Burxar per no pensar (o la degradació preocupant de la política)

No puc estar més d’acord amb les teves reflexions.
Ara bé, com ho hem de combatre? Perquè resulta que cal votar a un o altre si o si. Si no, ets un mal demòcrata. I resulta que al que més temen aquesta banda de “xarlatans” i fariseus (entengui’s els polítics) és l’abstenció. Quin dilema! Estic cansat de votar contra de…, per por de…, vot útil (que acaba sent el més inútil) i tants altres motius vacus i sense altre ideologia que el mantenir-se sense complir res, perquè de fet, ara ja ni prometen res; així no han de complir… Molt trist.

Vaja Vicent, em sorprèn aquest editorial. Carregues les neules als polítics, però els periodistes no hi teniu gra part de responsabilitat? Incloent-te a tu i a VilaWeb, per descomptat!
Quan titlleu algú de xenofòbia o ultradreta, sense deixar als lectors la possibilitat de jutjar per sí mateixos? Quan feu apologia de deteminades polítiques i silencieu o menyteniu d’altres que no van amb vos?
A mi se’m està acabant la subscripció i m’estic plantejant de no renovar-la. Em sento menystingut i ignorat per aquest digital, en diverses qüestions, importants per a mi. No pagaré una subscripció on se’m ignori.
Salut i bona nit !!*!!

Jo no tenc dret a votar diumenge, però havia escrit que potser Junts era el mal menor i afegit que si Junts i CUP no feien una desmarcada amb fets i no només amb paraules, caldria demanar els vots dels abstencionistes a favor d’Alhora … ara ja tenim fets negatius (acaben d’emblanquinar partits filoterroristes) i, per tant, l’esforç el faré demanant als indecisos i als independentistes abstencionistes que votin Alhora.
https://www.publico.es/politica/exclusiva-iman-ripoll-pp-psoe-cs-vetaron-congreso-comision-investigacion-cni-iman-ripoll.html
https://www.levante-emv.com/opinion/2020/04/02/les-hemos-destrozado-sistema-sanitario-11561497.html
17 A https://twitter.com/jaumemoll/status/1427534936106491904?s=20

Crec q va ser a finals dels anys 80 del s XX que vaig començar a notar (o a imaginar?) l’alça dels nous rics: gent sense gaire formació que prenia poder i força no per allò que sabien, sinó pel que tenien. En feien ostentació.

D’aquí es va passar al canvi de paradigmes llegendaris: els herois no eren els que més sabien, sinó els que feien diners ràpids.

En esports, la dècada dels 90 va ser la d’entrada forta de patrocinadors. Va canviar radicalment la pràctica d’esports d’alt nivell; en alguns àmbits com navegació oceànica, muntanya i altres, l’aventura va deixar pas a activitats amb grans patrocinadors. S’estava perdent l’èpica.

Sense èpica, sense herois reals, amb estrelles de cine i molts serials de tv, potser la societat s’ha apropat més al fet de guanyar diners ràpids sense escrúpols, sense valors, sense límits.

I tot això es transmet en l’educació: entra més l’exemple que la doctrina. No cal pensar gaire quin és el següent graó a baixar, l’egoïsme és en nivells estratosfèrics.

No puc assegurar que sigui la causa; només és una interpretació a partir del que recordo haver viscut.

El problema principal, al meu entendre, és la percepció que la política parlamentària, l’anar a votar cada quatre anys, no serveix per gaire coses. Sempre hi ha bony o forat. Els preus s’enfilen, els lloguers no baixen, l’ús de la llengua catalana pateix atacs constants, a Mallorca cada vegada hi ha més turistes però els serveis bàsics estan colapsats, els imposts se’n van a Madrid i no tornen, etc., etc. Vivim sota una pressió constant, però els partits polítics són incapaços de donar resposta als problemes de la gent “normal”. A les Illes Balears, la ultradreta manté un pols constant contra el sentit comú. I el PP s’hi doblega. Però tampoc el pacte de progrés va saber connectar amb la societat. És desesperant.

no hi ha debat intel.lectual PERQUÈ la cultura i la bona educació no són ni apreciades ni prestigiades en la societat. I quan parlem de xarxes socials cal tenir en compte que són les usuaris els que hi posen (posem) el nivell. M’he hagut de llegir l’editorial 2 cops. El primer cop em pensava que en Vicent sobretot es referia a les conseqüències simplificadores i destructores de la “política del twit”. He hagut de rellegir-la perquè m’he adonat que els subscriptors ens pensàvem que SOBRETOT parlaves dels polítics. Si el públic (i usuaris de les xarxes) no fos el primer “culpable” de llegir només el titular, i de reaccionar-hi visceralment, i en comptes d’això llegís la totalitat de les informacions, i ho fes críticament, això no passaria. Malauradament no passa. El gran problema de les xarxes és que tendeixen (tendim) a tancar-nos en un bucle, i només escoltem (sense pensar) el que agrada a les nostres vísceres.

Tens tota la raó, peró el fet de que ja no ens podem fiar dels mitjans perquè el seu discurs va a favor de qui paga, la gent ens informem per les xarxes i contrastem opinions i es veritat que tothom està molt radicalitzat, però venim d’una gran decepció i veient que el país sen’s envà de les mans, hi han molts nervis a flor de pell i això fa que tot plegat sembli una olla de grills, teniem uns referents que alguns han traspassat i altres ens han decepcionat,no tota la culpa és nostre, els que varem viure amb il·lusió les primeres votacions estem tristos del món que deixarem als nostres nets.

