23.01.2024 19:40
Com serà Barcelona d’aquí a uns anys? Quines infrastructures necessita, i d’aquestes infrastructures, quantes n’hi ha de previstes? L’arquitecte Josep Bohigas respon a totes dues preguntes, però amb una certa prudència: “A molts urbanistes se’ls il·luminen els ulls quan parles del futur i s’imaginen que esborren tota la realitat on viuen, perquè els molesta, i pensen ciutats perfectes, però la ciutat del futur es construeix sobre la ciutat del present”, explica. Els darrers vuit anys, durant el mandat d’Ada Colau, Bohigas ha estat director general de Barcelona Regional, l’agència pública de planejament estratègic de la ciutat. Allà, explica, molta gent el visitava i li deia: “Parla’ns de la ciutat del futur!” Ell diu que els agafava del bracet, obria la finestra i els deia: “Mira, la ciutat del futur és aquesta que veus.” Tanmateix, en aquest episodi, posa la imaginació en marxa.
Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
De la plaça d’Espanya a l’estació de Sants
Acaben de començar les obres per a prolongar la línia 8 dels Ferrocarrils de la Generalitat, que hauran d’unir la plaça d’Espanya amb Gràcia tot passant per Francesc Macià. Bohigas ho descriu com una connexió clau: “És un projecte que comportarà molts canvis a la ciutat. Un, dels quals no es parla, és que és una gran oportunitat per a repensar la plaça d’Espanya, que es pot convertir en un node de tot l’eix que puja de Maria Cristina fins a dalt a la Diagonal, on també hi ha la Model, i l’estació de Sants i la Fira.” De fet, la Fira ha de renovar aviat el contracte amb l’ajuntament i la meitat del seu espai s’ha de convertir en habitatge públic. “És molt bonic repensar la idea de la Fira com una cosa més urbana i construir-hi al voltant un barri potent que connecti la Font de la Guatlla i el Poble-sec”, diu l’arquitecte. A la plaça d’Espanya, creu que s’hi pot fer una gran estació d’autobusos.
A Sants, també hi veu una gran oportunitat, mal que es parli més de la zona de la Sagrera. “A l’estació de Sants fa anys que hi ha provisionalitat absoluta, amb projectes aprovats que no s’han fet, amb obres d’Adif que han destrossat la plaça dels Països Catalans, que és una pena que la tinguem com la tenim”, diu. Per una banda, els canvis –ja encomanats en part a l’equip d’arquitectes olotins RCR– han de satisfer les necessitats de millora de l’espai ferroviari i, per l’altra, l’exterior i la plaça, segons Bohigas, s’haurien de convertir en una mena de superilla, en què els vehicles passin tan sols per una part i la resta esdevingui un passeig verd i arbrat. Quant a la presó Model, creu que es convertirà en un espai clau per al barri i per a la ciutat, amb múltiples usos, i que això significa “una gran esperança per a transformar un recinte tancat en un recinte obert”.
La Diagonal, els eixos verds i els cotxes
Bohigas és un ferm defensor de la unió del tramvia per la Diagonal: a Barcelona Regional, diu, han fet estudis sobre les alternatives i és molt més difícil de fer-lo passar per l’Eixample que no pas per l’avinguda, que és molt més ampla. El batlle, Jaume Collboni, ha refredat la continuïtat de les obres, i l’arquitecte diu que seria un error que cerqués alternatives. Entén les crítiques, i admet que “si no hi fossin els tramvies, probablement avui pensaríem totes les solucions, fins i tot el troleibús, per a incorporar un sistema de connexió de transport públic diferent”. Ara bé: “Quan està tot fet i només queden dos quilòmetres per connectar, és una bajanada pensar que baixarem del tramvia per agafar un autobús, tornar a baixar i tornar a agafar el tramvia”, reflexiona.
De fet, Bohigas és partidari d’anar encara més enllà. “La idea de transformació de la Diagonal no ha de ser només col·locar-hi un tramvia, sinó prioritzar-hi els vianants i les bicicletes per fer-hi un nou eix cívic que talli i seccioni la ciutat”, diu. “Hem de reduir el vehicle privat de la ciutat, i la manera de fer-ho és construir exemples que demostrin que Barcelona pot fer aquest exercici”. Reconeix que hi ha un gran dèficit amb Rodalia, però avisa que no pot servir d’excusa per a alentir un procés que considera inevitable. “Un 35% dels cotxes que passen per la nostra ciutat només la fan servir per travessar-la. I tenen altres alternatives. Potser han de fer més volta, però és una bestiesa que es faci servir la ciutat com una autopista urbana per a travessar-la”, critica. “El cotxe és molt benvingut per molts motius, però no per fer-lo servir compulsivament com es fa en aquesta ciutat.”
