Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”

De la revolta per l’augment del preu del pa, l’any 1789, a les vagues de la indústria tèxtil durant el segle passat, la primera pedra de moltes lluites socials, a Barcelona, l’han posada les dones. Aquesta llavor feminista de la lluita ha estat sovint arraconada en els llibres d’història, tal com la mirada masculina també s’ha imposat sovint en l’ordenament de l’espai públic –i de l’espai privat. En aquest episodi en fem una repassada amb Isabel Segura, historiadora de la ciutat, que diu que la història que s’ha explicat de Barcelona ha tingut molt en compte el paper elemental de les dones. Segura és autora de més d’una vintena de llibres, com ara Barcelona feminista (Ajuntament de Barcelona, 2019), Barcelona en construcció (Viena, 2017) i la col·lecció que inclou, entre més, recerques sobre les dones de l’Eixample, Sant Andreu o Sant Martí, també editades per l’ajuntament.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La passió pel llibre obert de les ciutats

A Segura, la passió per la ciutat se li encomanà fent sovint el trajecte de la Zona Franca, d’on és, fins a Ciutat Vella, el barri que més la va atreure de jove. Explica que “de qualsevol ciutat tendim a tenir-ne una mirada molt cèntrica” i que, en aquesta narrativa històrica de les ciutats, “tot el que passa als barris queda una mica al marge”. És en el viatge diari de la perifèria al centre, en aquest anar i tornar, quan pots capir coses diverses. Últimament, per exemple, a Barcelona, veu una pèrdua de vida comunitària a Ciutat Vella a causa del predomini creixent de la gentrificació que n’ha fet fora molts veïns –inclosa ella. “En canvi, als barris no cèntrics, fa uns quants anys que hi ha hagut un crescendo de la vida comunitària”, explica.

Aquest mateix interès per les ciutats no se li ha esgotat a la seva. Segura parla també del seu amor particular per l’Havana. “El que més em va sorprendre, la primera vegada que hi vaig anar, era que la podia entendre, que podia llegir la ciutat. Això és el que fa atractiva una ciutat”, explica. Li ho va ensenyar gent d’allà, cosa sempre decisiva. Entendre una ciutat, diu Segura, és no sentir-t’hi estranger. “No ets a lloc, ho saps, no hi ha cap dubte, però no t’hi sents estrangera, no. Tens capacitat per a entendre la ciutat urbanísticament parlant. L’Havana és com un llibre d’arquitectura obert, perquè des del segle XVIII fins ara hi han enderrocat molt poca cosa.” Aquesta aproximació, diu, la presenta com un llibre d’història físic, passejador.

La petjada masculina en l’espai públic

Com a historiadora, la mirada crítica de Segura s’ha fixat també en la manera com l’urbanisme s’ha configurat sovint tenint en compte sobretot els homes, perquè ha desatès elements essencials de la vida quotidiana. “El cas més paradigmàtic és a partir dels anys cinquanta, i una mica abans i tot, quan la ciutat es pensa només com un espai per a circular-hi: aquí hi ha el treball i, a l’altra banda, les llars o les activitats culturals”, retrata. El seu barri, la Zona Franca, n’és un exemple: hi ha indústria i, per tant, és on es col·loquen les fàbriques, i la majoria d’habitatges se situen a l’altra banda. Aquest repartiment és un entrebanc per a conjuminar bé la vida laboral i la cura de la llar, per exemple, perquè fa més ineficaç la gestió del temps: el desplaçament fins a la feina vol dir menys temps per a tu.

Per això, explica, el moviment feminista, i ara ja molts més, parlen de ciutats de distàncies curtes: “En quinze minuts has de poder anar a comprar el pa i el peix, portar les criatures a l’escola, anar al centre de salut…” La connectivitat, diu, no ha de ser per definició la virtut d’una ciutat. Per a ella, més aviat, la virtut d’una ciutat és estar-hi, trobar-t’hi. “No ens interessa poder fer vint quilòmetres cada dia. Quin interès té? A banda de la pol·lució, tot això et complica la vida. És més fàcil posar els serveis i coses diverses dins de cada barri”, reflexiona. La petjada masculina sobre el relat de la ciutat també es nota amb l’ocultació dels treballs de cura, “que en el fons són els que mantenen la vida quotidiana i no se’n parla, o molt poc. És un treball previ al remunerat”, sense el qual la prosperitat de la ciutat, diu Segura, no sobreviuria.

Tot plegat, diu, no s’ha tingut en compte ni a efectes econòmics ni estatístics. Un cas que il·lustra molt bé l’arraconament de les feines de cura, més enllà de l’espai públic, són les cuines, que han estat matèria d’anàlisi de Segura, autora del llibre Cuines de Barcelona. El laboratori domèstic de la ciutat moderna (1859-1976) (Editorial Comanegra). La situació de les cuines revela “des d’on es pensa l’habitatge, qui l’ocuparà i qui se n’ocuparà. Fins als anys setanta, en termes generals, no es pensa en la cuina. A Catalunya hi ha molt poc pensament arquitectònic sobre les cuines”. I això que el primer de fer-ho és Ildefons Cerdà, que “diu que les cuines han de ser espais amples, ventilats”. Després d’ell, però, “hi ha com una mena de nebulosa” i desapareixen del pensament arquitectònic. Tanmateix, aquestes últimes dècades, paral·lelament a l’auge del feminisme, la cosa ha començat a canviar.

La mobilització històrica de les dones barcelonines

L’altre objecte d’estudi d’Isabel Segura han estat les mobilitzacions socials encapçalades per dones a Barcelona. Ella parla sobretot de l’època d’apogeu de la indústria tèxtil, però hi ha un episodi anterior que s’ha explicat poc: el Rebombori del pa de 1789, poc abans de la Revolució Francesa. Se n’havia disparat el preu i grups de dones van contestar-hi tot cremant les parades on en venien. Van entrar a la fàbrica de pa, a la vora de l’actual plaça del convent de Sant Agustí Vell, i van allargar tres dies la revolta. “El primer dia ho fan les dones i després s’hi va afegint gran part de la població”, explica Segura. I no és un fenomen particular de Barcelona. De fet, al cap d’unes quantes setmanes, la presa de la Bastilla també la comencen dones, encara que aquest detall sigui sovint arraconat en les explicacions.

Durant el segle XX, el fil de la lluita es va traslladar a la indústria tèxtil, pionera aleshores a Catalunya, en què la immensa majoria de treballadores eren dones. “Realment, la Revolució Industrial a Catalunya diríem que és obra de dones. El 80% de la mà d’obra de la tèxtil són dones. I el sector tèxtil és el sector hegemònic des de l’inici de la Revolució Industrial, fins als anys seixanta”, explica Segura. A més a més, les dones que s’hi dedicaven van continuar essent responsables del treball domèstic, de la cura, de fer anar endavant el nucli familiar: “Havien de combinar totes dues coses en un moment que no hi ha serveis públics que hi ajudin. Per això organitzen xarxes de suport, per exemple.” L’any 1918, de nou arran de l’augment dels preus dels aliments, convoquen una vaga general en què les dones tenen un paper capdavanter.

Aquest pòsit reivindicatiu continua i, tal com narra Segura, “la primera vaga durant el franquisme la fan les treballadores tèxtils”, l’any 1946. “Són les dones, probablement les que ja venien de les mobilitzacions de l’etapa republicana, les qui fan aquesta primera vaga per a reivindicar el dret a la vida, un augment de sou.” I tot plegat, en un context profundament hostil, perquè “el franquisme va fer una cosa molt bèstia, a banda de la repressió política, que va ser la repressió econòmica envers les dones”. D’això, lamenta, també se n’ha parlat molt poc, perquè “la base d’aquesta ideologia era que les dones, després de la guerra, el que havien de fer era parir, parir i parir mà d’obra per a l’estat”.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”