Ramon Gras: “No hi ha hagut visió perquè Barcelona i Catalunya superessin el desenvolupisme”

Barcelona arrossega un disseny urbà i una planificació territorial dels anys setanta que, ja llavors, bevia dels plans republicans dels anys trenta, interromputs per la dictadura franquista. Ara som en un punt d’inflexió. Entrem en un moment de canvi estructural, i podem aprofitar-lo –o no. És la tesi de Ramon Gras, enginyer de camins, canals i ports que fa recerca a Harvard en innovació urbana i disseny de ciutats i, a més a més, elabora uns quants plans per a transformar l’àrea metropolitana a Aretian, la start-up on treballa. “S’obre una oportunitat per a donar un impuls al disseny urbanístic i territorial de la ciutat”, explica. Una altra cosa és que les administracions acompanyin prou en aquest procés de reconversió. Gras considera que el desenvolupisme dels anys setanta encara impregna la majoria de visions polítiques sobre la necessitat del país. “No hi ha hagut una visió ni a Barcelona ni a Catalunya de superar aquesta estratègia, pròpia de països subdesenvolupats”, diu.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Unes zones set vegades més ben planificades que unes altres

Gras explica que, del punt de vista tècnic, el disseny de ciutats ha evolucionat molt aquests últims anys i que hi ha eines disponibles que permeten de detectar ràpidament les fortaleses i febleses d’un criteri arquitectònic o urbanístic. Un dels indicadors més clars de la qualitat o harmonia de l’espai és la fractalitat –el model de l’Eixample, per exemple. “Si classifiquem les 1.100 seccions censals de Barcelona i els setanta i escaig barris, veiem que les àrees més ben dissenyades, com el centre de l’Eixample, de l’alta Diagonal, de Sant Gervasi, són quasi set vegades més ben dissenyades que les que ho estan pitjor, com ara algunes zones de Nou Barris, o altres que es van fer de manera precipitada, sobretot en el franquisme tardà i els primers anys del règim actual”, apunta.

Un estudi intern de l’Institut Municipal d’Urbanisme ha conclòs que prop d’un terç del parc d’habitatge, que és en aquestes àrees de poca qualitat de disseny, s’han de redissenyar integralment o bé s’han de substituir a mitjà termini, “perquè hi ha grans dificultats per a adaptar-los, per exemple, a la transició energètica, al sistema de transport públic o a l’accessibilitat a escala urbana i metropolitana”. Aquests edificis, diu, “presenten un llegat molt fort de males praxis que empobreixen la qualitat de vida dels ciutadans que viuen en aquestes zones”. Gras ha participat en un estudi a punt de publicar-se que compara Barcelona, Amsterdam, Boston, Estocolm i Munic, i que troba que a l’àrea metropolitana barcelonina “hi ha zones que tenen un nivell de densitat anormalment elevat, sobretot l’Hospitalet, Badia del Vallès i altres”, i suggereix que a mitjà termini es reconstrueixin edificis.

El pont ensorrat de la innovació

En un altre estudi, encarregat per l’ajuntament per analitzar com es podia millorar l’ecosistema econòmic de la zona del Besòs, Gras hi indicava que Barcelona concentra força talent però té un dèficit estructural: el pont d’innovació s’ha ensorrat. Això s’explica, diu, perquè “en bona mesura, les metodologies de disseny urbanístic, planificació i gestió del territori que s’han emprat de manera generalitzada aquestes últimes dècades són força obsoletes, i no hi ha hagut grans canvis des dels anys vuitanta fins avui”. Els centres de recerca són molt concentrats a l’alta Diagonal. La transferència del coneixement, en canvi, és sobretot al 22@, al Poblenou i Sant Martí. “Al mig –diu Gras– hi ha un esvoranc.” En canvi, explica, el model que sol funcionar és “un districte que tingui una lògica interna completa, és a dir, que en una proximitat de 10-15 minuts caminant, hi hagi aquests diversos centres que permetin transitar” d’una fase a una altra de tot el circuit d’innovació.

Prenent nota dels errors que hi ha hagut, per exemple, al 22@, on considera que hi havia una idea molt lúcida però que no es van triar bé els camps de recerca, Gras proposa d’optar decididament pel coneixement, perquè la zona del Besòs faci “el salt d’una economia industrial base a una economia industrial o de serveis del coneixement”, cosa que no ha permès fins ara la lògica desenvolupista. En les zones de polígons del Besòs, diu, hi ha ara prop de 8.500 treballadors. Allà, segons Gras, n’hi hauria d’haver, en la fase de desenvolupament madur, prop de 32.000. “Hi ha camp per a generar pràcticament 25.000 llocs de feina”, diu. S’haurien d’ocupar segons cinc grans camps de coneixement: materials d’altes prestacions i nanotecnologia, manufactures avançades, instrumentació d’alta precisió, materials de construcció i de suport al desenvolupament sostenible i transició territorial i energètica.

Transformar ambiciosament la zona d’Esplugues

Gras també treballa en un projecte a l’altre extrem del límit municipal, en la clivella que uneix el nord-oest de la ciutat, sobretot la zona de Pedralbes a la vora de les universitats, i la zona d’Esplugues de Llobregat, del nord a la muntanya de Finestrelles fins a la intersecció amb l’Hospitalet. Allí hi ha una grandíssima concentració d’universitats i, a més a més, és on hi ha l’hospital de Sant Joan de Déu, que ha de duplicar la capacitat tant d’espais com de recercadors i professionals. L’Hospital Clínic també es desplaçarà del centre de l’Eixample cap allí, i passarà de nou mil treballadors a divuit mil. Gras proposa que s’hi unifiquin activitats en quatre camps de coneixement: el mèdic, farmacèutic i biotecnològic; les ciències de la salut, la gastronomia i l’agroalimentació; la intel·ligència artificial i la ciència de dades; i el desenvolupament urbà sostenible. La intenció és de construir-hi 110 hectàrees i crear-hi 52.000 llocs de feina.

L’operació, és clar, podria tenir riscs si no va acompanyada d’un pla perquè en cullin els fruits els qui ja són veïns de la zona, per exemple amb programes específics de formació professional o amb mesures per a evitar alteracions importants del mercat de l’habitatge. Gras explica que treballen amb les administracions públiques per maximitzar els efectes positius i per “mitigar els potencials efectes negatius, que sempre hi són”, tot i que creu que serien menors. “Es tractaria de generar aquests llocs de treball perquè ciutadans de totes les edats, però particularment els més joves que han estat greument afectats per la crisi del 2008 puguin trobar un camí per al seu futur professional”, diu. No té por que passi com amb uns altres plans, per exemple l’anomenat CAUFEC, que també havia de transformar la zona i ha deixat forats i obres inconcluses. “Si la idea és ben pensada pot aportar fonamentalment una elevació substancial de la qualitat de vida del ciutadà”, diu.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”