Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”

“Viure al Gòtic és una resistència permanent”, diu Martí Cusó. És biòleg de formació i un dels portaveus de l’associació Resistim al Gòtic, que agrupa veïns del barri més cèntric de Barcelona. La seva família fa unes quantes generacions que hi viu i ha vist l’evolució més accelerada del barri, d’ençà de final del segle XIX. “Una de les frases que diem més al Gòtic és que viure-hi és una militància, perquè lluitem contra totes les adversitats del capitalisme expressades a la ciutat de Barcelona”, explica. La centralitat ha fet que el barri fos el primer a sofrir els efectes del turisme massiu, l’especulació immobiliària o l’expulsió veïnal, però res d’això ja no és tan sols un fenomen cèntric: “Cada cop passa a més barris.”

Aquests darrers anys, han proliferat per tota la ciutat aquesta nova mena d’associacions de veïns. “Quan es va intensificar el boom de la compra d’edificis per part de fons d’inversió, uns quants veïns del Gòtic es van mobilitzar de seguida per avisar que els volien fer fora de casa.” Al principi hi havia la PAH, però seguint l’exemple del Poble Sec, Gràcia o Vallcarca, van decidir d’organitzar-se en l’àmbit del barri i crear un grup de suport mutu. “La gent que ve aquí a dir que té un problema d’habitatge l’acollim, i aprenem entre tots”, diu Cusó, fins al punt que “ara ja no és només una assemblea d’habitatge, tot i que la nostra activitat principal hi està relacionada, sinó també un espai de comunitat”.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Un procés que ve de lluny

Al Gòtic, explica Cusó, el turisme en massa i la substitució d’habitatges per allotjaments turístics es va multiplicar, sobretot, a partir dels anys noranta, arran dels Jocs Olímpics, però els fonaments pel que ha passat són molt anteriors: de principi del segle passat, i abans i tot. L’obertura de la Via Laietana i l’expansió de la ciutat va fer que la majoria de famílies benestants que vivien al barri se n’anessin cap a l’Eixample, i això, diu, desembocà en un procés d’abandonament i descura de moltes finques. “Així, de ser un centre on passava tot i on vivien també les classes benestants, el Gòtic es converteix, per aquestes mateixes classes, en un camp d’extracció de rendes”, sobretot a partir del benefici comercial.

La idea del Gòtic com un centre històric, gairebé purament comercial i contemplatiu, es cuina, segons Cusó, per uns interessos molt concrets: “Les elits volen que la gent concebi el centre de la ciutat com un espai on consumir, on anar a comprar.” En aquest procés situa, per exemple, la història moderna del Portal de l’Àngel, “que de cop es converteix en un centre comercial a l’aire lliure, que és el que és ara”. “Qui extreu les rendes d’aquesta comercialització?”, es demana. “Les elits que tenen les grans plataformes per instal·lar-se en aquesta gran avinguda, que són les mateixes que dirigeixen la ciutat i que dissenyen les seves polítiques públiques.”

El paper de cada govern municipal

Això passa durant el franquisme, i també després de la transició, “quan s’aposta clarament per l’atracció del turisme internacional i dels grans esdeveniments”, diu Cusó. El primer de tots, el batlle Pasqual Maragall, quan sembra la llavor amb els jocs: “Això es fa de manera completament desregulada, permetent, per exemple, que centenars d’edificis al centre de la ciutat siguin comprats per grans famílies o grans inversors que converteixen en hotels edificis que eren residencials. No respon a cap altra lògica que continuar perpetuant aquestes rendes”. Sosté que Joan Clos i Jordi Hereu intenten de continuar la mateixa lògica, i que amb Xavier Trias tot plegat “agafa una acceleració brutal perquè desregula encara més: tornen a permetre obrir hotels al centre, comença el boom dels pisos turístics…”

Segons Cusó, Ada Colau fa una declaració d’intencions molt clara, però els comuns es perden en el triomfalisme. “Si bé és cert que s’han intentat coses, s’ha intentat regular amb el PEUAT, per exemple, o amb l’augment de la inspecció de pisos turístics, crec que s’han evidenciat les limitacions que té una administració municipal a l’hora de combatre el capitalisme global”, diu. A parer seu, ha estat una era molt contradictòria, marcada per les diferències entre els regidors dels comuns, que arribaven a parlar de decreixement, i els socialistes, que parlaven de la contrària. “Els mandats de Colau han generat molta frustració. La gent s’esperava canvis més profunds”, apunta.

Dos deures a l’horitzó

El Gòtic també és i serà protagonista de dos episodis centrals del mandat de Jaume Collboni. El primer, la Copa Amèrica de vela, que s’ha de fer entre l’agost i l’octubre d’enguany. “Ens preocupa, perquè és l’enèsim exemple de grans esdeveniments per a atraure més turisme, sense cap regulació prèvia”, diu Cusó. Ja fa mesos que 2.500 membres de les tripulacions i l’organització són aquí, allotjats als barris més pròxims al port amb molts contractes de lloguer temporal. Això ha afegit encara més tensió al mercat de lloguer de la ciutat. Cusó diu que la cosa s’agreujarà més enllà del Gòtic i de Ciutat Vella, i que l’operació afectarà tota la ciutat. “És un gran esdeveniment que aquí té molt poc seguiment, pràcticament nul, però que atraurà dos milions i mig de turistes més dels que ja tenim”, explica.

També s’hi comencen a percebre els resultats del pla Endreça, amb què el govern del PSC cerca intervencions immediates sobre la neteja, el mobiliari urbà i “la reducció de les conductes incíviques”. Segons Cusó, el pla ja “té impacte amb la gent més pobra i això és greu”. “És una resposta propagandística al relat generat durant els últims anys de la inseguretat i de la brutícia i que, en definitiva, no respon a un objectiu social, sinó a un objectiu higienista i d’acontentament de la població que no té problemes”, diu. La sortida que ell hi veu, en canvi, és un pla a llarg termini per a diversificar l’economia de la ciutat i donar oportunitats laborals als qui s’han de dedicar a activitats d’economia submergida per als turistes.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”