Quanta raó apreciat Vicent, però no vols dir que aquest polítics/partits no son el reflexa de la societat?
Et posaré un exemple Vicent, el col·lectiu LGBTIQ que tant predisposat es a senyalar els altres i demanar mires obertes, doncs resulta que davant de pájaros que formant part d’aquest
col·lectiu demostradament cínics, hipòcrites i vividors de la política, que és manifesten amb polítics/partits com VOX, que están d’acord amb l’injusticia del 155 com es el cas d’aquest pájaro d’Iceta, ja que dir d’aquest Collboni, també de un altre element reprova’t per associacions dels drets humans com aquest Marlaska, un vividor com aquest Santi Vila; doncs resulta Vicent que mai han obert boca per denunciar-los i han practicat el silenci.
Es això que denúncies Vicent a la teva editorial d’avui.

Ben cert: “Tot plegat és ridícul i lamentable. I molt perillós. Molt perillós perquè el fanatisme més descarnat i interessat es va apoderant del debat públic. I això sí que és difícil de combatre-ho.” El perill més gran de tots en aquesta època decadent, al meu parer, és que la minoria que en sigui conscient acabi convençuda que la dimensió de la tragèdia supera les forces de qualsevol, doni la batalla per perduda i llanci la tovallola. Els dies que ets sents més cansat corres el risc de caure en la temptació. La merda de món que quedarà llavors podria durar segles si el canvi climàtic no aconsegueix matar fins a l’últim mico.

L’ABSTENCIÓ LA DUC A LA CAMPANYA ELECTORAL, COM DIRIA EL CYRANO
Jo votaré, i tant. No en tingueu cap dubte.
Però amb la falta d’elegància política en la campanya electoral, recordo que en l’obra de teatre d’Edmond Rostand, quan el vescomte li recrimina a Cyrano de Bergerac que pugui ser tan arrogant amb aquesta falta d’elegància al vestir, el Cyrano respon brillantment “Moi, c’est moralement que j’ai mes élégances” -Jo, l’elegància la duc a la moral-, i m’ha fet pensar que jo, l’abstenció la duc a la campanya electoral, com diria el Cyrano.

No tots els polítics són iguals. Però els mitjans ens volen fer creure que ho són. Per quin motiu?
Potser són els mitjans els que són tots iguals: seguint l’estereotip marcat i sense donar informació al lector perquè pugui treure les propies conclusions. Cada dia hi ha menys informació veraç i més opinió i VW malauradament, no en queda al marge. Amb l’equidistància perpètua entre ER i Junts, l’estigmatització d’AC sense haver informat abans sobre els seus plantejaments, la predominant opinió respecte de la informació… En fi, que la cosa ve de lluny i no hi ha un únic culpable.

És molt fàcil decidir el vot per les emocions. La reflexió exigeix més esforç: ser conscient del prejudicis que tots tenim, contrastar informació i analitzar amb cura la realitat.

Sobre el meu vot:

1. Descarto ERC perquè s’han rendit.
2. Descarto la CUP perquè en moments decisius han posat bastons a les rodes en lloc d’apostar pel millor per la independència
3. Podria votar Junts. Els havia votat -també a ERC- abans de decidir abstenir-me com una forma d’activisme polític.
4. Però estic convençut que la independència només arribarà amb una revolta unilateral i la presa del poder efectiu per un estat català, Espanya no té cap incentiu per pactar res. La necessitat dels set diputats de Junts és puntual, cosa d’una legislatura.
5. I un exemple, el MHP Puigdemont diu que no votarà els pressupostos del PSOE si no es corregeix el dèficit fiscal. Resposta de Sánchez: no li calen els vots de Junts perquè prorroga els pressupostos del 2023. Ja no cal aprovar-ne uns de nous el 2024.
6. Puigdemont i Ponsatí son per mi uns patriotes, però no tinc clar que en Puigdemont tingui la visió ni la determinació o valentia que es necessita per seguir la unilateralitat i el seu partit, Junts, encara menys. Puigdemont no va defensar la independència el 2017. Ponsatí volia defensar-la. Puigdemont ens diu que prepararà la unilateralitat des del Consell per la República mentre negocia amb el PSOE. Però ha sigut i encara és president del CR i fa anys que aquest organisme va aprovar el document “Preparem-nos” on es defensava el “combat intel:
·ligent”. Desgraciadament el CR de Puigdemont no ha fet res de res en aquest sentit. Per què ara he de confiar en la seva paraula? Ara jutjo pels fets. Votar Junts seria, crec, un vot inútil.
7. Potser Alhora no treurà cap diputat, però crec que els unilateralistes hem de tenir una veu pròpia i hem d’ajudar a construir-la, amb generositat, als que s’estan preocupant de fer-ho: Ponsatí, Graupera i la gent que els ajuda. A més son gent lúcida i valenta que no tenen por a dir la veritat al país: per exemple que la immersió no funciona. I si no treuen diputats aquesta vegada que sigui a la següent

Votaré Alhora.

Jo crec que és el mateix sistema qui promou aquesta baixa qualitat de la política i en general del debat públic que s’en deriva, doncs la complexitat de les interrelacions econòmiques, tant al sí d’un país en concret, com entre països es veu que és d’una magnitud gairebé inconmensurable i fa com més va més complicades les solucions que es puguin emprar per a resoldre els problemes. Solucions que són de tan gran complexitat i poc concloents. Això porta al mateix sistema a fer surar una pseudoideologia basada en una incultura antisistèmica en aparença, però que en realitat fa cercar a una part dels pobles, i el català no n’és una excepció -tot i ser un poble cult- aquelles solucions fàcils que tenen que veure amb el conservadurisme més prosistèmic i antidemocràtic.

