Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”

L’actriu Berta Prieto és coautora d’una de les poques sèries que retraten una Barcelona actual que no sembla inventada. A Autodefensa, que es pot veure a Filmin, Prieto, Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca ensenyen una Barcelona gamberra, crua, histriònica, amb molta ironia i poca clemència. La sèrie va aixecar polseguera perquè no té pudor, ni amb el sexe, ni amb les drogues, ni s’avergonyeix de la insolència de les protagonistes. Però ella és ben clara: “No crec que sigui una sèrie de modernes, perquè és molt clàssica narrativament.” Els ambients de la gent moderna de Barcelona –aquesta gent que “fan coses de moda, vesteixen raríssim i viuen en naus industrials de l’Hospitalet”– fan molt poca broma de si mateixos. “Una mica modernes sí que som, no diré que siguem monges, però no sé si qüestionar la cultura de la cancel·lació –com fan elles a la sèrie– ho faria qualsevol moderna”, diu.

La voluntat era fer una sèrie d’autoficció, i Barcelona hi apareix de manera inconscient. “Les ficcions d’aquest país no són retrat de res. Els joves sempre hi surten a les seves habitacions plenes de pòsters raríssims que cap jove no ha tingut mai. I tenen unes cases enormes amb jardins on fer coses”, critica Prieto. Els tres creadors d’Autodefensa volien ser fidels al ritme de vida que tenien. Prieto, per exemple, va créixer a Celrà, i quan se’n va anar a Barcelona diu que romantitzava molt la ciutat i que es romantitzava a si mateixa. “Tenia la fantasia de ser la protagonista en una ciutat gran. Segurament, si me’n vaig a passejar pel meu poble fent-me la rareta, al cap d’un minut caminant algú em mirarà i em dirà, què fas?” Ara veu aquells moments d’urbanitat en què passejava amb deliris de grandesa i s’hi troba ridícula. I això també ho volia retratar.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara. Avui, per cert, estrenem una portada nova per a les plataformes, dissenyada per Sergi Vilà Bori.

Avorriment a tot arreu

Contra un cert tòpic, Prieto diu: “No sento que per ser de poble tingués una adolescència reprimida, o que no experimentés coses que experimenta la gent de ciutat. De fet, a l’inrevés: crec que al poble tens una adolescència molt més lliure, una joventut molt més lliure, perquè hi ha menys perills.” Però per a ella va ser alliberador venir a Barcelona, sobretot en l’expressió –en la manera de vestir, per exemple– i en l’enriquiment de l’oferta cultural. “Evidentment que la vida al poble és més avorrida. Hi passen menys coses. És un fet objectiu”, afirma. “Però hi ha gent que prefereix aquesta vida i no passa res”. La qüestió, diu, és si la vida a Barcelona surt tan a compte com ens pensem. A ella ja li comença a semblar avorrida: troba difícil subsistir-hi, encara ha de compartir pis amb tres persones i està farta d’anar cada any a les mateixes festes. “Estic molt fastigosament rural”, conclou.

Amb el temps, aquesta desmitificació de la vida urbana li ha canviat també un punt la mirada sobre la vida al poble i els amics que hi té. “A Barcelona, vaig a l’Heliogàbal i em ve algú que no conec a dir-me: ‘M’agradaria comentar-te una cosa del capítol quatre’. I els meus amics de Celrà de tota la vida no s’han acabat la sèrie, cosa que em sembla bastant bé”, explica. Però això és també una mena d’alleujament, perquè va viure amb una preocupació diferent com rebrien la sèrie els seus entorns de Barcelona i de Celrà. No tant pel grau d’exposició personal, sinó, sobretot, per la presència de castellà a la sèrie, que diu que al seu poble han rebut molt malament. Ella i Barenys parlen castellà entre elles a la vida real, i a Autodefensa hi ha escenes de tot. Aquí, però, Prieto fa una certa autocrítica, perquè reconeix que la convivència inofensiva de català i castellà no és ben bé realista.

Sense victimismes

Un altre objectiu que tenien per a la trama era no fer un discurs victimista. “Al feminisme no li fa cap favor que els discursos s’instal·lin en el victimisme. Construint la teva identitat com a víctima, t’infantilitzes”, diu. Hi ha un episodi reivindicatiu contra els abusos dels superiors jeràrquics, però la trama sempre recorre a la valentia de les protagonistes. No retraten les dones com a potencials víctimes permanents, ni tampoc els homes com a potencials agressors. “Els homes no són inevitablement poderosos. De vegades, són patètics amb el seu poder i no saben què fer-ne”, explica Prieto. I aquest patetisme és ben reflectit en moltes escenes, però sense caure tampoc mai en el fenomen contrari, de caricaturitzar tan sols els homes: “El retrat que fem dels homes és maldestre perquè nosaltres també som maldestres”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”