Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”

L’arquitecta, urbanista i dissenyadora Beth Galí (Barcelona, 1950) va tenir un paper cabdal en les reformes que van transformar la ciutat durant el temps del batlle Pasqual Maragall, com a membre dels equips tècnics que l’assessoraven. Va treballar, per exemple, a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i dels Jocs Olímpics entre 1988 i 1992, on va impulsar les obres a Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron. D’aquell temps, diu que n’hauríem de recuperar l’autoritat i la radicalitat. Ara li agrada passar hores observant l’orografia de la ciutat i escriure a l’ajuntament explicant què hi detecta. “Els dic: ‘Lluiteu contra un tsunami i no es poden prendre mesures per a tapar forats’. Van fent coses, però s’han de fer amb molta més radicalitat. Ara cal realment un cop de força important de l’Ajuntament”, apunta. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una ciutat de cap per avall

Un dels problemes que Galí troba avui a Barcelona és que està tota cap per avall. “M’agradaria fer un llistat dels carrers on no hi ha obres”, diu. “Això és dolentíssim. S’han de fer moltes obres a la ciutat, per descomptat. S’han de fer moltes obres de tota mena: de manteniment, de clavegueram, de tot el que passa a sota dels carrers… Però s’han de programar.” Un dels punts on es nota més és el subsol, on cal fer molta feina de manteniment, de cablejat i de clavegueram, per exemple, perquè durant molts anys, diu, es va deixar de banda. Ara el govern municipal s’ha afanyat a resoldre-ho tot de cop, sense programar prou les coses. “Hem passat de molts anys que no es feia manteniment del subsol a tenir mitja Barcelona amb els carrers aixecats, sigui perquè canvien els paviments de les voreres o perquè hi fan manteniment”, explica Galí. I qui més se’n ressent és el transport públic, que en aquests casos es fa molt difícil de sostenir.

L’acomodament de la política municipal

Galí no comparteix el desànim que molts veuen a Barcelona. Li sembla una ciutat viva, que continua en un bon estat anímic perquè la gent hi opina i hi intervé. “Hi ha ciutats a Alemanya, on he treballat molt, en què el ciutadà no diu res. I si ho diu, ho diu per correu electrònic, però no se’l sent. Aquí sentim el ciutadà. Això és molt positiu per a una ciutat”, celebra. Si ara hi ha menys mobilització que en unes altres èpoques és perquè les ciutats, sobretot a la Mediterrània, funcionen de manera molt cíclica: “Hi ha moments que es fan moltes coses, hi ha moments de depressió, hi ha moments que la gent no participa i moments que participa molt…” La percepció de desànim s’explica per dues raons. Primera, que l’ajuntament fa temps que respon amb lentitud als problemes quotidians, i “això fa que s’enquistin i siguin cada vegada més difícils de solucionar”. I, segona, un cert cansament dels veïns, esgotats per queixes que cauen al buit.

El càlcul miop de l’electoralisme ha fet menys eficients els governs municipals. “Avui es governa amb por. I no pots governar amb por. Una ciutat com Barcelona és molt potent. Es governa amb por, amb poca decisió, amb poca autoritat. Els polítics, en general, han baixat molt la força que té un polític, que és una autoritat ben portada i intel·ligent. Una ciutat sense autoritat és impossible…”, lamenta Galí. La classe política s’ha acomodat i, encara pitjor, vol perpetuar l’acomodament. Durant els dos mandats d’Ada Colau, diu que s’ha confós l’autoritat amb l’autoritarisme, i que això ha erosionat el paper de la Guàrdia Urbana. Per una altra banda, troba que els processos participatius que s’han fet aquests darrers anys no han acabat de reeixir. La cultura de prendre el pols als polítics ha deixat de ser productiva i, en canvi, l’ha substituït un linxament que alimenten molts mitjans de comunicació. En va ser víctima Colau mateixa, segons Galí.

Un problema d’estructura executiva

Així i tot, Galí considera que els vuit anys de govern dels Comuns van tenir mancances importants. Ella no discrepa especialment de “la idea global que tenia l’alcaldessa Colau de la ciutat”, i creu que els veïns han de donar confiança als polítics que intenten de renovar els discursos. “És molt sa que hi hagi un alcalde que no tingui res a veure amb els alcaldes anteriors. Això ho valoro i ho respecto moltíssim”, diu. “El problema sempre és executar. L’execució de tot el que els alcaldes i els seus equips de confiança tenen al cap sempre ha estat la cosa més difícil. Si no tens un molt bon equip que va des de la secretària fins al gerent del districte…”, aleshores les coses s’encallen, i passa que els objectius que proclama el govern i el ritme d’assoliment es desajusten. La manca de funcionament d’aquesta estructura, durant els anys de govern de Colau, ha estat, segons Galí, “el principal problema, perquè hi havia iniciatives molt valuoses”.

Un model que no és repetible

Galí pertany al grup d’arquitectes coneguts com a Generació dels 80, als quals se sol penjar l’etiqueta de creadors o executors de l’anomenat “model Barcelona”. Ella en reivindica sense embuts el llegat. “No podíem fer una altra cosa. Ens vam trobar una ciutat amb un espai públic on feia segles que no es feia res. L’espai públic no comptava, només comptava l’espai privat. A ningú se li havia acudit de modificar una plaça que era plena d’aparcaments, per exemple. Ens vam trobar una ciutat que ens deia: ‘Ajudeu-me’. La ciutat mateixa ens ho demanava”, explica. Amb què no se sent còmoda és amb el concepte del “model Barcelona”: “‘Model’ vol dir repetible, i en una ciutat no hi ha res de repetible”. Tampoc no està d’acord que el balanç dels canvis que va experimentar Barcelona després dels Jocs Olímpics sigui negatiu, i assegura que l’afluència desbocada de turistes era impossible de preveure. I, malgrat tot, rebla, “la ciutat està molt millor ara, fins i tot amb el seu caos i els seus turistes”, que no pas abans.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”