És la implementació i maduració d’aquella ideologia reaccionària de dècades no tan llunyanes que maldaven i feien servir aquell discurset basat en la publicitat de la fi de les ideologies, mentre hom imposava el neoliberalisme més miserable fonamentat en les polítiques econòmiques antipopulars del segle XIX.

És cert, el desori en la campanya electoral i, el director de VIlaWeb ens diu com domina als partits polítics, que ja no expliquen la bondat del seu programa sinó la maldat dels altres.
.
També és cert que, en general, el periodisme del moment actual té bona part de culpa de la desinformació i en gran manera ajuda al desori.
.
VilaWeb té la seva part de culpa insistint en la seva paradoxa: “ERC és un partit independentista reformista”.
.
No vol admetre que AC és el partit més independentista que tenim i no deixa que na Sílvia Orriols sigui entrevistada i la llença al femer sense pensar-s’ho dues vegades.
.
Repetir que AC és el mateix que VOX és una mentida podrida, que tots sabem, i també sap el director del nostre diari que si algun dia entrevistés a la líder d’AC tindria una gran sorpresa.

Estic d’acord amb Enric Emo, però per a mi “Alhora” li manca rupturisme, la meva aposta és encara la Llista Cívica que ara no pot ser, no les mitges tintes amb bona voluntat, fotocòpia del mateix Puigdemont sense el compromís d’Aixecar la Independència i completar la DUI. Em desagrada profundament la marginació d’AC.
Crec encara en el que vam fer l’octubre del 2017 i aposto per completar-ho, per això intento fer arribar als quatre vents el següent clam dels que vam votar el Primer d’Octubre vinculant amb convenciment i coneixement de causa:

“President Puigdemont, és cert, pot guanyar i amb el seu compromís clar i expresat de manera clara i pública pot acabar de convèncer els que dubten i molts abstencionistes.

Per ser el més votat, per poder fer govern, per mantenir-se lleial al Primer d’Octubre de 2017,
MHP Puigdemont, comprometis aixecar la Independència i completar la DUI, en aquesta nova legislatura I empènyer tots els Independentistes a fer-ho! Cal tornar atacar el Cim i aquesta vegada fins coronar-lo. Sense compromís per a la Independència concreta el programa esdevindrà palper mullat, li mancarà la força de l’esperit, no s’anirà a totes en la Llengua, en la Nació i en la Independència, i aleshores prevaldrà l’anar fent i el parlem-me.

Diferenciis dels altres aspirants pel seu compromís absolut i prioritari del 1-O, de la DUI, de la Independència. Faci-ho plenament visible a Catalunya i Europa.

Comprometre’s per aquesta nova legislatura, en aixecar la Independència deixada en suspens el 10 d’octubre de 2017, és garantia de credibilitat , esforç i il·lusió pels indecisos, pels abstencionistes i per a tothom.

Amb l’objectiu de recollir molts vots dels que van votar l’1-O, cal parar els peus a l’espanyolisme amb el compromís del MHP Puigdemont, ell el primer! Ell ha de donar exemple i esdevenir un esperò, per això és el capdavanter.

Sr. Puigdemont, MHP, faci la seva gran part del petit sacrifici, del petit esforç, que ens demana als indecisos i als abstencionistes, i a tots els demés votants. Ens necessita a tots, quants més millor. Passi davant del Poble, com a líder capdavanter, comprometent-se de forma manifestament visible per a tots els catalans, comprometent-se aixecar en aquesta propera legislatura la Independència deixada en suspens per vostè mateix el 10 d’octubre de 2017. Aleshores tindrà molts més vots per a guanyar aquestes eleccions i defensar Catalunya.

MHP Puigdemont, el senzill fet de demanar-nos un “senzill gest”, un petit esforç, un petit sacrifici” no salvarà la Nació Catalana, que ara més que mai està en perill, cal alguna cosa més per tal de moure tots aquells que el Primer d’Octubre vam votar amb coneixement de causa i amb molta il·lusió i esperança, cal un compromís del líder, un compromís solemne i ben visible per a tots, un compromís en no parar ni abandonar el Poble, estant investit o no com a nou President, fins aixecar la Independència suspesa aquell trist i fatídic 10 d’octubre de 2017, un compromís amb el Mandat del Poble de l’1-O, la Catalunya Independent en forma de República.

Sr. Puigdemont, vol per Catalunya el meu vot? Sr. Puigdemont, vol per aixecar les persianes de la Nació el vot dels 200.000 o 700.000 abstencionistes?
Doncs, si és que sí, doni exemple com a líder i capdavanter, comprometis a totes amb aquest Poble, reafirmi el Mandat del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya vinculant, de l’1-O, comprometis aixecar la Independència suspesa, comprometis complir i completar la DUI del Parlament Català del 27 d’octubre de 2017, i comprometis oficialment, si potser des de la mateixa Casa de la República a Waterloo, davant de tot Europa, desplegar així que pugui la Llei de Transició Nacional del 6 i 7 de setembre de 2017.
Aleshores tindrà el meu vot aquest 12M de 2024, i el que serà molt més important, recuperarà la credibilitat i la confiança de tants i tants catalans, entre tots ells els 700.000 abstencionistes i el seu vot per poder assolir la Presidència del govern català, per poder restablir la dignitat i la moral de Victòria de tots els catalans, per començar salvar la Nació.

