Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”

L’activista Núria Soto va començar a treballar com a repartidora de Deliveroo fa vuit anys, quan en tenia poc més de vint, i ha viscut de dins estant els anys de creixement del sector. Primer li van prometre flexibilitat, una manera pràctica d’obtenir un sou extra mentre estudiava. L’únic requisit era que s’havia de donar d’alta d’autònoms. De seguida es va adonar que res no seria com s’esperava: “De cop i volta, em vaig trobar que, si no treballava el cap de setmana, no em donaven hores. En lloc de treballar com volia, en realitat, ells obrien unes franges horàries i era la llei del més ràpid. Era l’empresa, segons les seves necessitats, que m’acceptava unes hores o unes altres. Hi havia un sistema de coacció: fes com vulguis, però si no acceptes comandes o no treballes el cap de setmana, no tindràs hores”, explica.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Aquesta llei del més ràpid –explica Soto– era i és una pressió per als treballadors que, conscients que els podien acomiadar en qualsevol moment perquè ho havien vist en companys, s’afanyaven a repartir les comandes encara que això fos un risc per a la seva seguretat física. “Si una setmana que plovia et tocava repartir a Ciutat Vella, t’enviaven un correu dient que els teus temps havien estat baixos, i això et pressionava –explica–; és aquest estrès de quan un semàfor no s’acaba de posar verd, de quan un carrer fa obres i has de fer més volta del compte, de quan se t’ha punxat una roda, perquè saps que aquest temps corre i que demà pots rebre un correu que diu que t’has quedat sense feina.” Per arribar a final de mes, explica, la gent corre més del compte, i això de vegades ha causat accidents.

Aquest model empresarial fomentava la competitivitat entre treballadors, però va acabar tenint l’efecte contrari. “La manera de sobreviure era més fàcil cooperant amb els companys”, diu Soto. “Si vèiem que algú no podia fer un torn al qual s’havia apuntat, nosaltres podíem veure qui treballava cada hora. O si vèiem que a algú no li donaven feina, tots deixàvem anar alguna hora perquè li’n donessin alguna.” Al principi, als centres on els treballadors havien d’anar entre comanda i comanda, es coneixien entre ells, i les empreses van crear uns grups de Telegram per coordinar-los que els va facilitar de posar-se en contacte. Al cap del temps, van imposar un sistema nou de pagament, van eliminar els centres de treball i van esborrar els grups de missatgeria, però la llavor ja era sembrada.

De l’organització a la primera ‘llei rider’

Els canvis fan més difícil l’organització. Les empreses van canviar la seva publicitat per a fitxar treballadors i van introduir un discurs nou: “Sigues el teu propi cap.” “Venen una llibertat amb la qual no estem d’acord. Llibertat és que puguis treballar dotze hores de dilluns a diumenge per a generar per damunt del salari mínim perquè has d’enviar diners al teu país?”, es demana Soto. Però, de fons, havia madurat alguna cosa. La solidaritat entre treballadors havia engendrat una nova forma sindical. “Com fèiem les vagues? En una hora d’alta demanda, ajuntàvem tots els mòbils i apagàvem l’aplicació”, explica l’activista. La justícia va dictar més d’una quarantena de sentències, fruit de recursos de treballadors o de demandes de la Inspecció de Treball i d’Hisenda que apuntaven totes en una mateixa direcció: els repartidors no podien ser contractats com a falsos autònoms.

Tot plegat va fer veure la necessitat d’una reforma. “D’entrada no vèiem amb bons ulls que es fes una legislació, perquè allò que volen totes aquestes empreses és entrar en qualsevol país independentment de la seva legislació, instaurar-s’hi i, un cop s’hi han expandit, pressionar per un canvi legislatiu al·legant que la legislació no és adaptada a un model tan modern que de modern no en té res; és pitjor que fa cent anys. Obrir la capsa de la legislació quan tens tot un lobby empresarial és perillós”, explica Soto. Ells defensaven que la legislació ja era clara, i que el problema era que no s’aplicava la llei, no pas que s’hagués d’adaptar. En veient que era un camí inevitable, Riders per Drets, el grup del qual Soto és portaveu, va acabar negociant el text legal amb el Ministeri de Treball espanyol, Comissions Obreres, UGT i la CEOE.

El maig del 2021, l’anomenada ‘llei rider’, que segons els repartidors no hauríem d’anomenar així, es va aprovar amb dos elements essencials. Primer, que ara el treballador té el dret de demanar informació sobre l’algorisme que fa servir l’empresa. En el cas dels repartidors, “si el client et posa mala nota o no acceptes una comanda, la puntuació baixa. Això és una gestió algorítmica que evita càrrecs intermedis. El teu cap potser pren la decisió de fer-te fora basant-se en l’algorisme, que et mesura com si no fossis una persona. És important conèixer l’algorisme per a poder aplicar el dret laboral, per a saber en què es basen les decisions i si hi ha discriminacions”, explica Soto. La segona gran mesura és que aquestes grans empreses, en teoria, havien de contractar falsos autònoms, però sembla que ja han trobat maneres d’escapolir-se’n. Ara, diu Soto, “o els treballadors emprenem la via penal o les grans empreses de repartiment a domicili continuaran igual”.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”