Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”

L’arquitecte Fernando Ramos (1945) considera que Barcelona, com tot Europa, està “absolutament sobreconstruïda”, i que el model de creixement que tenim en aquest país fa que la construcció nova sigui un dels mecanismes que més riquesa generen. Però això té una trampa, com ell mateix explica: “Fa més riquesa per a uns i, en canvi, en treu a uns altres. Fabriquem coses que podríem tenir sense haver de construir tant de nou.” Ramos, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, és conegut sobretot per haver format part de l’equip que va reconstruir el pavelló alemany, a Montjuïc, i per haver col·laborat en la construcció del MACBA i la remodelació de la plaça dels Àngels, entre més. Arran de tot plegat parlem també del dilema entre la restauració d’edificis vells o la construcció per a encarar el problema de l’habitatge, i de la cura que tenim del patrimoni.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Reparar i no pas enderrocar

Ramos té clara la solució al problema de la construcció excessiva: rehabilitar, restaurar i reparar. “Pertot arreu hi ha edificis existents que es podrien modificar, fer créixer o ampliar de manera que no tot fos enderrocar per construir de nou”, explica. Encara que sovint els detractors en critiquin el cost, ell sosté que seria una fórmula més econòmica, entre més raons perquè enderrocar vol dir perdre tota una sèrie de materials, i perquè l’estructura i la façana constitueixen la major part de la despesa. A banda, diu Ramos, és més eficient i tan segur com tornar a construir. “Un edifici que existeix ja té fonaments i té una estructura que, a més a més, ha estat comprovada al llarg del temps. Un edifici que ha aguantat vuitanta anys o noranta ha fet la seva prova de càrrega”, diu. I això, és clar, no va renyit amb fer-hi les reparacions necessàries, donar als edificis un aïllament millor o canviar-ne les estructures d’aigua.

L’arquitecte lamenta que, si passa això, és perquè la normativa ho afavoreix d’ençà que, a final dels noranta, el president espanyol José María Aznar va fer una llei perquè tot el sòl fos urbanitzable i que la gestió es transferís principalment als ajuntaments. Així, ironitza Ramos, els regidors d’urbanisme d’uns quants municipis van coincidir de sobte amb uns promotors. “Va començar una trama de corrupteles, de vegades petites i de vegades grossíssimes, que promouen la construcció massissa per tot arreu, i que en general és estrictament especulativa.” Aquella llei la mantingué José Luis Rodríguez Zapatero i ara, diu, som pràcticament allà mateix, tot i que en alguns llocs s’apliquen més mètodes de control. El fet que no hi hagi “una normativa seriosa, ben treballada i a escala europea” per a la restauració i la rehabilitació “fa que perdem molts diners i molts espais”.

Un dels problemes que, en aquest sentit, tindrà Barcelona és que molts edificis s’hauran de rehabilitar i actualitzar els anys vinents per adaptar-se als nous criteris europeus d’eficiència energètica. “Canviem el xip i, en comptes de partir de la base que enderrocarem i construirem, pensem com podem millorar allò que ja tenim, que serà més barat i produirà molta menys especulació. El diner que guanya l’especulador és el que perd l’usuari”, reflexiona. I l’altre entrebanc per a posar fil a l’agulla són les polítiques de conservació del patrimoni, sovint erràtiques, i que no toquen pas el moll de l’os. Ramos posa l’exemple de l’Eixample, on hi ha una mena d’efecte “decorat de Hollywood”: allà, molts edificis, quan s’han de rehabilitar conserven tan sols la façana perquè l’ajuntament els hi obliga, i en canvi se’n va en orris allò que fóra més lògic de conservar, que és l’estructura interna de l’edifici.

Per últim, Ramos deixa clar que de ben poc servirà cap mesura que s’apliqui tan sols dins els límits municipals de Barcelona. “Cal fer un repensament molt fort. Barcelona no és la ciutat. Em fa una mica de gràcia. Tots hem caigut una mica en la trampa de debatre sobre els supercarrers verds… això és un tema molt intern, de maquillatge”, diu. En lloc de debatre si cal construir o adaptar vells habitatges per a la gent, per exemple, hem posat el focus en tres o quatre carrers i això ha enterbolit unes altres converses més importants. “Si vius a Girona, a Vilanova, a Mataró, véns a treballar a Barcelona, això és la mateixa ciutat. Hem de fer un urbanisme de tota aquesta ciutat”, assenyala.

El pavelló alemany de Mies van der Rohe, un símbol

Ramos és un dels tres arquitectes –juntament amb Cristian Cirici i Ignasi de Solà-Morales– que va reconstruir el pavelló alemany de Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich, dissenyat originalment per a l’exposició universal de 1929. És un edifici cabdal al panorama estètic barceloní, perquè va marcar l’inici de l’arquitectura moderna. “En realitat, el pavelló va ser un manifest”, explica. Mies i Reich volien una arquitectura molt oberta, que mirés de contradir la idea de façana, de mur que tanca. Mies, de fet, estava tan compromès amb la importància de la ubicació –“l’esperit del lloc”, com se sol dir–, que va passar prop d’un terç del temps que tenia reservat per a la construcció barallant-se amb l’organització per la zona que li havien concedit, que no permetia de projectar aquesta idea d’obertura. Llevat dels temples grecs, diu Ramos, “fins llavors no hi ha referents en arquitectura, ni antiga ni contemporània, en què es faci una obertura tan absoluta”.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”