Aquests són els dos grans “senzills” gests, “petit sacrifici, petit esforç”, el compromís del líder i el vot de tots els ciutadans. Han de ser tots dos gests, no un de sol, perquè sinó la confiança, el compromís i la Nació s’enfonsen.

Jo votaré!

Vostè, és comprometrà i ho declararà oficialment? Faci-ho, quan més aviat millor, ens hi va la Nació, ens hi va Catalunya, ens hi va la nostra Llengua i futur!

És cert, pot guanyar i amb el seu compromís acabar de convèncer els que dubten i molts abstencionistes.Per ser el més votat, per poder fer govern, per mantenir-se lleial al Primer d’Octubre de 2017,
MHP Puigdemont, comprometis aixecar la Independència i completar la DUI, en aquesta nova legislatura I empènyer tots els Independentistes a fer-ho! Cal tornar atacar el Cim i aquesta vegada fins coronar-lo. Sense compromís per a la Independència concreta el programa esdevindrà palper mullat, li mancarà la força de l’esperit, no s’anirà a totes en la Llengua, en la Nació i en la Independència, i aleshores prevaldrà l’anar fent i el parlem-me.

Diferenciis dels altres aspirants pel seu compromís absolut i prioritari del 1-O, de la DUI, de la Independència. Faci-ho plenament visible a Catalunya i Europa.

Comprometre’s per aquesta nova legislatura, en aixecar la Independència deixada en suspens el 10 d’octubre de 2017, és garantia de credibilitat , esforç i il·lusió pels indecisos, pels abstencionistes i per a tothom.

Amb l’objectiu de recollir molts vots dels que van votar l’1-O, cal parar els peus a l’espanyolisme amb el compromís del MHP Puigdemont, ell el primer! Ell ha de donar exemple i esdevenir un esperò, per això és el capdavanter.

Sr. Puigdemont, MHP, faci la seva gran part del petit sacrifici, del petit esforç, que ens demana als indecisos i als abstencionistes, i a tots els demés votants. Ens necessita a tots, quants més millor. Passi davant del Poble, com a líder capdavanter, comprometent-se de forma manifestament visible per a tots els catalans, comprometent-se aixecar en aquesta propera legislatura la Independència deixada en suspens per vostè mateix el 10 d’octubre de 2017. Aleshores tindrà molts més vots per a guanyar aquestes eleccions i defensar Catalunya.

MHP Puigdemont, el senzill fet de demanar-nos un “senzill gest”, un petit esforç, un petit sacrifici” no salvarà la Nació Catalana, que ara més que mai està en perill, cal alguna cosa més per tal de moure tots aquells que el Primer d’Octubre vam votar amb coneixement de causa i amb molta il·lusió i esperança, cal un compromís del líder, un compromís solemne i ben visible per a tots, un compromís en no parar ni abandonar el Poble, estant investit o no com a nou President, fins aixecar la Independència suspesa aquell trist i fatídic 10 d’octubre de 2017, un compromís amb el Mandat del Poble de l’1-O, la Catalunya Independent en forma de República.

Sr. Puigdemont, vol per Catalunya el meu vot? Sr. Puigdemont, vol per aixecar les persianes de la Nació el vot dels 200.000 o 700.000 abstencionistes?
Doncs, si és que sí, doni exemple com a líder i capdavanter, comprometis a totes amb aquest Poble, reafirmi el Mandat del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya vinculant, de l’1-O, comprometis aixecar la Independència suspesa, comprometis complir i completar la DUI del Parlament Català del 27 d’octubre de 2017, i comprometis oficialment, si potser des de la mateixa Casa de la República a Waterloo, davant de tot Europa, desplegar així que pugui la Llei de Transició Nacional del 6 i 7 de setembre de 2017.
Aleshores tindrà el meu vot aquest 12M de 2024, i el que serà molt més important, recuperarà la credibilitat i la confiança de tants i tants catalans, entre tots ells els 700.000 abstencionistes i el seu vot per poder assolir la Presidència del govern català, per poder restablir la dignitat i la moral de Victòria de tots els catalans, per començar salvar la Nació.

Aquests són els dos grans “senzills” gests, “petit sacrifici, petit esforç”, el compromís del líder i el vot de tots els ciutadans. Han de ser tots dos gests, no un de sol, perquè sinó la confiança, el compromís i la Nació s’enfonsen.

Jo votaré!

Vostè, és comprometrà i ho declararà oficialment? Faci-ho, quan més aviat millor, ens hi va la Nació, ens hi va Catalunya, ens hi va la nostra Llengua i futur!

És cert, pot guanyar i amb el seu compromís acabar de convèncer els que dubten i molts abstencionistes.

PS. D’Alhora el que més valoro és que després d’aquesta campanya electoral continuïn la seva aposta.

