Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”

La qüestió de la immigració s’apodera, de mica en mica, dels debats mediàtics. Hi ha xifres que ho expliquen: prop d’una quarta part dels veïns de Barcelona han nascut a l’estranger, i entre els joves, la xifra s’enfila fins prop de la meitat. A Catalunya, el 21% de la població és d’origen immigrant, una xifra més alta que a la resta de l’estat espanyol i de les més altes d’Europa. Blanca Garcés, investigadora sènior de l’àrea migracions del CIDOB, considera que, si ara se’n parla més, és perquè una part de la població està preocupada, però, sobretot, per l’auge de l’extrema dreta, tant a Catalunya com a tot Europa. La crisi migratòria del 2015 va deixar dues pors entre bona part dels ciutadans europeus i sobretot la classe política: que es torni a repetir i, per una altra banda, que ara creixi l’extrema dreta. “Això determina els debats i les polítiques sobre immigració i ens porta a tots a problematitzar el tema, a encaminar-nos cap a polítiques cada vegada més restrictives, que relacionen immigració amb criminalitat.”

Garcés defensa que se n’ha de parlar, d’immigració, perquè hi ha raons per a fer-ho, i critica que els partits progressistes o proimmigració han estat poc hàbils, tant amb els discursos com amb les polítiques públiques. Els silencis i tabús, diu, són en bona part l’origen del problema actual. “La població ha canviat de forma extraordinària els últims vint anys. D’això, se n’ha de parlar. De l’impacte d’aquests canvis, se n’ha de parlar. De la relació entre aquest augment de la població i els serveis socials, també, de l’exclusió social al voltant de tot plegat, se n’ha de parlar, i cal abordar-ho amb polítiques”, reflexiona. “Ens hem equivocat tremendament, aquí i en l’àmbit europeu. En casos com França, Alemanya, el Regne Unit o els Països Baixos, durant molts anys hi va haver aquesta por de parlar de determinades qüestions per no problematitzar la immigració, però aquest silenci és un dels factors que han ajudat a l’auge de l’extrema dreta”, diu Garcés.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Els efectes del mercat laboral i del model econòmic

L’estructura del mercat laboral català explica en bona part aquest canvi demogràfic dels darrers anys i la diferència amb la resta de l’estat espanyol, on de mitjana hi ha un 7% menys d’immigració. La raó és que tenim “un mercat laboral creixentment dual, amb unes capes de treballadors amb alta formació i unes capes amb poca formació, precaris, amb poca productivitat”, explica Garcés. Més de la meitat de les treballadores de la llar són d’origen immigrant, per exemple, i un terç dels qui es dediquen a l’hoteleria i al camp, també. El sector de la ramaderia i dels serveis municipals, clau per al desenvolupament econòmic del país, també s’aguanten sobre la feina de molts immigrants. “Aquestes dinàmiques atreuen immigració però, alhora, deixen una mica al marge de tot aquests treballadors que acaben d’arribar”, lamenta. Un company seu, diu, va fer un símil ben il·lustratiu: “És com si convidéssim molta gent a una festa i, quan hi arribessin, només tinguéssim menjar i beguda per a la meitat.”

La contradicció és que el mercat laboral atreu, però les arribades “no van acompanyades per la infrastructura, els serveis socials ni les polítiques públiques necessàries per a atendre aquest augment ni les necessitats d’aquesta població cada vegada més precaritzada i exclosa”, segons Garcés. “A Catalunya, gairebé un 10% de la població viu en situació d’exclusió social severa. És un percentatge que no ens podem permetre, i d’això n’hem de parlar”, diu. Un dels problemes és que són qüestions difícils de tractar, que no en tenen prou amb legislatures de quatre anys i que sovint s’acaben subordinant a l’electoralisme. La simplificació tan sols ajuda l’extrema dreta, i la resposta d’unes polítiques migratòries més restrictives, diu Garcés, significa “no entendre que la immigració no és resultat d’unes polítiques migratòries més o menys obertes, sinó d’un mercat laboral que l’atreu”. Això, a Catalunya, ha estat un patró d’ençà del segle XIX.

Garcés explica que el creixement econòmic de Catalunya ha anat sempre acompanyat de l’arribada d’immigrants; primer, de la resta de l’estat espanyol i, després, a partir dels 2000, de la resta del món. “Es poden plantejar, com feia l’altre dia Puigdemont, unes polítiques més restrictives d’entrada, però llavors, automàticament, has d’acceptar que tindràs un creixement econòmic molt més limitat, i que tindràs tota una sèrie de sectors amb dificultats per cobrir pel que fa a la demanda de treballadors”, avisa. En aquest sentit, segons Garcés, la tendència restrictiva de tot Europa –a final de l’any passat es va signar el Pacte Migratori i d’Asil per a reforçar les fronteres exteriors i els mecanismes de control dels immigrants– representa una “deriva cap a polítiques il·liberals, de control, de reducció de drets i de garanties, especialment a la frontera però també una vegada són dins”.

El problema de la identitat i el català com a via d’inclusió

Més enllà de l’economia, un altre dels aspectes problemàtics de l’augment de la immigració és la identitat, “un factor important en aquest context de globalització creixent, de malestar i de dificultats d’imaginar un futur en comú”. A Catalunya, l’ús de la llengua catalana baixa i, per tant, perd força com a mecanisme d’integració i de cohesió social. “Més del 50% dels joves que viuen a Barcelona han nascut a l’estranger. Això és un percentatge altíssim i, òbviament, té un efecte també en l’ús del català que no és menor”, diu l’experta. Garcés recorda les explicacions de la demògrafa Anna Cabré i el seu equip sobre la importància del català com a factor d’ascensió social dels immigrants que van arribar entre els anys cinquanta i setanta. Però la pèrdua d’aquesta capacitat del català no tan sols es deu a una qüestió quantitativa: les mateixes dinàmiques del mercat laboral, que originen aquesta polarització entre capes altes i baixes, on l’ascensió social és més difícil, el català deixa de fer aquesta funció, explica Garcés.

És un fenomen que, sovint sense l’afegit d’una minorització de la llengua pròpia, també es va repetint per tot Europa. L’auge de l’extrema dreta, avisa Garcés, no tan sols té a veure amb la qüestió migratòria, sinó també amb “el creixement de les desigualtats produït per aquest funcionament del mercat laboral, la pèrdua de centralitat de les classes mitjanes, la davallada del poder adquisitiu i de la capacitat en termes de perspectives de futur”. Bona part de les classes treballadores, immigrants o no, es troba en una situació progressivament precària. I Garcés avisa que calen polítiques contra la segregació, no tan sols per la cohesió social, sinó també per al futur de la llengua: “Si visc en un barri on tothom parla castellà, no hi ha cap necessitat d’aprendre català més enllà de respondre a la mestra en el context exclusiu de la classe”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”