Bones notícies: hi ha una sòlida resistència intel·lectual catalana

  • Juristes i historiadors com Antoni Simon analitzen el catalanisme post-155 en obres clau com ara 'La construcció de l'enemic interior'

Vicent Partal
21.05.2024 - 21:40
Actualització: 22.05.2024 - 02:00
VilaWeb
Antoni Simon

He expressat sovint la meua decepció pel fet que el procés d’independència no ha tingut referents de la potència intel·lectual i el compromís que van representar durant la transició, i només per dir tres noms emblemàtics, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo i Josep Maria Llompart. Avui he de rectificar. Content.

He de rectificar perquè aquest cap de setmana he llegit La construcció de l’enemic interior, el nou llibre d’Antoni Simon, i he pensat que potser no tenim grans intel·lectuals populars com aquells, però tenim, en canvi i per sort, una generació d’autors d’una solidesa impressionant que ens ofereixen cada dia amb més precisió un retrat molt acurat del país que ens ha quedat després del Primer d’Octubre i una guia d’acció molt rigorosa i ben construïda que mereix ser escoltada i analitzada.

Segurament, a diferència d’aleshores, aquests noms no són coneguts pel gran públic. Els temps són diferents i és molt possible que els mitjans no fem el paper, mea culpa, que hauríem de fer en la popularització dels arguments i els personatges. Però hi són. Historiadors, juristes, sociòlegs, que, l’un al costat de l’altre i llegint-se i col·laborant ells amb ells, confegeixen un dibuix molt coherent d’això que som els Països Catalans després del 155 i del colp d’estat que va trencar per sempre més aquell pseudo-pacte que havia fet tirar endavant la transició a partir del franquisme.

Parle d’Antoni Simon i de Damià del Clot, o de Josep Maria Vilajosana i Mercè Barceló; de Ferran Archilés i Vicent Flor, de Ferran Lupescu i Carles Santacana, per dir tan sols uns pocs noms –i que em disculpen tots els altres, perquè la llista és llarga.

Entre tots, d’una manera diferent d’allò que va passar durant la transició però amb consistència, ens ajuden molt a entendre la situació del país i tot allò que va canviant. I, per il·lustrar-ho, explicaré uns pocs temes dels que toca Simon en aquests seu darrer llibre.

1- L’enemic d’Espanya és –i serà sempre– Catalunya.

Seguint la ruta marcada pel seu llibre anterior, el tema central d’aquest volum és una anàlisi molt detallada que explica com Espanya i el nacionalisme espanyol han convertit Catalunya i el catalanisme en el seu enemic històric per excel·lència. La minuciositat amb què Simon relata com es basteix en el curs dels segles aquesta construcció sociocultural és gairebé definitiva, impossible de discutir. I això, òbviament, té conseqüències polítiques.

2- La violència i la repressió contra el catalanisme són permanents durant la història i es repeteixen.

Els humans vivim un temps finit, i la majoria de nosaltres hem viscut un miratge polític: el projecte de reforma democràtica de l’estat espanyol que ha durat de la mort de Franco fins a la sentència de l’estatut. Si aquest miratge ha fracassat és gràcies al catalanisme, però també en bona part a la intransigència del projecte nacional espanyol, que s’alimenta necessàriament de l’existència de l’enemic interior català.

Així impressiona, per exemple, que et recorden que la primera constitució espanyola ja adjudicava al seu exèrcit la defensa de la unitat de la seua nació. O comprovar que, després de la independència de Cuba i Puerto Rico, per a frenar el contagi, es va proposar una retirada organitzada de drets civils als catalans, de manera que no es poguessen exercir amb normalitat si eres català –com ha passat ara amb les eleccions, per exemple– i, ja aleshores, molt especialment amb la vista posada a reprimir l’escola.

I què direm de quan, llegint-lo, descobreixes que d’ençà de començament del segle XX que s’intenta de relacionar de manera sistemàtica el catalanisme amb el terrorisme?

De la lectura del text de Simon s’infereix que intentar d’eliminar aquesta consciència d’enemic tan ben assentada –i tan transversal– a Espanya és impossible o, a tot estirar, una notable pèrdua de temps. Quan Espanya se sent feble mira de fer el simpàtic, però sempre, tard o d’hora, acaba ensenyant la poteta. Perquè té una essència autoritària, intransigent, i no la pot canviar.

3- L’actuació espanyola als Països Catalans encaixa bé en la definició de genocidi.

És la part del llibre que m’ha sorprès més i que m’ha interessat més i la que espere que Simon desenvolupe en el futur, perquè en el llibre tot just l’esbossa.

Diu Simon: “El cas de Catalunya i dels catalans com a enemic interior del feixisme ultranacionalista espanyol s’ajustaria prou bé al nucli definidor que Lemkin [Raphael Lemkin, el jurista creador del concepte de genocidi] feu de genocidi: un pla concebut per anihilar l’existència d’un grup ètnic nacional i, després, transsubstanciar-lo en una altra identitat nacional.” I ho concreta explicant: “El cas català participaria especialment dels trets característics de dues tipologies genocides.”

Algú potser dirà que aquesta mena d’anàlisis intel·lectuals no valen de gran cosa si no tenen una traducció política immediata i si no serveixen de guia per a l’actuació política. En discrepe.

En discrepe, en primer lloc, perquè la traducció política no correspon als autors dels texts. Prou feina fan ells desbrossant el camí i oferint-nos una visió tan clara d’on som i per on transitem, no a partir de l’emotivitat diària sinó amb la reflexió treballada, les dades i el rigor intel·lectual. En tot cas és feina nostra, dels periodistes, escampar la seua veu i la dels polítics assumir-ne els arguments.

Però en discrepe sobretot perquè en tots aquests llibres i en tots aquests autors hi ha una guia ben clara de les conseqüències de la seua anàlisi. N’hi ha prou que la sapiguem llegir, l’entenguem i les adoptem.

Per exemple, en el cas del llibre que ens ocupa, una constatació final i una guia d’acció.

Primer, la constatació: “Si en un sistema democràtic la nació ha de ser una comunitat de convivència i l’Estat la forma d’organització política de la convivència […], el nacionalisme espanyol dominant, en canvi, no s’ha desempallegat de la concepció totalitària segons la qual l’Estat pressuposa l’existència d’un enemic i que el combat contra aquest és el que dona la raó última de la seva existència.

I ara la crida a l’acció: “La senda orteguiana i schmittiana […] hauria de ser abandonada a tots els nivells.” Res, doncs, amb aquesta Espanya prenyada d’Ortega y Gasset i Carl Schmitt que no canviarà. Abandoneu, abandonem, qualsevol pretensió d’entendre’ns amb ells perquè aquesta senda no funcionarà en cap cas.

 

 

PS1. Avui, dimecres, la dirigent d’ERC Marta Molina declararà pel cas Tsunami Democràtic i corre el risc de ser enviada a la presó pel jutge Manuel García-Castellón. Arnau Lleonart ha analitzat què pot significar que torne a haver-hi presoners polítics independentistes, just en aquest moment: “L’estat espanyol es torna a mirar al mirall amb la possibilitat d’ordenar nous empresonaments polítics

PS2. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any