El tarannà espanyol de sempre és el de la brega, l’insult i el menysteniment de l’altre. Recordeu Aznar a finals dels 80 com se les gastava amb el “progresiste” González? Des de aquells temps han anat incrementant la tensió fins a arribar als Ayusos i companyia. Poc a poc s’ha anat extenent a tots els partits, excepte bascos i catalans, i amb C’s va fer l’entrada abrupta a Catalunya.
Aquí Vicent no diferencia clarament a qui ws refereix entre els polítics i les XXSS. Tot comença amb els polítics i es va extenent, principalment mitjançant els seus adeptes i trols del partit.
El problema de fons és que pocs poden dir res que pagui la pena sobre ells mateixos. Aquells partits que no han governat no poden lluir els seus èxits i tot s’ha de sostenir en promeses. Els que han governat, per contra, podrien parlar dels objectius aconseguits i dels temes pendents.
Aquí a Catalunya, comencem pel partit que ha governat, per activa aquests tres darrers anys a Catalunya i per passiva els darrera 6 anys a Espanya i a Catalunya. És un drama per ells però no poden dir res, absolutament res de positiu. Ès tant terrible el seu llegat que fins i tot s’aferren a errors monumentals, com haver aconseguit els indults, com a èxits. Davant un buit de gestió de govern, i donada la seva completa inutilitat, l’unica sortida que han trobat és burxar a la resta de partits, especialment a junts i, sobretot, preparar el terreny per després de les eleccions, com han fet en la signatura s’aquest document infame entre diversos partits que Junts s’ha vist obligat a firmar contra AC. Si partim de la hipòtesi que ERC ho fa tot per anar contra la independència i Junts (hipòtesi que no falla mai) haurà aconseguit que difícilment els partits independentistes tinguin majoria i que Puigdemont no sigui president.
Deixant de banda els partits espanyolistes, que com he dit a l’inici tenen en el seu ADN la irracionalitat i l’insult, ens queden els Comuns, les CUP’s i Junts. Tant els primers com el segons, sí es dediquen a fer propostes però son absurdes i aquí donen peu a refutar-les amb vehemència. Els dos parlen de vivenda assequible (les CUP’s vol quedar-se els pisos dels bancs i els Comuns regular els lloguers), una transició verda, millorar els serveis públics i disposar d’una financiació justa. Només les CUP’s parla de passada de la independència. Tot és fum i tots ho sabem. No explique mai com fer-ho, d’on treurem els diners ni com “obligaren” a l’Estat a millorar el nostre finaçament. Davant d’això, s’ha de respondre amb contundència.
El problema de fons és que els Media fa temps que estan al servei dels partits de l’establishment, que son tots excepte Juns, i recau a la gent la critica severa de les tonteries que proposen. I aquí se’ns va la mà sovint.
Junt és l’únic que pot parlar de projectes i de assoliments en els darrers 6 mesos i per això és l’ase dels cops de la resta. I també per això pot criticar a consciència a la resta, però ho fa sense males maneres.

Benvolgut Vicent, jo tinc l’opinió de que això és un dels llastres que en ha legat C’s. El Parlament de Catalunya era molt diferent abans i desprès de l’aparició de C’s. Ara sembla el Congreso de los Diputados. En aquest moment no només es va degradar el Parlament, també l’escola. A més, les xarxes socials, gairebé l’únic mitjà que els joves consulten, està ple de xerraires sense idea de res, però que saben vendre bé el producte. També la família té culpa ja que parla poc amb els seus fills, comparteixen poc amb ells. El resultat és que tenim ara una societat que no és crítica, que ja no pensa, que no intercanvia idees, que discuteix sense escoltar des de la més profunda ignorància, que es creuen allò que diuen els xerraires i si a sobre tenen molts seguidors aquella bajanada es converteix amb paraula divina. Sí, tenim un gran problema, però també el mitjans de comunicació en teniu la culpa quan difoneu missatges que no s’ajusten a la realitat. Estem aconseguint una societat de mediocres, intransigents i manipulables, i això és molt perillós, i tots em contribuït en major o menor grau. Ara no val queixar-se, cal intentar posar-hi remei començant per cadascú de nosaltres, VilaWeb també, però canviar això ens costarà segurament més d’una generació. Aquests tipus de mals venen molt depressa, però triguen molt en marxar. Pensa que, en aquestes condicions, els joves d’avui que estic descrivint, que no són tots afortunadament, quins ensenyaments podran donar als seus fills? Recordes l’acudit de ‘si tiene un hijo tonto no lo tire, puede llegar a ministro’, doncs això, així estem.

Llegint el vostre editorial d’avui no he pogut estar-hi més d’acord.

No sé pas si és degut als temps que corren on el pensament únic i feble impera o potser la degradació galopant que vivim de la societat, etc. però aquest fenomen que descriviu fa anys que passa. En el cas del Parlament de la comunitat autonòma de Catalunya això succeeix des de l’irrupció de Ciudadanos.

Aquestes dinàmiques fa que molts detestem la política de partits i aquesta manera d’entendre la democràcia.

I un dels actors que més han apostat per a aquesta dinàmica i s’hi ha abonat de valent són els mitjans de comunicació on, cada vegada menys, hi veiem periodistes i cada vegada més, mediocres titelles analfabets al servei del sistema.

I m’ha alarmat constatar que el vostre mitjà i vós mateix també heu començat a fer el mateix, sobretot des de l’irrumpció de noves propostes polítiques i la seva dimonització sense cap mena de treva, moral ni principi democràtic.

Flac favor a la pluralitat I la democràcia I la llibertat.

Espero que això no sigui una constant i ho pogueu anar arranjant.

Salut.

