Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”

Esther Anaya, investigadora de mobilitat ciclista i doctora per l’Imperial College de Londres, considera que l’ús de la bicicleta encara no és prou estès a Barcelona i, sobretot, que no se’n parla prou. En part, diu, “l’hostilitat amb la bicicleta ve del fet que encara no l’ha feta servir prou gent”. A Londres, on viu, la qüestió de la mobilitat i el transport forma part del cicle informatiu dels mitjans molt més sovint que no pas aquí, on encara no se’n fa prou debat. Precisament, si Anaya posa tant d’èmfasi en la conversa pública sobre mobilitat és perquè l’empatia hauria de ser un element central i massa és sovint menyspreat. “Si condueixes i tens el record d’haver anat tu amb bicicleta”, diu, és més probable “d’empatitzar amb el ciclista i dir: ‘El deixaré passar, perquè va més desprotegit’”. Per això, la seva proposta és que es facin processos de disseny més participatius, perquè així els ciutadans se senten més seva la infrastructura.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Nord enllà, on diuen que la gent va sempre amb bicicleta

La investigadora també demana que siguem curosos amb els tòpics, especialment amb un dels més estesos: que als països del nord d’Europa tot es fa amb bicicleta i que tan sols hem de fixar-nos-hi i aprendre’n. “Quan parlem d’Holanda i Dinamarca, per exemple, solem dir: ‘Oh, que bé que ho fan, fem-ho igual aquí.’ Aquí tenim un context diferent i s’ha de tenir en compte.” Les polítiques de mobilitat, diu Anaya, són molt difícils de comparar perquè a cada territori varien molt l’orografia i les condicions meteorològiques, per exemple. En tot cas, a Catalunya som a la cua d’Europa en ús de bicicleta. “A tot arreu creix, la pregunta és més aviat a quin ritme creix. Aquí tenim un ritme molt, molt lent. Fa vint anys teníem prop d’un 1,6% de fracció modal –el percentatge de desplaçaments que es fan amb bicicleta”, diu. Ara, un 3,8%, segons les dades de l’ajuntament, que també inclouen patinets.

Aquest ús més baix té a veure amb la falta de participació que assenyala Anaya, però també amb el fet tenir una infrastructura de qualitat. Ço és, “una moderació de les velocitats dels carrers, disposar d’una bona oferta de parc de bicicleta, d’aparcaments… I amb això hi tenim problemes”, diu. A més a més, recomana que tinguem “un concepte integrat de la mobilitat ciclista”, que a banda la infrastructura inclogui campanyes de pedagogia i comunicació sistemàtiques. Per exemple, “hi ha d’haver projectes perquè la gent pugui aprendre a anar amb bicicleta en grup, a la feina, on sigui”, perquè “aquesta mena de coses tenen un impacte molt positiu”. Sobre això, celebra que hi hagi cooperatives que facin tasques logístiques amb bicicleta i proposa que aquestes pràctiques es normalitzin.

La desigualtat i la incertesa

En una recerca amb el Departament de Geografia de la UAB, Anaya i el seu equip van descobrir que les unitats censals més riques tenen més accés a l’ús de la bicicleta que no les més pobres, no tan sols pel que fa a la xarxa de bicicletes públiques, sinó també a la infrastructura que n’afavoreix l’ús, com ara els carrils o els carrers amb limitacions de velocitat per als cotxes. L’any 2019 van presentar l’informe a l’ajuntament i considera que hi ha hagut millores, tot i que diu que ara caldria fer-ne un de nou per veure quines resten pendents.

Amb tot, explica que el perfeccionament d’aquestes infrastructures té un límit. Per exemple, pel que fa a la reposició. La mobilitat ciclista és de les més complexes que hi ha, diu Anaya, perquè té un fort component d’improvisació, i si les furgonetes que han de reposar les bicis a cada parada es fan servir tant que contaminen més que no es preveu, l’operació no surt a compte. “Els usuaris del Bicing han d’acceptar la incertesa. El sistema no pot oferir el 100% del servei a tot arreu, a tothom, en tots els moments del dia”, diu.

Les propostes

“El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”, diu Anaya, perquè “la diferència de volum i de velocitat causen inseguretat”. Una de les solucions podria ser fer més carrils bici per tota la ciutat i, sobretot, que siguin més amples. Als carrers on encara no se’n puguin fer, a més a més, Anaya diu que caldria implantar amb urgència una mesura que ja s’aplica en moltes grans ciutats europees: una franja de color abans del pas zebra perquè, quan el semàfor és vermell, les bicicletes s’hi situïn i guanyin preferència en el desplaçament. Finalment, recomana també que els 30 quilòmetres per hora de límit de velocitat per a cotxes s’apliqui en més zones i, si cal, es revisi amb controls policíacs.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”