El moment de l’optimisme independentista

  • Cal trencar el motlle mental que només es pot avançar des del govern, no hi ha res millor que la foscor d’Illa per a reprendre el pols

Ot Bou Costa
17.05.2024 - 21:40
Actualització: 18.05.2024 - 09:39
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé

És el moment de l’optimisme independentista. Per a tots els partits que es presentaven a les eleccions, d’un bàndol i d’un altre, haver de respondre sobre la independència era una llosa. L’independentisme institucional s’ha desballestat, en part gràcies a l’elevada abstenció d’un 42% de la població. Fins i tot per a Junts les urnes han estat un desastre, malgrat tot: el president Carles Puigdemont, l’única figura que preservava un capital electoralment inexplorat dins el marc autonomista d’ençà del 2017, ha tocat un sostre molt baix, amb 35 diputats i 300.000 vots menys que no pas la primera vegada que va prometre de tornar. S’ha començat a trencar el cordó umbilical que feia quinze anys que delegava en els partits la direcció del moviment. La lògica del vot captiu, regalat als partits fessin què fessin, s’esquerda. Amb la patacada de Junts, Esquerra, la CUP i Alhora, l’independentisme de base té una oportunitat per a construir projecte, programa i organització fora de la cotilla de la Generalitat.

El resultat és, en certa manera, alliberador, perquè l’amenaça que sense una mobilització forta Salvador Illa arrasaria també s’ha acabat. Fins i tot si hi ha una repetició electoral, la hipòtesi més probable és que els socialistes encara es disparin més. Cal deixar que Junts i Esquerra enterrin els seus morts fins al final: el paper de subordinació al PSOE i les negociacions obertes a Ginebra, sense l’incentiu de la lluita per la Generalitat, és probable que esdevinguin una pedra a la sabata per als qui les reivindicaven fins ara. Trigaran a sorgir nous patriarques, sobretot si la Generalitat és per als socialistes i Pedro Sánchez aconsegueix d’aguantar a la Moncloa. El càsting per a ser el nou president Pujol en què competien darrerament Puigdemont i Oriol Junqueras s’ha congelat per cancel·lació de la pel·lícula. L’absència de figures de lideratge alternatives, dins els respectius partits, els deixa molt poc marge: mentre no sorgeixin espais nous, i encara falta, cal coordinar des de fora un programa progressiu.

La lectura que un programa popular no serveix de res si no hi ha uns partits que l’apliquin és paternalista i opera amb unes lògiques antigues. La democràcia ha estat segrestada pel poder econòmic a tot Europa, i aquí, a més a més, per Madrid. Si una cosa ha funcionat a Catalunya han estat les iniciatives que neixen de l’organització de la gent, no pas a favor ni en contra dels partits existents, sinó al marge. Mentre les consultes de l’any 2009 rebien un menyspreu sistemàtic, Pujol, que encara manava molt, demanava constantment als organitzadors com anava la cosa, calculant què fer. La llavor que es va plantar aleshores, catalitzada sens dubte per fenòmens conjunturals com la crisi del 2008 i per uns altres d’estructurals com la sentència de l’estatut, va florir en un procés amb un gran potencial democratitzador i transformador, encara que no s’aprofités bé. Les crides a la mobilització de l’Assemblea ara són estèrils: no és mobilització, allò que cal, sinó organització: la mobilització ve després.

L’independentisme ha d’identificar bé els objectius. El primer ha de ser Barcelona. En això tenia raó l’entorn de Barcelona és Capital, l’any 2019, tot i que l’experiment fes aigües. Allà ja s’han vist els límits dels espais autonòmics. Junts, escurat de quadres, tan sols ha pogut oferir la resurrecció del regionalisme resignat de Xavier Trias, que no tan sols havia renunciat l’any 2015 a explorar la capitalitat nacional de la ciutat com a motor polític, sinó que, sobretot, reivindica un model econòmic que convergeix amb el d’un PSC que vol provincianitzar i elititzar la ciutat, pagant el preu de l’expulsió dels veïns. Esquerra, amb Ernest Maragall, va mirar de refer un nou PSC catalanista i no tan sols no hi va reeixir, sinó que Elisenda Alamany ja frisava fins fa quatre dies per pactar amb el PSC més espanyolista i conservador. La CUP, dues vegades fora del consistori, ofegada pel vot útil de molts joves per als Comuns, s’ha condemnat a la marginalitat.