PER QUÈ IDEES, SI TENIM ACUDITS?
.
És una tendència ideològica profunda, un canvi de paradigme, que ha impregnat la societat, sense oposició, dels valors competitius i violents del neoliberalisme en un món individualista, religiosament materialista on el reconeixement social és fer-se ric…
.
Les xarxes han obert les comportes a la subcultura del lleure, de la banalitat escandalosa, de regalar el temps de connexió a l’enriquimentt dels poderosos, creant tendències socials reaccionaries en un món, on la fidelitat a un clan, a un subjecte, una moda…ha acabat amb tota reflexió, que és la base de tota democràcia. La idea és, avui, un acudit…
.
Molts polítics i periodistes són les versions tobes, no menys verinoses, d’aquest món…
.
El fruit del que hem sembrat…, és el feixisme, versió segle XXI…

Avui en dia el debat d’idees no existeix. Els polítics com els lloros s’aprenen unes frases i les van deixant anar a tot arreu sense escoltar el que diu l’altre que sol ser un atac verbal a veure qui la diu més grossa.
Jo també m’he abstingut de veure qualsevol debat. I també votaré aquesta vegada, perqué no em queda un altre remei per no veure a segons qui de President de la Generalitat.
I una cosa que em fa molta gracia dels comentaristes. Hi ha una pila que defensen AC, però diuen que no la votaran, algú m’ho pot explicar?
Jo també soc del parer que votar a Alhora no serveix de res que no sigui engreixar l’’ego dels dos caps de llista.

Vicent, aquest editorial realment em deixa de pedra. Responsabilitzar els polítics és fàcil, però i els periodistes? No oblidem el teu paper estel·lar i, com no, el de VilaWeb en aquesta sarsuela.

Quan etiqueteu algú de xenòfob o d’ultradreta sense deixar ni mica d’espai perquè els lectors formin la seva pròpia opinió, de veritat, què espereu aconseguir? Quan promocioneu descaradament certes polítiques mentre que altres les barregeu amb fang fins a fer-les irreconeixibles, això és el que anomenem periodisme de qualitat?

Pareu màquines, que el que realment esteu fent és fer bullir la sang d’una bona part dels vostres fidels subscriptors. No sé si aquest és el preu que estàs disposat a pagar per col·locar la teva ideologia en un pedestal, però si és així, potser és hora de repensar les prioritats, no creus?

Vota ALHORA (o a la CUP).
Vivim la manipulació total de l’opinió i de la noticia (amb el control total dels mitjans tradicionals i el segrest i abús d’Internet), la idiotització de la societat (amb un model educatiu en caiguda lliure i un prototipatge del ciutadà basat en models tipus “Homer Simpson” dirigit per una elit instruïda), la perversió o allunyament dels valors tradicionals (potenciant únicament l’egoisme, el materialisme i el culte als diners), la mort de la societat del benestar amb la desaparició del “bloc Comunista” i el renaixement de l’ultra-liberalisme (hereus del Capitalisme pre-segle XX, acumulador intensiu de poder i capital, així com esclavitzador dels treballadors), a banda d’altres fenòmens i conseqüències ja viscudes (el feixisme del S.XX nascut en la post-gran crisi Financiero-Política del 29) i anticipades pels pensadors i autors a les seves novel·les (Orwell, Huxley,…).
La política en aquest escenari no és més que un teatre i els polítics no són mes que titelles al servei del poder (del Capital, dels nous faraons i senyors feudals). Fixeu-vos que com més va més baix és el nivell dels polítics.
Estem tornant a un model de societat sotmesa a una minoria (que no és visible) que ha estat el model habitual durant segles. Només les grans barbaritats del S.XX junt amb el seu progrés (social, salut, tecnologia, comunicacions, etc.) va invertir el rumb de la Humanitat. Però com que la força dels Poders Fàctics és molt gran i ens hem quedat sense incentiu (Comunisme), afortunadament (tot sigui dit), per fer propaganda activa (Societat del Benestar) el que tenim és això. I espereu…
Cal acabar amb el model actual de Capitalisme. Cal una revolució. Podem començar per Catalunya?? És difícil i, a més, s’hauria de començar per votar a ALHORA o la CUP.

Que canviïn la llei electoral..votar a la persona…la llista la farem naltres a les urnes, no a una oficina d’un partit, per una persona que no se sap qui es….Així és com es creen aquestes disciplines de partit tan rígides i jeràrquiques. Per tenir una democracia europea, necessitem unes llistes obertes, on els polítics s’han d’exposar contínuament al ciutadà. Així evitaríem aquesta subespècie de polític sense project propi, que sobreviu i creix dins les estructures dels partits, a la foscor dels despatxos.

Avui que l’editorial ha ampliat una mica el focus hem pogut llegir comentaris ben interessants. L’enfocament del director ha permès anar una mica més enllà de l’opinió partidista que és respectable però intel·lectualment .
Per deformació professional sé que una bona casa necessita uns bons fonaments i responsabilitat. Bauman, a Modernitat Líquida ( any 2000) ja ens va advertir que la globalització construïa una societat i unes relacions sense fonaments i sense responsabilitat que serveix perfectament al capitalisme econòmic. Hem preferit ignorar Bauman i creure que les xarxes socials poden aportar alguna cosa positiva.
Qui vol ser avorridament responsable quan pots ser un eufòric crac? (vegeu les contradictòries entrades 1 i 2 del Diec)

