Il·lusió per l’Assemblea

  • L'ANC ha resistit aquests anys, amb Elisenda Paluzie i Dolors Feliu, els intents de submissió dels partits i la via autonomista. Ara que aquesta via ha fracassat electoralment, una ANC amb gent com Lluís Llach, Josep Costa i Julià de Jòdar és un projecte il·lusionador

VilaWeb
Elisenda Paluzie i Dolors Feliu durant una assembla general de l'ANC (fotografia: Albert Salamé).

La miopia política del nacionalisme espanyol és llegendària. Ja fa més de cent anys, d’això, però a Cuba encara recorden que els van enviar –tots convençuts que faria efecte– una proposta d’estatut d’autonomia, quan la lluita per la independència ja era al tram final.

Ara estan tots excitats i encantats amb la derrota de l’independentisme a les urnes de fa una setmana. La miopia, una altra vegada, no els deixa veure que allò que ha estat derrotat en realitat és la via autonomista que els partits independentistes –encapçalats en aquest intent per Esquerra Republicana– van provar de prendre el 2017, després de la violència del Primer d’Octubre; és a dir, la renúncia del govern a fer efectiva la independència proclamada pel parlament. I després de l’aplicació del 155 per Espanya.

La pèrdua de vots i escons i l’abstenció prové precisament de la gent que no vol seguir aquest camí. I, en relació amb això, no és anecdòtic que, dels tres partits tradicionals de l’independentisme, tan sols haja resistit el del president Puigdemont: durant sis anys –fins al pacte recent amb el PSOE, que ja veurem on els porta– ell ha enarborat la bandera contrària a la rendició i l’apaivagament.

Però aquesta bandera no l’ha portada en exclusiva. I ha tingut en l’ANC un portaestendard privilegiat. L’Assemblea Nacional Catalana va nàixer per a canalitzar la voluntat popular al marge dels interessos dels partits, i ausades que ho ha sabut fer en aquests anys tan difícils de repressió i dubtes. Sota la presidència d’Elisenda Paluzie i de Dolors Feliu l’ANC ha resistit tots els intents de ser cooptada pel corrent autonomista. 

Només elles dues i els seus equips deuen saber quantes pressions –nobles i innobles– han hagut de suportar aquests anys tan i tan complicats. De la constant repressió espanyola als intents de deslegitimar l’Assemblea davant els mateixos independentistes, com ho va ser aquell any en què el president Aragonès i el govern van fer una crida oberta al boicot de la manifestació de la Diada. Un gest, una decisió política, que estic segur que avui són conscients que anava molt mal enfocat i que tingué unes conseqüències molt greus –per a ells, no per a l’Assemblea.

Amb tots els encerts i també amb tots els errors –la majoria, segurament impossibles d’evitar en una situació tan complicada–, Paluzie i Feliu han travessat un desert molt difícil i han mantingut la independència de l’Assemblea i el seu missatge bàsic, aquell que ens uneix a tanta gent al seu voltant: l’ANC és ací per a fer realitat la independència de Catalunya.

I ara, dissabte, l’ANC va triar un nou secretariat. Veurem com es concreta quant als càrrecs públics, però ara com ara s’ha confirmat que el relleu és molt engrescador. Noms com els de Lluís Llach, Josep Costa i Julià de Jòdar, per a dir tan sols els tres més votats de la llista nacional, susciten una il·lusió renovada en el paper que l’Assemblea ha de tenir d’ara endavant.

I això és important. És important perquè, en aquesta cruïlla on som d’ençà de diumenge passat –fracassada la deriva autonomista dels partits que es reclamen independentistes–, una ANC forta i amb capacitat d’exercir un gran lideratge social és, segurament, la necessitat més gran que tenim.

I la seua tasca, com sempre, ha de ser canalitzar el carrer: per impedir la presidència de Salvador Illa o, en tot cas, forçar-lo que siga president amb l’ajut fins i tot de l’extrema dreta espanyolista de Vox; per donar suport als partits independentistes i animar-los a entendre’s i bastir una alternativa de govern immediata; o per encarar les noves eleccions de l’octubre en una situació que canvie radicalment les expectatives electorals i polítiques –sobretot aquestes darreres, perquè sense un canvi polític de prioritats no hi haurà el canvi electoral necessari.

Jo confie en l’Assemblea. Veig, recorrent el país, que és el pilar més sòlid que sustenta la nació. La capacitat mobilitzadora i la capil·laritat de l’Assemblea no tenen parangó: no és igual anar de bracet amb ells que no anar-hi. I, encara que tinguen problemes –que, sincerament, no recorde cap moment de la seua història en què no n’hagin tingut–, sempre els han sabut superar per continuar fent camí. Que torne a ser així, doncs, perquè ara a l’ANC la necessitem més que mai.

 

PS1. Estic estupefacte pel xou organitzat ahir per Pedro Sánchez arran d’una frase de Javier Milei en un acte de l’extrema dreta a Madrid. Milei va ser desagradable parlant de la “corrupció” de la dona de Sánchez –tant o més que ho fou el ministre Puente fa temps, quan es referí a les “substàncies” que es pren el president argentí. Però convertir-ho en un atac a la sobirania d’Espanya és un desficaci monumental. Per què caram sobreactua tant Sánchez en aquest afer?

PS2. Dijous les escoles valencianes faran vaga en defensa de la llengua i contra les polítiques educatives del govern del PP i Vox. Alexandra Usó, la presidenta d’Escola Valenciana, és una de les veus més representatives del moviment de defensa de la llengua i per això Laura Escartí hi ha parlat en aquesta entrevista: “Al govern valencià no li interessa de tenir una ciutadania formada”.

PS3. Aquesta setmana hauria de ser clau per a trobar un camí a la pau en la guerra de Gaza i per això resulta tan significatiu aquest article que publiquem avui sobre el corredor Netzarim, una enorme infrastructura militar –de la qual ensenyem mapes i fotos– que ja migparteix la franja i indica la voluntat de l’exèrcit israelià de no anar-se’n de cap manera i d’intentar una ocupació permanent d’aquest tros de Palestina.

PS4. Ajudeu VilaWeb. Necessitem el vostre suport per a continuar-vos oferint cada dia, amb accés obert a tothom, aquest diari. Feu-vos-en subscriptors o feu una donació única en aquesta pàgina.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any