Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”

“Destruint l’església heu restaurat l’església, la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats…” És un fragment de “L’església cremada”, el tercer article de Joan Maragall sobre la Setmana Tràgica, publicat l’any 1909, en què responia a la crema d’esglésies i esperonava un procés d’obertura i retrobament de la institució amb els ciutadans. Ha passat més d’un segle i l’església l’ha fet, aquest procés, però hi ha qui sosté que encara es pot anar més enllà, en el sentit físic d’obrir-se: l’arquitecta Alba Arboix, professora de Disseny a la Universitat de Barcelona, és autora del llibre Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat, editat per l’ajuntament en col·laboració amb l’arquebisbat. Arboix diu que avui, a Barcelona, hi ha moltes esglésies poc concorregudes que encara es poden destinar a nous usos.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

El foc, les bullangues i els polígons

Arboix explica que, per entendre el paper de l’església en la construcció de Barcelona, és essencial recordar què eren les bullangues de 1835, un esclat de protestes contra el clergat que va incendiar molts edificis religiosos. Tots els convents de la Barceloneta, per exemple. “No anaven contra qualsevol tipus d’església, anaven contra els monestirs i els convents, entitats tancades, impermeables, amb molt terreny: els horts del convent, les dependències monacals”, explica. Eren espais amb molt de sòl i poca obertura, mentre, “dins de les muralles, la gent lluitava per uns pocs metres quadrats lliures”. El ministre d’Hisenda espanyol d’aleshores, Juan Álvarez Mendizábal, ho aprofità per expropiar molts d’aquests terrenys, una operació que s’anomena desamortització.

La crema és un fenomen recurrent a la història de Barcelona, i es repeteix després durant la Setmana Tràgica i la guerra de 1936-1939. Passa a tot el món, però certament, apunta Arboix, d’una manera especial a Barcelona i a Amsterdam, dues de les capitals més laiques d’Europa. La recuperació de terrenys, amb Mendizábal, retrata molt bé com l’església és al centre de l’ordenament urbanístic de la ciutat. Com un altre episodi anterior, la llei Floridablanca, de vora 1785, que va obligar que els cementiris parroquials anessin fora les muralles. “Totes les placetes que hi ha al voltant de les grans esglésies que ens vénen al cap eren cementiris, abans. Espais tancats que es van obrir”, explica Arboix. “El sistema de places i placetes de Ciutat Vella neix de les esglésies parroquials, quan s’empedren els cementiris. La trama urbana dels espais buits comença gràcies a les esglésies.”

Encara que no ho sembli, les esglésies continuen essent un element rector del creixement de la ciutat –i de tota l’àrea metropolitana– fins i tot durant el segle passat. Amb les grans onades migratòries i el creixement de la població, neixen nous barris que, mentre aixequen habitatge, aixequen també esglésies. “Cada nou barri de polígon té la seva església”, explica Arboix. “Potser no sembla que als anys seixanta l’església encara es fes servir com a element aglutinador de barri, però va passar, ja fos perquè els nouvinguts eren del sud d’Espanya i allà són més creients o perquè l’imaginari encara era molt potent”, diu. Les esglésies fan de fita urbana i d’aglutinador social dels qui vénen a viure a la ciutat, i una volta construït tot plegat, eixamplen l’espai públic amb places, passeigs o bulevards.

Aprofitar les esglésies que estan més en desús

Molts edificis religiosos, amb els anys, s’han reconvertit per a més usos. La capella dels Àngels, per exemple, es pot llogar per fer-hi actes. Arboix proposa un debat que admet que és polèmic i que genera moltes reticències. “Quan un edifici religiós queda desús, no hi ha gaire discussió que s’hi ha de posar una nova activitat. Després potser discutirem quina és més pertinent per a aquell barri o què necessiten els veïns, però tothom està més o menys d’acord que, si té un cert interès patrimonial, s’ha de mantenir, que no és moment d’anar enderrocant i reconstruint”, diu. “Però jo crec que hi ha un debat més interessant: què fem amb totes aquelles esglésies que tenen una intensitat d’ús tan baixa que només obren un dia la setmana, per exemple, el diumenge a les dotze per a fer missa”, es demana l’arquitecta.

A parer seu, hauríem de començar a acceptar que, a banda de la missa dominical, una església “pugui servir de local d’assaig el dilluns i el dimecres, ser un lloc on fer concerts el divendres, i per què no, albergar-hi una exposició temporal.” D’aquesta manera, “en uns edificis que són en uns llocs privilegiats, normalment als centres neuràlgics dels barris, s’hi poden combinar activitats”.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”