Després de fer un repàs de tots el comentaris (en aquest moment en portem 48) em decanto per l’escrit, breu, concís i encertat (al meu mode d’entendre) del Sr.
Jaume Abelló (09:27).
A altra banda, el Sr.Salvador Molins (05:20) ens explica com ha d’anar tot, per anar tot be, però per això – se suposa que cadascú ja en sap alguna cosa – no cal allargar-se tant, tant).
Em distreu el titular del Vicent (de fet, portem uns dies en que ens distreu força, cosa que es podria estalviar si també es llegís a si mateix, alguna vegada).
Amb tot, estic d’acord amb el fons de l’editorial, però -ni que sigui per una sola vegada – a qui em de donar les culpes d’aquest situació sinó a els que tenen els medis per projectar les opinions a la resta de la societat, que son precisament – i crec que per aquest ordre – els periodistes, aquesta gent que segueix poc i malament el propi pensament – si es que el tenen cap, es clar- per sotmetre’s al dictat dels responsables directes d’aquest situació, que son exactament els polítics que manen.
Deixem a la gent de les xarxes que xarrin tant com vulguin, ho es que era millor abans, quan el monopoli d’opinar nomes el tenien els mateixos de sempre?.
Siguem conseqüents tots plegats Sr. Partal. La seva postura pel que fa al despreci sistemàtic que fa a la Sra. Obiols, no s’aguanta per cap banda.
Segonament, insistiré en la dèria que com a bon mortal també em toca de tenir: La presencia de la Sra. Ponsatí- Graupera -que ja sabem que com tothom, hi tenen tot el dret – es una pèssima jugada per afavorir la concentració de vots – almenys avui, tal com està el patí – cap a un partit independentista, que en funció del pes condicionant que articula la llei de D’Hondt, tingui la suficient majoria per governar, i en conseqüència, per poder declarar al seu moment, independencia del nostre país.

Bon dia,
Felicitacions per l’editorial. És hora d’entrar al moll de l’os. El tema dóna per moltes més editorials, i és encertat, com ho demostra la quantitat d’aportacions dels subscriptors i subscriptores i coincideixo amb la majoria. Els caps de llista només utilitzen el català (o el castellà) de purpurina, com diu els nostre lingüista de capçalera Jordi Badia, inclòs, en alguns casos, el català (o el castellà) de plàstic. parlen i no diuen res important, no es comprometen a res, amb algunes excepcions honorables, com la Laia Estrada i la Jèssica Albiach, però les va faltar més força i es van deixar arrossegar pel clima de desqualificacions. Les intervencions dels altres van ser plenes de fal·làcies enormes, com fan sempre, diuen, diuen… a veure si cola, frases buides, dirigides al buit, traint el veritable (i necessari) discurs polític, com explicar on han anat els diners nostres, i què pensen fer amb ells en el futur, en fi, pot ser la societat també és una societat de plàstic.

Per a mi és obvi, que el simplisme intel·lectual és la conseqüència més directa que provoca la globalització. Que si sempre hi ha hagut, mai a aquests nivells. És com si recordeu el gràfic del canvi climàtic, fa la mateixa corba.
.
I considero a més, que aquest no és segurament un problema especial d’aquesta campanya. Ho és de com acceptem que sigui la nostra manera de viure, en general.
.
Del que es tracta, és de posar a bordar a tots contra tots. Que amb raons o sense, que al contrari del que pot semblar, simplifica que no pensem. I tots estem en un estat com d’ansietat. Que els globalistes, o els partits d’ultradreta, que és la part més purista del concepte global. Aprofita força millor. I això explica evidentment el seu ascens.
.
Tal com s’esmenava l’altre dia, «La nova burgesia política», ha de ser el mana. Que col·locarà alts càrrecs, i directors generals a empreses públiques-privades a dojo, I lluitarem per la carronya, a veure qui s’endú el tros més gros al seu tut. I ja serà seu!
.
Perquè si darrere la campanya electoral si no estem d’acord amb alguna cosa d’aquell que s’apodera del vot, les úniques eines ciutadanes, més o menys reals, que tenim bàsicament, són continuant cridant a aquests tres o quatre llocs d’Internet voladament. O les bàrbares del passat, com sortir al carrer a tallar el carrer, i protestar. Però ara, sense el mòbil que no et geolocalitzin, i amb la cara tapada per allò del reconeixement facial, i mirar de reüll. A la pràctica, cada dia és menys opcional protestar d’aquesta manera.
.
A les acaballes del primer quart del segle XXI. No hi ha d’altres maneres de lluitar contra el pròpiament del vot, de les idees, en la pràctica. I a tot es fa ras.
.
I aquells comentaris a les «xarxes socials» s’examinarà, per exemple, per a demanar una feina. A Xina, nou model, crec que amb punts de bon ciutadà, encara es millor.
.
Estem totalment deshumanitzats perquè no tenim temps per altra cosa, i agafats pels collons, amb tanta globalització. Que provoca tants problemes que ens fan infeliços. I, per tant, no tenim temps per pensar, per exemple, en aquelles persones que viuen al carrer. A prou feines omplir el mateix rebost.
.
Però poques coses són tan dures com viure al carrer. Perquè d’un mateix no es pot fugir. I ningú ho fa perquè vol. Els «Bobby Fisher» també viuen al carrer. Talent especial malbaratat, tan sols perquè socialment no donar l’entorn que els hi cal, simplement, que no encaixen bé, en un món global i simplista. O nosaltres amb ells.
.
I que aquest és un lloc, on qualsevol de nosaltres pot caure.
.
Gràcies pel que feu, Arrels!

Estic força d’acord amb en Francesc Gilaberte (22.17). I voldria afegir que en un editorial com aquest, que parla de manipulació dels mitjans, caldria una certa d’autocrítica.
Dir que AC és extrema dreta no és informació, és opinió, tant si pensem el mateix com si no. Opinió, per descomptat, totalment respectable.
Repetir-ho a TOTS els articles del diari on s’esmenta AC, com una etiqueta: “el partit d’extrema dreta AC” i sovint unes quantes vegades al mateix article, és, al meu parer, manipulació.
I ho dic des del respecte per Vilaweb i pel seu director que vull suposar que no pretenia manipular. I és que de vegades la frontera entre voler influenciar i voler manipular és molt fina.