L’horitzó ha de ser un canvi cultural que es consolidi a còpia de pedagogia. “La infrastructura clau que Barcelona necessita per al futur són els peus, les voreres. Barcelona és pionera a millorar els espais per als vianants”, reivindica. Segons Bohigas, que ha pilotat part del procés amb Barcelona Regional, els vint-i-un eixos verds ja prevists haurien de continuar endavant, perquè “hi ha molts carrers preparats perquè això els passi sense desbaratar el sistema de mobilitat de la ciutat”, i creu que el de Consell de Cent n’és una prova. “La pena és saber quina idea tenen els qui manen ara i si hi donaran continuïtat. Em sembla que no”, diu.
La reforma de la Rambla i la urgència de l’habitatge
En canvi, està d’acord amb el batlle Collboni que cal accelerar les obres de la reforma de la Rambla, que era previst que acabessin l’any 2030 i ara l’ajuntament ha promès d’enllestir-les tres anys abans. Bohigas explica que cal entendre el projecte de manera integral. “La reforma de la Rambla no és només canviar el paviment, ni deixar-hi passar autobusos o no. És moltes més coses. La Rambla es comporta com un abocador de moltes coses que passen als barris que hi ha al voltant”, diu. L’últim examen que n’ha fet l’Observatori de l’Habitatge deia que hi vivien 53 persones. Ara n’hi viuen una mica més, però Bohigas ho continua veient un drama, un lloc sense vida quotidiana.
Això, diu, només es resol amb “la infrastructura més important, més i tot que el transport, que és l’habitatge públic”. “És fonamental fer habitatge públic. Potser l’opció més barata és fer-lo al costat de l’aeroport, en un barri nou, però això és abandonar la ciutat, seria un gran drama”, diu. “Calen normatives, lleis, solars, construccions que et permetin defensar els que ja hi viuen i aportar nova gent que hi visqui, amb lloguers i preus assequibles d’habitatge”, a còpia de recuperar-hi edificis i comprar-ne. Ell, que abans vivia a la plaça Reial, coneix prou bé la zona: “Aquesta ciutat està feta per a quan no tens fills. Quan tens fills, de cop, els pixats, l’oferta comercial, el preu del lloguer i el soroll es fan insuportables.”
El final de les noves muralles i la unió de la mar i la muntanya
El trànsit baixa, però, és clar, no s’esfuma de cop i volta. “Amb les pacificacions al centre de la ciutat, els cotxes que no volem que la travessin van per les rondes”, reconeix Bohigas, que les descriu com “una llaga i una frontera tremenda”. Per això, l’envit dels pròxims anys serà també transformar-les. Repensar les rondes pot voler dir, per exemple, convertir-les en una circumval·lació que lligui totes les línies de transport públic, però es faci l’opció que es faci caldrà haver-la analitzada amb realisme i deteniment. “Hi ha la temptació de cobrir les rondes. Els cotxes, sota la catifa. Crec que hauríem de fer un projecte més en clau de segle XXI. No es tracta d’amagar sota la catifa el vehicle privat, sinó de convertir aquestes autopistes en carrers”, diu l’arquitecte.
“La relació de Barcelona amb el mar, els rius i amb la muntanya és molt millorable, i això es deu bàsicament al fet que cal millorar la manera com ens divideixen les rondes”. Segons Bohigas, un bon exemple és la zona del Fòrum i les Tres Xemeneies, perquè cap altra gran ciutat del món té ara més d’un quilòmetre de costa per a repensar la relació amb la mar. “Haurem de deixar de pensar en el sol i la platja. Platja, no, perquè les platges se les menjaran, i sol tampoc, perquè farà un sol tan brutal que hem de pensar en l’ombra”, sentencia. “Hem de fer que Collserola es fiqui dins la ciutat, no pas la ciutat dins de Collserola. Hem de construir camins verds que connectin amb els blaus, i que puguis travessar la ciutat de la muntanya al mar per corredors”, conclou Bohigas.
Escolteu ací la resta d’episodis:
Segona temporada
- Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
- Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
- Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
- Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
- Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
- Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
- Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
- Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
- Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
- Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
- Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
- Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
- Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
- Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
Primera temporada
- Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
- Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
- Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
- Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
- Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
- Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
- Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
- Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
- Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
- Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
- Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
- Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
- Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
- Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
- Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
- Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
- Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
- Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
- Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
- Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
- Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
- Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
- Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
- Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
- Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
- Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
- Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
- Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
- Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
- Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
- “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
- Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
- “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
- Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”
