Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”

Sota els peus hi tenim una altra Barcelona. És la ciutat dels refugis antiaeris que molts veïns van construir amb les seves pròpies mans, de 1937 a 1939, per protegir-se dels bombardaments de l’aviació feixista. Aquells dos anys, damunt la ciutat van caure un milió de quilos de bombes, que van causar més de 2.700 morts i 7.000 ferits. La periodista i fotògrafa Ana Sánchez els ha investigat, recorregut i retratat. “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”, afirma. El resultat de la feina es va documentar en una exposició a La Model, “1.322. Refugis antiaeris de Barcelona”, que a partir del febrer vinent es podrà visitar també a la Universitat Autònoma. L’exposició, que Sánchez va comissariar juntament amb l’historiador Xavier Domènech, demostrava que els refugis no tan sols expliquen una Barcelona del passat, sinó els fonaments de la Barcelona actual, gairebé literalment.

La recerca partia d’un problema: “No sabem quants refugis hi ha exactament a Barcelona ni ho sabrem mai”, explica Sánchez. Ella i Domènech es van basar en el cens de 1938 i en uns quants refugis que es van registrar després, però n’han trobat d’inèdits i de privats que no eren censats. Pel cap baix, n’hi ha 1.322, d’aquí el títol del projecte, i Sánchez recorda la impressió que li va fer la primera vegada que va “ser conscient que aquesta ciutat sencera havia estat foradada a pic i pala pels veïns fins a aconseguir aquest nombre de refugis”. Diu que hi ha més ciutats d’Europa que també en tenen molts, però “allò que fa única l’experiència de Barcelona és la xarxa ciutadana que la fa possible”. Sumaven esforços les dones, els nens i els mestres d’obra jubilats, que van contribuir a tecnificar els espais.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La topografia de la resistència

Sánchez, nascuda a Sevilla, recorda la importància que ha tingut a Andalusia la marca de les fosses comunes, que són un símbol de la destrucció causada per la guerra. “Aquesta idea d’una terra plena de refugis contrastava molt, de sobte, amb una ciutat que per a mi era nova i que era plena de refugis, que eren el símbol de la resistència”, explica. Això la va esperonar en la recerca sobre els refugis. “Evidentment, l’experiència de la guerra civil a Barcelona no té res a veure amb el que va viure la meva família represaliada, per exemple, a Andalusia, i jo no podia entendre que la gent d’aquí no tingués el desig d’anar directament a aquests llocs i trepitjar el subsol per tocar el seu passat més immediat”, explica. Tanmateix, també recorda el paper decisiu que han tingut els veïns en la recuperació d’aquesta memòria històrica, com la plataforma Salvem els Refugis.

Una vida quotidiana sota terra

Explorant el subsol de Barcelona, Sánchez no s’hi ha trobat tan sols els passadissos buits que un dia van protegir els veïns. També hi ha rastres de la vida quotidiana que hi van arribar a fer, sobretot durant “uns bombardejos especialment tràgics, el mes de març del 38, que duren més de dos dies i que provoquen pràcticament la meitat de morts”. Als refugis han trobat estris per a cuinar, coses per a menjar, una fitxa de dòmino. Sánchez recorda la primera vegada que va baixar, acompanyada dels Mossos d’Esquadra, a un refugi, el de sota del carrer de València, a l’Eixample. Encara hi ha marques a la paret que indiquen com s’havien de distribuir els veïns, segons l’edifici, l’escala i el pis on vivien. També hi havia normes per a facilitar la convivència: era prohibit de parlar-hi de política i de religió, perquè les converses no s’encenguessin.

L’objecte que més ha marcat la fotògrafa és un mirall que es va trobar abandonat al refugi que hi ha sota la plaça de Tetuan, un dels més grans, amb capacitat per a acollir prop d’un miler i mig de persones. “Aquest mirall m’ha provocat moltes reflexions. Sobretot, em recorda sempre que els refugis i el subsol són un mirall de la superfície, un mirall de les societats en guerra”, diu. “Et recorda l’època, aquesta sensació de tocar el passat que transmeten alguns objectes.”

Ramon Parera, el pare dels refugis

Ara Sánchez investiga la vida de Ramon Parera, que durant la guerra va comandar la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat de Catalunya. En aquell moment, Parera, un enginyer que havia treballat en la connexió ferroviària entre el Principat i Catalunya Nord, era el principal expert en defensa passiva del continent, i va recórrer el país de dalt a baix per estudiar com es podia millorar la protecció en cas de bombardaments futurs. “Ara això ens pot semblar obvi. Plouen bombes del cel i ens amaguem a terra. En aquell moment, tot Europa estudiava com protegir-se de la nova amenaça aèria, i a Barcelona s’assajà un nou capítol de la guerra total, el primer bombardeig sistemàtic sobre la població civil”, diu.

Sánchez reivindica sentidament el llegat de Parera. “Va col·laborar amb tota la iniciativa ciutadana ajudant a construir refugis més segurs, i va ensenyar com fer les galeries en ziga-zaga, sempre amb més d’un accés, amb una llosa d’explosió damunt per a amortitzar l’impacte de la bomba”, recorda. Parera va ser un dels pocs catalans exiliats a Londres, on Winston Churchill va estudiar –i descartar– el seu pla per a defensar Barcelona. “Barcelona va ser una referència a tot Europa de protecció civil i quan s’estudiava la millor defensa de la població, el testimoni de Parera era important”, diu Sánchez.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”