Crec que cal mirar el que més temen els d’allà, i l’únic que els fa pànic és que retorni un President que van destituir i que malgrat tot el que han arribat a fer i invertir no han pugut vèncer, restituir-lo seria la millor demostració que amb vots es pot guanyar les males praxis dels polítics, un gran favor a la Democràcia.
No és hora de partits, pertànyer a un partit, és una circumstància imprescindible, en les lleis actuals, per presentar-se a unes eleccions, cal posar en valor la Institució, sinó ho fem ara potser ja no hi serem a temps.

Benvolgut Vicent Partal,
deis:
.
‘Si resulta que allò que qualsevol polític ha deixat escrit, solemnitzant-ho, no val res’…
.
NO HI HA, AVUI, CAP POLÍTIC,
CAP!
QUE NO HAJA INCOMPLERT COSES QUE HAVIA ESCRIT
I PROMÈS
SOLEMNEMENT !
.
Però, per a vós, som nosaltres,
els que no combregam amb rodes de molí,
els que odiam l’eufemisme ‘educat/hipòcrita’,
els que no callam la pura definició perquè pot semblar un insult,
.
som nosaltes els irresponsables
.
.
Us diria més coses, us justificaria els aparents insults, us mostraria els comportaments (plural) antidemocràtics de polítics amb ‘trajectòria’ (en deis vós)…
… però no és el moment apropiat
.
Pens que hem de poder expressar amb claredat el desacord fins i tot amb les persones més admirades i apreciades, com faig ara amb VÓS

D’acord amb el que diuen J.Benavent , en el sentit que ens volen aclaparats, impotents. I na R.Gispert també l’encerta quan fa notar que no tots els polítics són iguals. Ens volen confosos i passius. Per suposat d’acord amb l’anàlisi de Jordi Sanahuja.
D’altra banda, acostumava a coincidir amb F.Gilaberte, però avui he de dir que en discrepo. Si Vilaweb considera que AC és gent d’ideari xenòfob, crec que té el fret a no donar-los-hi cabuda.
També és cert que estaria be,en algun moment, de fer evident en què es sustenta per dir-ho. Dobre el recurrent tema de donar-se de baixa de la subsctipció, penso que no cal tenir la pell tan fina, i en tot cas, no cal anar-ho dient a la manera d’una amenaça vel.lada.

Jo he observat el següent, els darrers 4 anys:
.
1. Exèrcits de bots a les xarxes socials (no només aquí) defensant un partit polític que fins ara no coneixia ningú, que abans es definien com un partit d’ultradreta unionista (no ho dic jo, ho deia el seu propi logotip) i avui es presenten com l’AfD catalana aprofitant-se de la incompetència dels polítics processistes.
.
2. Atac ferotge massiu (comprensible i en part merescut) contra ERC deixant-los d’inútils en amunt, ha estat l’esport nacional durant aquesta legislatura (reconec que jo també hi he participat).
.
3. Desafecció unànime contra tota la classe política, la d’aquí i la del país veï.
.
4. Tothom parla de què x són uns inútils però després resultat que els voten i guanyen eleccions. ??? Si x guanya és perquè l’ha votat algú o els vots cauen del cel?

El moment polític és d’un valor que, titllar-lo de baixa qualitat no és fals, que també, sinó quelcom que sembla elaborat per gent malalta, tocada del bolet. En Vicent, d’aquí a aquí sembla un element que hom vol glorificar per les seves propostes plenes d’equitat i justícia. I, segons com, mereixeria el foc etern; tot plegat per gosar fer una sèrie de matisacions a unes actituds no gens encertades d’un individu o d’un grup organitzat.
En aquest país passem del zero a l’infinit amb una facilitat que em porta a jutjar una part de la societat com un grup que s’arroga la facultat de condemnar altres parts de la societat, pel què pensa, diu o fa.
Si no hi posem més bona fe, atenció, comprensió i, conseqüentment, més bondat en el fet de jutjar les altres persones, el país deriva cap un caos irremeiable. Això va de mal borràs, cada vegada més i, si més no , abans de dir qualque cosa cal raonar i reflexionar molt. Tots hi guanyarem molt i, sobretot, el país.

Per segona vegada en poc temps torno a estar en desacord amb la vostra editorial. Ans al contrari del que reflectiu com una realitat immutable, crec que molta de la gent a les xarxes socials (imagino que parleu de Twitter, car és la més activa políticament) ha reflexionat molt de la posició política on es troba. Els piulets que trobeu són un miratge d’aquesta posició política a la que han arribat. En 280 caràcters tampoc ens podem posar “estupendos”… Ara, una cosa que sí que m’ha sorprès de vos és que no heu ni entrevistat la Sílvia Orriols per esbudellar-la en diverses editorials o tertúlies. Poder vos sí que necessitaríeu reflexionar si teniu dades o només opinions i si aquests opinions reflecteixen la realitat.

Si no vaig errat els únics que manifesten clarament la independència son Puigdemont, Ponsetí, Orriols, ER, CUP exactament no ser per on van, si voleu la independència aquests tres Puigdemont, Ponsetí Orriols son mes fiables, vull recorda que aquestes eleccions ens hi va el ser ho no ser, mai mes sens presentarà una oportunitat com aquesta, avui he preguntat a la meva neta(11 anys) quants madridistes han celebrat la victoria, (resposta) a la meva classe dos ho tres a la classe del costat tots, mal pervenir pels equips catalns.