L’independentisme hauria d’estudiar els errors i encerts dels Comuns per a construir-hi un projecte alternatiu que els disputi l’electorat, desorientats com van. El primer encert d’Ada Colau va ser forjar un moviment d’activistes amb experiència militant. En un encert accidental, es va deixar omplir de contingut per un grapat de tècnics amb bones idees –molts d’ells, independentistes– que tenien la ciutat al cap. Incapaç de confrontar-se prou amb el poder econòmic ni tampoc de cooperar-hi, Colau va condensar el simbolisme de la seva obra de govern en els eixos verds i en unes polítiques de contenció invisibles –i no prou valorades. El primer error de Colau va ser no regular prou la relació amb Iniciativa, que ha acabat dominant l’espai, i la falta més grossa va ser descartar una defensa activa i rotunda de l’autodeterminació, l’única eina que podia combatre de debò les oligarquies que deia combatre. Es va deixar ajudar pels qui, en primer lloc, volien esmicolar l’independentisme institucional i, en segon lloc, desbancar-la a ella.

Un dels pecats fundacionals dels Comuns ha estat facilitar l’emblanquiment dels socialistes com un partit d’esquerres que es podia arrossegar cap a un projecte transformador, amagant o ignorant que el PSC no representa avui a Catalunya res més que l’ordre i la llei. Hi ha, malgrat tot, alguna cosa de la seva recepta original que podria servir a l’independentisme. Jordi Graupera no es va equivocar amb el diagnòstic, l’any 2019: hi ha prou vots independentistes, entre els partits actuals i l’abstenció, per a elaborar una hegemonia nova a Barcelona, igual com va fer Colau el 2015. Hi ha marge per a alçar alguna cosa que impedeixi la cristal·lització d’una llarga hegemonia del PSC, però l’independentisme popular ha de tenir clar que fóra un error aixecar l’edifici a partir de les estructures existents –com ho va ser per a Colau servir-se d’Iniciativa i el PSC. No hi ha d’haver dilació, però tampoc pressa, si no és el 2027, pot ser el 2031: la qüestió important és que quan arribi el moment el material sigui prou resistent.

L’altre desafiament greu és l’àrea metropolitana. Junts hi té una presència residual. Esquerra ha fracassat en el seu intent de fer parlar Gabriel Rufián en castellà, com ho demostra el seu resultat irrisori a Santa Coloma. L’estratègia de la simpatia identitària dels republicans ha fallat: no hi han arrelat prou, ni culturalment ni electoral, i pel camí han descatalanitzat el marc i el discurs del partit. Que la principal fuita de vots de la CUP voli cap a Junts també en revela una contradicció fonda: és un partit anticapitalista que no penetra en les classes treballadores de la metròpoli. Amb aquest triangle, l’independentisme no pot resoldre un dels seus envits més urgents, que és l’obediència nacional espanyola de bona part de les capes mitjanes i baixes de la conurbació. Una altra lliçó d’aquests darrers anys: el discurs no pot ser la banalitat iberista de Rufián ni la resignació a guanyar amb l’altra meitat del país. Sense un discurs català i de classe a l’àrea metropolitana, l’independentisme la regalarà del tot al PSC.

El pensament de moda entre els experts és que la institució de l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’ha d’enfortir executivament. N’hi ha que proposen un batlle metropolità, que cohesioni l’obra de govern dels trenta-sis municipis que en formen part. La creació d’un poder metropolità autònom i paral·lel a la Generalitat serà un dels objectius dels pròxims anys per al PSC, que governa en vint-i-tres d’aquests municipis. Els socialistes ja tallen el bacallà en la majoria de projectes urbanístics i d’inversions que alteraran el paisatge metropolità –per això, novament, el cas del Hard Rock no és anecdòtic. L’independentisme ha de treballar per evitar que el PSC faci i desfaci, eternitzat en unes noves estructures amb molt de poder i poca fiscalització. Calen equips de tècnics coordinats en funció d’una mateixa visió integral de ciutat i de país. Els socialistes saben greixar bé la seva maquinària burocràtica: l’independentisme ha d’organitzar els seus i formar-ne de nous.

Malgrat les temptacions que tindrà una ala esquerrana de l’independentisme d’oblidar la qüestió nacional i centrar-se tan sols en polítiques públiques i batalles econòmiques, el replantejament estratègic no pot deixar de banda la cultura ni la llengua. Protestar com l’onada verda illenca si el PSC imposés el model trilingüe no hauria d’anar renyit amb cercar la normalització per uns altres canals –una xarxa de creadors de contingut audiovisual, per exemple, es pot eixamplar sense la Generalitat. No es pot deixar tot en mans de les institucions, i és un perill dir que cal ser-hi perquè no se’n vagi tot en orris, perquè el missatge que envies llavors és que, quan te’n fan fora, tot està perdut, i escampes el desànim. Si els pròxims anys es jubilen 1.500 professors de català i no hi ha prou estudiants de filologia i això pot ser un desastre, la mateixa imaginació que s’hauria posat al parlament al servei d’un pla que faci possible aquest relleu cal posar-la fora.

