Burxar per no pensar (o la degradació preocupant de la política)

  • La cosa, ara, consisteix a burxar per no pensar. I atacar l'altre més que no defensar la teua posició. Fixeu-vos-hi, perquè fa feredat i si no som capaços de rectificar tot això tindrà conseqüències greus

VilaWeb

Hi ha una cosa que em crida molt l’atenció d’aquesta campanya electoral, i és l’extrema manipulació que s’ha imposat, molt especialment a les xarxes socials.

La degradació del debat polític és un fet. De fa anys. Hi contribueix, evidentment, la degradació de la manera de fer la política que representen els partits. I la degradació, en general, de la democràcia moderna. S’ha acabat el debat intel·lectual, d’altura. S’ha acabat el respecte als qui no pensen com tu. Com més negoci i menys passió, com més poder i menys ideologia, pitjor es torna la societat.

Però en aquesta campanya la cosa sobrepassa de manera preocupant el partidisme. La majoria de les intervencions que veig a les xarxes socials o que sent consisteixen a agafar-se a una anècdota i mirar de convèncer que allò en realitat és la categoria. Contra aquells que no són el partit del titellaire encegat.

I aleshores tot s’hi val. Una frase dubitativa, un error, una relliscada anecdòtica, una simple fotografia i tot, l’agafa gent com més va més polaritzada i intenta que la visquem com si fos un descobriment, una epifania que ens hagués de fer canviar per sempre la percepció que tenim de l’altre, sobretot amb la voluntat que no ens passe mai pel cap de votar-lo.

Que siga real o no, tant se val. Perquè ens ho mostraran dissenyat, mastegat, insinuat, teledirigit, de manera que faran que la democràcia s’enfonse més i més cada dia.

Tot plegat és ridícul i lamentable. I molt perillós. Molt perillós perquè el fanatisme més descarnat i interessat es va apoderant del debat públic. I això sí que és difícil de combatre-ho.

Si resulta que allò que qualsevol polític ha deixat escrit, solemnitzant-ho, no val res; o que, en compte dels fets que ha acomplert durant de tota una vida, acaba comptant tan sols l’acudit, la brofegada, l’enquadrament sibil·lí o la manipulació, aleshores quina mena de societat tenim? I què podem aconseguir amb aquesta societat?

Ara la cosa consisteix a burxar per no pensar –concretament per no deixar-te pensar, no deixar-nos pensar. I atacar l’altre més que no defensar la teua posició. Fixeu-vos-hi, perquè fa feredat i si no som capaços de rectificar tot això tindrà conseqüències greus. Que no hi haja espai per a la raó. Que no hi haja espai per a la comprensió. Que no hi haja espai per a practicar la democràcia.

 

PS. Ahir vaig participar en la iniciativa #votinvisible2024, organitzada per la Fundació Arrels. Diversos periodistes i activistes socials cedírem el nostre compte de Twitter a gent sense llar durant unes quantes hores. Amb la intenció que, a través nostre, tinguessen més visibilitat per a interpel·lar els polítics. El meu compte el va fer servir Santi Ros, i entre les coses que va escriure una em va impressionar especialment: “Més que diners, per a resoldre el sensellarisme caldria que els polítics ens entenguéssiu.”

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor