Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”

Entrevista a la historiadora de la ciutat i experta en el paper de les dones a Barcelona

13.02.2024 19:40

|

Actualització: 14.02.2024 10:54

De la revolta per l’augment del preu del pa, l’any 1789, a les vagues de la indústria tèxtil durant el segle passat, la primera pedra de moltes lluites socials, a Barcelona, l’han posada les dones. Aquesta llavor feminista de la lluita ha estat sovint arraconada en els llibres d’història, tal com la mirada masculina també s’ha imposat sovint en l’ordenament de l’espai públic –i de l’espai privat. En aquest episodi en fem una repassada amb Isabel Segura, historiadora de la ciutat, que diu que la història que s’ha explicat de Barcelona ha tingut molt en compte el paper elemental de les dones. Segura és autora de més d’una vintena de llibres, com ara Barcelona feminista (Ajuntament de Barcelona, 2019), Barcelona en construcció (Viena, 2017) i la col·lecció que inclou, entre més, recerques sobre les dones de l’Eixample, Sant Andreu o Sant Martí, també editades per l’ajuntament.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La passió pel llibre obert de les ciutats

A Segura, la passió per la ciutat se li encomanà fent sovint el trajecte de la Zona Franca, d’on és, fins a Ciutat Vella, el barri que més la va atreure de jove. Explica que “de qualsevol ciutat tendim a tenir-ne una mirada molt cèntrica” i que, en aquesta narrativa històrica de les ciutats, “tot el que passa als barris queda una mica al marge”. És en el viatge diari de la perifèria al centre, en aquest anar i tornar, quan pots capir coses diverses. Últimament, per exemple, a Barcelona, veu una pèrdua de vida comunitària a Ciutat Vella a causa del predomini creixent de la gentrificació que n’ha fet fora molts veïns –inclosa ella. “En canvi, als barris no cèntrics, fa uns quants anys que hi ha hagut un crescendo de la vida comunitària”, explica.

Aquest mateix interès per les ciutats no se li ha esgotat a la seva. Segura parla també del seu amor particular per l’Havana. “El que més em va sorprendre, la primera vegada que hi vaig anar, era que la podia entendre, que podia llegir la ciutat. Això és el que fa atractiva una ciutat”, explica. Li ho va ensenyar gent d’allà, cosa sempre decisiva. Entendre una ciutat, diu Segura, és no sentir-t’hi estranger. “No ets a lloc, ho saps, no hi ha cap dubte, però no t’hi sents estrangera, no. Tens capacitat per a entendre la ciutat urbanísticament parlant. L’Havana és com un llibre d’arquitectura obert, perquè des del segle XVIII fins ara hi han enderrocat molt poca cosa.” Aquesta aproximació, diu, la presenta com un llibre d’història físic, passejador.

La petjada masculina en l’espai públic

Com a historiadora, la mirada crítica de Segura s’ha fixat també en la manera com l’urbanisme s’ha configurat sovint tenint en compte sobretot els homes, perquè ha desatès elements essencials de la vida quotidiana. “El cas més paradigmàtic és a partir dels anys cinquanta, i una mica abans i tot, quan la ciutat es pensa només com un espai per a circular-hi: aquí hi ha el treball i, a l’altra banda, les llars o les activitats culturals”, retrata. El seu barri, la Zona Franca, n’és un exemple: hi ha indústria i, per tant, és on es col·loquen les fàbriques, i la majoria d’habitatges se situen a l’altra banda. Aquest repartiment és un entrebanc per a conjuminar bé la vida laboral i la cura de la llar, per exemple, perquè fa més ineficaç la gestió del temps: el desplaçament fins a la feina vol dir menys temps per a tu.

Per això, explica, el moviment feminista, i ara ja molts més, parlen de ciutats de distàncies curtes: “En quinze minuts has de poder anar a comprar el pa i el peix, portar les criatures a l’escola, anar al centre de salut…” La connectivitat, diu, no ha de ser per definició la virtut d’una ciutat. Per a ella, més aviat, la virtut d’una ciutat és estar-hi, trobar-t’hi. “No ens interessa poder fer vint quilòmetres cada dia. Quin interès té? A banda de la pol·lució, tot això et complica la vida. És més fàcil posar els serveis i coses diverses dins de cada barri”, reflexiona. La petjada masculina sobre el relat de la ciutat també es nota amb l’ocultació dels treballs de cura, “que en el fons són els que mantenen la vida quotidiana i no se’n parla, o molt poc. És un treball previ al remunerat”, sense el qual la prosperitat de la ciutat, diu Segura, no sobreviuria.

Tot plegat, diu, no s’ha tingut en compte ni a efectes econòmics ni estatístics. Un cas que il·lustra molt bé l’arraconament de les feines de cura, més enllà de l’espai públic, són les cuines, que han estat matèria d’anàlisi de Segura, autora del llibre Cuines de Barcelona. El laboratori domèstic de la ciutat moderna (1859-1976) (Editorial Comanegra). La situació de les cuines revela “des d’on es pensa l’habitatge, qui l’ocuparà i qui se n’ocuparà. Fins als anys setanta, en termes generals, no es pensa en la cuina. A Catalunya hi ha molt poc pensament arquitectònic sobre les cuines”. I això que el primer de fer-ho és Ildefons Cerdà, que “diu que les cuines han de ser espais amples, ventilats”. Després d’ell, però, “hi ha com una mena de nebulosa” i desapareixen del pensament arquitectònic. Tanmateix, aquestes últimes dècades, paral·lelament a l’auge del feminisme, la cosa ha començat a canviar.

La mobilització històrica de les dones barcelonines

L’altre objecte d’estudi d’Isabel Segura han estat les mobilitzacions socials encapçalades per dones a Barcelona. Ella parla sobretot de l’època d’apogeu de la indústria tèxtil, però hi ha un episodi anterior que s’ha explicat poc: el Rebombori del pa de 1789, poc abans de la Revolució Francesa. Se n’havia disparat el preu i grups de dones van contestar-hi tot cremant les parades on en venien. Van entrar a la fàbrica de pa, a la vora de l’actual plaça del convent de Sant Agustí Vell, i van allargar tres dies la revolta. “El primer dia ho fan les dones i després s’hi va afegint gran part de la població”, explica Segura. I no és un fenomen particular de Barcelona. De fet, al cap d’unes quantes setmanes, la presa de la Bastilla també la comencen dones, encara que aquest detall sigui sovint arraconat en les explicacions.

Durant el segle XX, el fil de la lluita es va traslladar a la indústria tèxtil, pionera aleshores a Catalunya, en què la immensa majoria de treballadores eren dones. “Realment, la Revolució Industrial a Catalunya diríem que és obra de dones. El 80% de la mà d’obra de la tèxtil són dones. I el sector tèxtil és el sector hegemònic des de l’inici de la Revolució Industrial, fins als anys seixanta”, explica Segura. A més a més, les dones que s’hi dedicaven van continuar essent responsables del treball domèstic, de la cura, de fer anar endavant el nucli familiar: “Havien de combinar totes dues coses en un moment que no hi ha serveis públics que hi ajudin. Per això organitzen xarxes de suport, per exemple.” L’any 1918, de nou arran de l’augment dels preus dels aliments, convoquen una vaga general en què les dones tenen un paper capdavanter.

Aquest pòsit reivindicatiu continua i, tal com narra Segura, “la primera vaga durant el franquisme la fan les treballadores tèxtils”, l’any 1946. “Són les dones, probablement les que ja venien de les mobilitzacions de l’etapa republicana, les qui fan aquesta primera vaga per a reivindicar el dret a la vida, un augment de sou.” I tot plegat, en un context profundament hostil, perquè “el franquisme va fer una cosa molt bèstia, a banda de la repressió política, que va ser la repressió econòmica envers les dones”. D’això, lamenta, també se n’ha parlat molt poc, perquè “la base d’aquesta ideologia era que les dones, després de la guerra, el que havien de fer era parir, parir i parir mà d’obra per a l’estat”.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

Primera temporada

 

Recomanem

Santa Eulàlia

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho