Closcadelletra (CDXVII): Cal escoltar la respiració esdevenir espai

On és l’íntim?

Renou per totes bandes en lloc de silenci, furor rabiós en lloc de fervor serè, mal humor a voler en lloc del riure joiós, somnambulisme ambient en lloc d’atmosfera de transparència, manca de connexió i enteniment en lloc de contacte i diàleg, indiscreció sistemàtica en lloc de confiança amistosa, mal gust i immoralitat per totes bandes en lloc d’estètica vera i de noblesa moral.

Per lluitar contra tot això cal tenir una concentració mental permanent, un rumiar interior, una atenció a la manera en què el llenguatge se formula interiorment amb una feina constant sobre un mateix.

Cal no perdre calada.

L’oralitat, els sons, l’alè, el fet de despertar els sentits són primordials.

És a través del cos, i, sobretot, gràcies a l’erotisme associat al llenguatge, que s’arriba al més proper de la intimitat de l’humà, a la seva veritat.

Mestre Sollers definia l’escriptura en aquests termes: es tracta de suscitar en el lector aquest estat quan “l’ull s’esvaeix en allò que l’oïda recorda”.

Emperò el problema consisteix en la poca utilització que els humans feim del nostre cos.

La majoria de gent queda a la superfície, no saben com l’han d’emprar.

I això quan més es veu, com més es comprova és amb l’erotisme, amb la sexualitat. Pertot hi ha inhibicions, vergonyes, problemes, no és viscut amb facilitat…

On són les rialles de gust?

On és l’esclat de rialles de plaer, de satisfacció?

On són els alens espessos i musiquers d’espasmes voluptuosos?

I no hi ha només qüestions d’ordre sexual, sinó de percepció que hi estan implicats.

El cos en sentit ampli amb tots els seus sentits és el protagonista: saber veure, saber escoltar, saber degustar, saber tocar, saber respirar.

El cos és també espiritual. I l’esperit és corporal.

Cal fundar sempre seguit una contra-societat: una societat de plers oposada a una societat de controls.

Cal desplaçar sempre seguit les fronteres.

Cal ser independent de tot sistema institucional o polític.

Cal recordar que l’art i la literatura reverteixen, són la individuació més radical i singular, són imprevists i imprevisibles, i això no agrada, i crea dificultats. L’art i la literatura mostren el davall de les cartes, i no en té ganes ningú de veure’l, ni els clergats, ni les famílies, ni les societats.

Cal navegar lliurement a través dels segles.

Mir el jardí i pens que assaig ser tot d’una múltiple al nivell de sensacions, de jugar tot el temps entre la vista, el tacte, l’oïda, el gust…

Ho sent tot al mateix temps, dubt de tot, no crec en res: el refilar dels ocells, la pujada de la saba, l’alletament de les moixes, l’accelerador d’una moto, el vol de les papallones, la música del canyissar, les persecucions dels núvols, el moviment dels terrossos, les espirals de les falgueres, les perspectives de les muntanyes, els ecos de l’aigua de la font, faig existir, faig viure, em convertesc en un altre, defens la vida, batec amb el ritme dels mons.

Els cinc sentits són en repercussió els uns amb relació amb els altres.

Quan els cinc sentits van plegats neix la poesia.

Escric per fer i per evitar ser fet.