Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”

Els Jocs Olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots els antagonismes socials del postfranquisme”. En paraules d’Edgar Illas, professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana i autor del llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global, els jocs són “un moment molt representatiu d’una reconciliació que entra dins del fil de la història, quan la guerra freda s’està acabant i ja no hi ha blocs, és una representació perfecta d’aquest moment de conciliació posthistòrica”. Al cap dels anys, tant les manifestacions dels indignats com el procés independentista sembla que tornen el conflicte a la superfície de la ciutat. Però, segons Illas, són respostes fora de temps. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

L’amnistia de la memòria

Illas explica que aquesta Barcelona en què sembla que no hi hagi dissidència ni antagonisme no és ben bé certa. Les tortures a militants independentistes durant l’operació Garzón, per exemple, es van cometre en el marc olímpic. En tot cas, van ser enterrades sota “una operació ideològica bastant eficaç per a crear un patriotisme que donava una política eufòrica”. Ho representa molt bé el fet que el batlle d’aleshores, Pasqual Maragall, esmentés el president Lluís Companys i l’Olimpíada Popular de 1936 que la guerra havia estroncat. Ho deia al costat de Juan Antonio Samaranch, que venia de la tradició franquista, i Illas diu que Maragall podria haver fet referència a més intents de Samaranch d’organitzar uns altres jocs durant la dictadura. “Però tant Maragall com Samaranch estaven encantats d’esborrar aquest passat”, diu.

Colau, el procés i la fallida de les reformulacions

Segons l’autor, el colauisme és un intent de fer evolucionar aquella voluntat de convertir Barcelona en una ciutat modèlica, però no ho fa pas basant-se “en els valors maragallistes de l’espai públic o de la conjunció entre empresa pública i privada, sinó més aviat de valors com el decreixement, l’ecologisme, un cert anticapitalisme”. El problema, diu, és que hem superat la modernitat. Ara “allò que funciona, automàticament, es converteix en el seu oposat”. “Fas una superilla al carrer del Consell de Cent i, al següent minut, allò augmenta el preu dels pisos del carrer i expulses la gent que encara hi quedava i atrau instagramers i expats.” És un fenomen que Illas anomena la paradoxa Barcelona, que substitueix el model Barcelona dels anys vuitanta i la marca Barcelona de començament dels 2000. “Tot es converteix en la seva cosa contrària de manera immediata.”

La clau és que hem de repensar la política i la història. “No hem de pensar la política com a projecte de futur ni la història com a forma de progrés, que són concepcions modernes. Hauríem d’entendre que la postmodernitat i la globalització operen des d’una altra temporalitat. La política ja no són projeccions cap al futur, sinó reaccions a les crisis del present.” En aquest sentit, tant el 15-M com el procés independentista potser fracassen en els seus objectius originals, perquè encara són idees modernes, que intenten projectar un futur, però el món ja no és modern. “Hem perdut el poder de programar el futur com el podia tenir una gent utòpica del segle XIX o un agent de l’estat del benestar del segle XX. Però això no vol dir que el poder hagi desaparegut. Ara el poder es troba en la manera com reacciones a la crisi que et ve donada. En el cas del canvi climàtic es veu clarament”, explica.

Repensar la nostra relació amb el conflicte

Aleshores, què hem de fer, si volem continuar transformant la ciutat, millorant-la, innovant-hi? Tan sols hi ha marge per a esperar que passi alguna cosa que faci reaccionar els ciutadans? Illas respon: “Jo crec que no cal preocupar-se de què hem de fer. Hem de tenir una certa confiança que, d’una manera orgànica, les coses ja surten soles. O a l’inrevés: en lloc de mirar què hem de fer, pensar què fem ara. Llegeixo el diari i sembla que el país caigui a trossos. En canvi, parles amb algú i et diu: ‘Mira, tinc aquesta empresa i hem fet això’.” Diu que ell té estudiants encisats amb Mercè Rodoreda i Ramon Llull: hi ha raons per a no caure en el pessimisme desmoralitzant. “Una de les formes de colonització espanyola és fer-nos sentir poca cosa. Hem d’evitar mirar-nos amb els ulls d’Espanya, que ens fan creure que som molt menys productius i eficaços del que som”, afirma.

Illas està molt interessat a reflexionar sobre la política contemporània per mitjà de la idea de la guerra. En el cas de Barcelona, apunta que hi ha hagut una cosa que anomena indústria de la pau, que es concreta, per exemple, en la proliferació d’observatoris i instituts. “Com que Barcelona i Catalunya no tenen exèrcit, no tenen fàbriques d’armament i participen de tot això de manera molt tangencial, hi ha qui diu: ‘Farem una subindústria de la pau i l’anirem proclamant pel món’”, explica. L’entrebanc és que, en un món endurit pel retorn de la guerra a Europa, “la pau és una mercaderia que es cotitza cada vegada menys”. La guerra és una de les lògiques realment productives de la globalització.” Ens pot semblar més bé o més malament: la qüestió moral, deixem-la de banda”, diu Illas. Vulguem o no, els barcelonins i, en general, els catalans, tenim deures: “Trobar una manera de participar de la guerra que donés una mica més de rèdit.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”