Els intel·lectuals i artistes amoïnats per l’aigualiment de la tradició catalana podrien posar el seu bagatge i la seva intel·ligència a treballar per una estratègia que canviï els plans de lectura a les escoles del país, en lloc de rabejar-se en el derrotisme. Sense asseure’s, arromangar-se i insistir sí que serà impossible sobreviure a la globalització i la digitalització. La cultura popular no es fa mai gràcies al poder, sinó més aviat malgrat el poder, contra el poder. Deixarà d’escriure en català, la gent, perquè governin els socialistes? Deixarà d’organitzar-se en casals, de fer concerts, de revifar els balls de gitanes, d’anar a l’escola de música? No depèn de Salvador Illa, tot això. De fet, la tendència d’aquestes darreres dècades és que les institucions han absorbit la cultura per restringir-la, buidar-la i instrumentalitzar-la –en favor, per exemple, dels seus plans de promoció turística, com s’ha vist a l’Ajuntament de Barcelona. Ja calia revoltar-s’hi abans.

La cultura i la política serveixen per a sacsejar, per obrir nous fronts de conflicte, per emancipar i apoderar, però aquesta noció s’ha anat esfilagarsant els darrers anys. La idea contrària s’escampa per tot occident, i aquí s’ha accentuat arran del procés: benestar, estabilitat i seguretat a canvi de menys llibertat. Però les conquestes socials no han caigut mai del cel: han estat sovint conquestes dels moviments que s’han organitzat al marge del poder polític per enfrontar-s’hi i després, en tot cas, negociar-hi. De la mateixa manera que no n’hi haurà prou amb les institucions per a combatre l’extrema dreta, sense els sindicats d’habitatge, els sindicats –autèntics– de treballadors, les mobilitzacions per a municipalitzar l’aigua, la resistència dels pagesos, els grups de pressió perquè s’instal·lin renovables o la plataforma contra els Jocs Olímpics d’hivern, el paisatge seria diferent.

No calen partits, per a fer tot això, sinó un programa coordinat que pugui obrar sense dependre’n. Ara que són en hores tan baixes, forçar-los a renéixer, si de cas, adaptant-se a una maquinària en marxa és millor que no pas que la gent s’hi organitzi en paral·lel, seguint-los el compàs. La concepció més moderna de la política confon la democràcia amb les eleccions. El PSC de Salvador Illa en defensa una concepció al·lèrgica al conflicte i contra l’apoderament ciutadà, i esgrimeix el consens com una invitació a cedir abans de lluitar. A tot Europa, de fet, aquesta dinàmica és difícil de combatre. Catalunya, en canvi, té una oportunitat estranya. En un clima de fragilitat i mediocritat tan estès entre les institucions, el moment és idoni per a intentar una altra cosa. No s’han de fer convencions sobre com dur els partits cap a una banda o cap a una altra: s’ha d’actuar i, si es fa bé, ja ressorgiran, més nets, menys rígids, i amb un poder menys vertical.

No es pot menysprear el mal que podria fer un govern del PSC, que probablement abonarà prest un model econòmic que arrasa el país; que alimentarà el monocultiu turístic, l’especulació i el creixement pel creixement; que obeirà Foment del Treball sempre que calgui; i que normalitzarà un bilingüisme asimètric que castellanitza i que impedeix al català la capacitat de cohesionar. Fer feina fora de les institucions no pot naturalitzar cap cofoisme, ans al contrari: caldrà plantar cara als socialistes sistemàticament. Però cal trencar el motlle mental que només es pot avançar des del govern: no ha estat mai així. El govern és important, però necessita contrapesos. Fa gairebé deu anys que encadenem governs que no han tingut prou contrapès entre l’independentisme de base perquè en nom de compartir l’objectiu amb una esperança comunitarista s’ha descapitalitzat el moviment i s’ha substituït l’organització per la fe. No hi ha res millor que la foscor d’Illa per a reprendre el pols.

Al capdavall, el discurs que miren de consolidar els socialistes és un discurs mort. El relat que l’independentisme ha d’entendre d’una vegada que ha perdut, que no guanyarà mai i que la història és dada i beneïda confon –com els agrada dir– desitjos i realitat. Les circumstàncies canvien, i la desfeta de Catalunya no és escrita enlloc.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any