Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”

L’arquitectura i la vida quotidiana són vasos comunicants, molt més que no sembla. Les voreres, els bancs, els espais amb ombra o fins i tot l’aparença de les façanes condicionen el nostre dia a dia com a vianants. Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, avisa que la manera com ens movem per la ciutat evoluciona constantment i afecta tothom. “Ara tenim bicicletes, tenim patinets. Ens movem massa de pressa. Crec que, en general, hauríem d’abaixar el ritme. Molta gent gran, per exemple, no surt perquè té por”, explica. Una de les seves obsessions és fer una ciutat inclusiva, i la seva recepta mirant endavant és dialogar amb tothom i tenir en compte les condicions dels ciutadans, per minoritàries que semblin. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

Accessibilitat: pioners, però amb desafiaments

Bestraten explica que Barcelona és un referent mundial en termes d’accessibilitat, sobretot arran d’haver acollit els Jocs Paralímpics el 1992, que van contribuir que s’escoltessin les reivindicacions de les associacions de discapacitats. “En això, ens hem de sentir orgullosos quan viatgem a moltes ciutats d’Europa”, explica. Tot i el bon precedent, la ciutat encara desafiaments en aquest sentit, com l’envelliment de la població. Diu que fins ara ens centràvem molt en l’accessibilitat física de les persones amb mobilitat reduïda, però que cal ampliar el focus “cap a les diferents capacitats sensorials, visuals, auditives”. “És important ser conscients que en 20 anys es calcula que haurem doblat la població de més de 65 anys. I quan ens fem grans, a tots ens fallarà una mica la mobilitat, la visió i l’audició”, diu. Bestraten té molta cura de formar els futurs arquitectes amb aquesta sensibilitat perquè “de vegades un esglaonet de dos centímetres és una barrera” i costa de ser-ne conscients.

Però els equilibris per a fer una ciutat inclusiva no són tan fàcils. A Ciutat Vella, com que els carrers eren massa estrets i no hi passaven les cadires de rodes, per exemple, s’ha optat per fer vies de plataforma única, com si tot fos una gran vorera. “Però en el moment que per aquí també hi passen cotxes hi ha un problema d’inseguretat, perquè a les persones cegues els costa molt de reconèixer quin és l’espai per on poden caminar” diu Bestraten. “Als nens també és molt fàcil dir-los: ‘No baixis de la vorera’”, però si no hi ha vorera, és més complicat. En aquest cas, s’ha decidit de posar punts en relleu sobre el paviment per a marcar les diferències, però de vegades la solució no és tan fàcil. Ni tan exclusiva per als invidents: “A mi m’agrada dir que quan anem mirant el mòbil, tots som cecs momentàniament.”

La ciutat dels quinze minuts i el paper del comerç

Bestraten remarca que el paper del comerç en el teixit urbà és molt important, perquè les botigues poden ser una xarxa de contactes i d’arrelament, com es veu en els circuits preparats per a la tornada segura de les escoles. “Hem de ser tots conscients, quan fem una compra en línia, que incentivem que desaparegui un comerç de proximitat. El comerç de proximitat són els ulls dels nostres carrers. Són els nostres veïns de la planta baixa. Són els qui en el camí escolar ajuden els nostres fills perquè vagin sols a l’escola”, diu Bestraten. Si el comerç és de proximitat, és més fàcil tenir-hi confiança, i que la canalla hi pugui recórrer si té cap problema o que la gent gran hi pugui recórrer si es desorienta. A parer seu, els veïns hem de poder tenir una cadena de totes les activitats que fem a l’abast, relativament a prop. Defensa el concepte de la ciutat dels quinze minuts, en què tot ho puguem fer caminant o amb transport públic. 

El problema és que “Barcelona, en termes de comerç de proximitat, s’està descapitalitzant”. “Es reforcen molt els eixos comercials, però hi ha altres carrers que es van quedant buits. De fet, hi ha molts arquitectes que es dediquen a generar estratègies per a activar aquests carrers, si no amb comerços, amb espais productius, o despatxos als primers pisos.” “Barcelona és una ciutat molt densa. Un dels desafiaments és que l’espai públic és escàs, i per això tenim aquestes tensions sobre com el compartim”, relata Bestraten, però això també té coses bones, com ara que és molt fàcil de caminar-hi, cosa millora la qualitat de vida. 

Rehabilitacions pendents

A Barcelona, a banda l’espai públic, els arquitectes també tindran molta feina els pròxims anys en la rehabilitació de molts edificis per a fer-los homologables als requisits de sostenibilitat. Calen canvis en les parets, en el proveïment energètic, en els sistemes d’aires condicionats. Segons Bestraten, això “és un repte imprescindible del qual no ens podem escapar”. El seu càlcul és que serà problemàtic perquè caldran molts acords, per exemple, entre propietaris de pisos diferents en un mateix edifici. Per tant, avisa, caldrà proposar mecanismes de finançament. L’altra complicació serà convèncer molta gent que calen aquests canvis, perquè hi haurà rehabilitacions energètiques que no significaran un estalvi en la factura de la llum, sinó més qualitat de vida. “Tenim molta gent que sofreix pobresa energètica. Que no té calefacció, no té refrigeració. I això afecta la seva salut, amb malalties”, diu Bestraten. “S’han de medicar i tot això també té un cost.” Per ella, ara és un bon moment per a fer totes aquestes reformes gràcies als fons Next Generation, però per culpa de la incertesa costa que se’n prengui consciència.  

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?