la tardor del 2017. “Els desenganys van venir quan es va reeditar aquest esperit voluntari olímpic amb el Fòrum de les Cultures. Allí es va veure que els barcelonins no podem estar tota la vida treballant de franc per la ciutat”, diu Pujol. Després del referèndum, Pujol veu als pobles “gent molt desenganyada i molt enfadada, i una mica temerària”. A Barcelona, en canvi, hi veu “aquella cosa tan barcelonina que la vida se t’emporta una mica. Hi ha un frenesí, has d’anar a treballar, la gent, sobretot de la de menys de trenta anys, s’està buscant la vida una altra vegada, i l’1 d’octubre no s’ha esborrat, però no hi ha aquesta desinflor enfadada que hi ha a poble.”

El motlle de Colau i la resta de batlles

El balanç que fa Pujol dels vuit anys de mandat de la batllessa Ada Colau és més aviat magre. “Quan els quadres d’Iniciativa es comencen a reciclar a través dels comuns, molts ens posem les mans al cap perquè ja els veiem el llautó d’una hora lluny. Això, d’una banda. De l’altra, els comuns són l’aparador fashion del socialisme barceloní de tota la vida”, explica. Segons ell, “els comuns no fan més que pujar a l’onada dels temps del nou urbanisme, però el maragallisme hauria fet exactament el mateix. Amb ben poques diferències. Perquè no ho decideixen ells, sinó els corrents internacionals tant estètics com econòmics. Si vols que a la ciutat s’hi instal·li gent capaç de pagar 3.000 euros de lloguer, li has de fer una superilla”.

La força d’aquests corrents internacionals és determinant, molt més que no pas les pretensions verboses dels candidats electorals. “El càrrec és un motlle, i el qui encarni el càrrec farà allò que li toqui fer, sigui del partit que sigui, amb petites variacions de discurs, no pas executives”, diu. “Els corrents internacionals et diuen que has de buidar el centre de cotxes, com París, Londres o Berlín, i vas vint anys tard. Ens pensem que les coses ens les inventem aquí, i a Nova York ja fa vint anys que en fan, de superilles.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?