Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”

Hi ha tota una Barcelona que ens perdem cada vegada que, per moure’ns-hi, fem servir les aplicacions de mapes dels mòbils per a guiar-nos per la ciutat. És la tesi de l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, que va ser la primera dona catalana catedràtica d’Urbanisme –per la Universitat Politècnica de Catalunya– i que ha fet classe als Estats Units, Xile, Itàlia i Alemanya. “El desavantatge del GPS és que la gent no sap on és. Mai no saps on ets en relació amb el conjunt. No saps on és el mar, o els dos rius que ordenen les ciutats”, lamenta. Al llibre Barcelona sense GPS, publicat l’any 2021 per Icària Editorial, Rubert hi explica els desafiaments que detecta en aquesta ciutat que ha anat apamant mentre hi passejava, l’observava i la dibuixava.

Per començar, avisa que seria “un error garrafal no apostar per una Barcelona forta, on es concentri la inversió i s’entengui que hi necessitem més cultura”. Segons Rubert, “Barcelona ha estat sempre interessant quan hi ha hagut més diversitat cultural, més barreja, i més barreja vol dir més conflicte. Si tots som iguals, i tots parlem la mateixa llengua i tot és monòton, no passa res, és una mar molt calmada, però això no és una ciutat: una ciutat és diversitat”. La urbanista considera que a uns quants governs de la Generalitat tal volta no els ha interessat prou la capital. “Barcelona, per sort, és una ciutat molt resilient”, sosté.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Dos barris amb problemes de connectivitat

Tant al llibre com a l’entrevista, Rubert parla de dos districtes, un a cada banda de la ciutat, que il·lustren bé problemes de planejament urbanístic perquè hi falta connectivitat. Primer, les Corts, que són lluny, i alçades a còpia de grans peces –els campus universitaris, el camp del Barça, molts edificis de blocs– damunt d’una part de Barcelona on “als anys cinquanta no hi havia res”. “De les Corts se’n van desmuntar moltes coses, i hi ha aquesta paradoxa que queden molts nuclis, districtes enormes amb un centre minúscul, que sembla com un pessebre. Bonic, però petit”, explica. Per això creu que és un dels punts de la ciutat amb més actuacions pendents.

Un altre és Sant Martí, que “té un problema gravíssim: està desconnectat de la ciutat”. Una de les solucions urgents en l’ordenament del barri és arreglar l’eix del carrer Pere IV, que diu que hauria de ser com una Diagonal a petita escala, amb transport públic. “A totes les diagonals de Barcelona hi hauria d’haver un tramvia que anés a tota velocitat”, diu. Així i tot, si mira l’hemeroteca hi té poca esperança, perquè a l’avinguda Diagonal fa més de vint-i-cinc anys que s’hi ha de fer la connexió del tramvia i encara no és clar ni tan sols que s’acabin les obres en aquest mandat. “Els tramvies van molt bé a les diagonals perquè compensen les xarxes de metro, que són més esfilagarsades”, explica.

Més rambles i convertir la Meridiana en un passeig atractiu

Quant a les artèries principals de la ciutat, Rubert escriu que l’avinguda Meridiana “té tots els ingredients per a transformar-se en un dels passejos més atractius del llevant”. Diu que recorda com, fa vint-i-cinc anys, molta gent va riure quan el batlle Pasqual Maragall va dir que un dia, a la Meridiana, s’hi podria fer un cafè en una terrassa. Això ha anat canviant, i els qui creien que l’avinguda no es podria convertir mai en un carrer amb voreres normals han anat veient com passava, com s’obria la Meridiana. Ara, per anar bé, Rubert diu que ens l’hauríem d’imaginar com un altre eix verd on també hi haurà d’haver un tramvia, com a la resta de diagonals de què parla.

L’altre carrer que li preocupa és la Rambla, que ara li sembla “el pitjor carrer de Barcelona”.  “És ridícul que hi hagi algú que vengui torrons al mig de la rambla, és incomprensible. Que hi hagués periquitos ja era estrany, però bé, com a mínim era nostàlgic”, diu. Ara, en canvi, la veu del tot desvirtuada. Però si cada barri té una rambla, “els usos s’hi poden dispersar”. Per exemple, l’avinguda del Paral·lel o la Marina de l’Hospitalet –una ciutat que Rubert diu que fa més de centre de la Gran Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià, per exemple. Barcelona hauria d’apostar per rambles plenes d’arbres cada vuit metres, tal com s’havia imaginat Ildefons Cerdà. “Entre que no hi ha prou aigua, que hi ha molt d’asfalt i que no tenim parcs, necessitem arbres perquè és la manera intel·ligent de tenir més ombra”, diu.

L’enllaç de l’estació de França i la del Morrot

Rubert diu també que els qui governen el transport públic a la ciutat de Barcelona “han d’entendre que no poden prendre decisions aïllades”. Amb el temps, ha esdevingut potser la defensora més aferrissada de la connexió de l’estació de França amb l’estació del Morrot, “que la majoria de gent no la coneix, no s’esperen que allà hi hagi una estació magnífica i bonica esperant trens”. Avisa que “si una ciutat no es mou ni facilita el moviment, és la necrosi”, i posa l’exemple de Carcassona. Als anys noranta, l’estació de França va quedar desconnectada dels trens litorals. La connexió amb el Morrot permetria de relligar tot el litoral. “Em sembla elemental la idea que Barcelona necessita més estacions, com més millor”, conclou.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”