Antoni Simon: “La coerció contra Catalunya és de llarga durada”

  • L’historiador acaba de publicar ‘La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual’ (Editorial Afers)

VilaWeb
Ot Bou Costa Albert Salamé (fotografies)
02.12.2022 - 21:40
Actualització: 05.12.2022 - 20:25

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Antoni Simon i Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha publicat La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual (Editorial Afers). És un treball minuciós i documentat, en què explora com ha evolucionat el concepte de la “unitat d’Espanya”, com s’ha manipulat, com s’ha sacralitzat fins al punt de convertir-lo en un valor “pre-jurídic i pre-polític”. Amb Simon, explorem la mirada a un pou fosc i fondo que abasta de l’edat mitjana fins al 2017. En la seva excavació, diu, “hi ha algunes coses que ja eren anunciades en estrats anteriors. I no eren precisament estrats democràtics”.

La confusió entre Castella i Espanya, o entre la castellanitat i l’espanyolitat, quan comença?
—A l’època medieval. Sobretot a partir del segle XIII, un seguit de cronistes castellans identifiquen Castella amb l’antiga Hispània gòtica. La Corona de Castella era la més poblada i extensa de l’àmbit hispànic. Llavors eren batalles pre-eminencials, però ja hi ha una certa correspondència entre un hegemonisme castellà i l’imperial nacional. Amb alts i baixos, això continua a l’època baix medieval i començament de l’època moderna. El moment decisiu és a final del segle XVI, quan la intel·ligència castellano-cortesana construeix un concepte pròpiament polític d’Espanya. Espanya com a pàtria natural.

Per què té la necessitat de construir aquest concepte?
—Som en la primera fase de formació dels estats moderns. Hi ha un debat sobre quina mena d’estat serà viable. La major part dels teòrics, entre els quals Giovanni Botero, molt influent en el pensament contrareformista espanyol, diu: “Allò viable és un estat mitjà unit i cohesionat.” Consideren que les grans monarquies, els grans imperis dispersos, com l’hispànic, no seran viables, ni tampoc les petites unitats polítiques, que ja es veu que seran absorbides. Aquí, Espanya es projecta com un estat modern incipient, però també es veu que això té un perill de disgregació: ja hi ha hagut un seguit de revoltes internes, i la revolta dels Països Baixos, i el 1640 n’hi tornarà a haver un cicle a Catalunya, Portugal i Nàpols. La idea de pàtria natural, d’unitat i cohesió, sorgeix per fer viable la monarquia hispànica.

Ací, en aquell moment, hi havia dos models d’estat diferents.
—Un model de tendències absolutistes, el del centre castellano-cortesà, i un model constitucionalista, propi de la Corona d’Aragó, molt semblant a les tradicions republicanes, no pas en la forma de govern sinó en la limitació del poder arbitrari, de tenir sistemes institucionals amb contrapesos polítics. Aquest projecte de pàtria natural elaborat per la intel·ligència castellano-cortesana, que hi inclou tota la península, té el model castellà i el constitucionalista. La conversió d’una part en el tot, de Castella en el tot, es fa des d’aquest model castellà.

Com és que la intel·ligència castellano-cortesana aconsegueix que la idea de la unitat predominant sigui la de la Corona de Castella?
—Les monarquies compostes, els estats segmentats, solien tenir un centre polític. En el cas de la monarquia hispànica, era Castella. Per què Castella es converteix en el cor polític de la monarquia hispànica a mitjan segle XVI? Fonamentalment, perquè l’estructura imperial transoceànica la dirigeix el centre castellano-cortesà. Els recursos americans, sobretot els metalls preciosos que vénen d’Amèrica, són vinculats a Castella. Els imperis es construeixen sobretot amb crèdit. Els monarques espanyols tenen una part d’aquest or i plata. Això atreu una gran part del capitalisme internacional a operar amb Castella, i la corona espanyola pot tenir accés a crèdit.

I la Corona d’Aragó no té manera de contrarestar-ho?
—Sí, però el govern de la res publica, de la cosa pública de l’època, no l’hem de llegir amb les ulleres actuals. Catalunya tenia un sistema fiscal propi, unes institucions pròpies. L’única cosa era que el titular de la sobirania era comú per a totes les parts. Per tant, això no es formulava tant com una relació entre la Corona de Castella i la d’Aragó, sinó com unes relacions entre el centre, un poder castellano-cortesà amb uns interessos dinàstics-patrimonials i de reputació, i unes parts de la monarquia que eren en la perifèria política, amb uns interessos que sovint no coincidien amb els del centre polític.

Hi ha un punt d’inflexió en aquesta relació, que és el 1640. Com es transforma la idea de la unitat d’Espanya a partir d’aquell moment?
—És un moment important. És el primer xoc, la primera ruptura político-militar. Fins llavors, el projecte de la intel·ligència castellano-cortesana no era una realitat política ni institucional. Sobretot en l’etapa del comte-duc d’Olivares s’intenta que aquest projecte faci passes. El problema militar causa una ruptura i això deriva en una malfiança en les relacions entre el centre i la perifèria. Després del 1652, hi continua havent una ocupació militar del territori. Olivares diu que cal posar fi a “la sequedat i la separació dels cors”, però passa a l’inrevés.

I doncs?
—Normalment, la relació entre el poder i els súbdits es governa per tres factors, hi pot haver una integració per tres causes: el consens, els interessos econòmics i la coerció. En aquell moment, el consens desapareix. Al contrari, la guerra ha estat llarga i sagnant, mig civil i mig estrangera, per la intervenció francesa. Els vincles de capital en aquells moments eren escassos, i queda la coerció. De fet, en la història de Catalunya, podríem dir que fins als anys trenta del segle XVII hi ha una fase, i després n’hi ha una altra de coerció i d’ocupació militar.

La fase de coerció que comença a partir del 1630 dura fins avui?
—Fins a cert punt, crec que sí. En el problema dels allotjaments de tropes d’aquella dècada, parlem d’una presència de tropes considerable. 10.000, 12.000. En la Guerra dels Segadors continua. Després, hi ha la Guerra de Successió. Els anys immediatament posteriors, hi ha una presència militar entre 30.000 tropes i 40.000. Després, baixa una mica, però en el segle XIX hi ha els governadors militars, hi ha els bombardaments de Barcelona. Sí, es pot dir que això té un llarg recorregut. Actualment, els instruments de coerció potser no passen exactament per aquí, però una cosa és la violència i una altra la coerció. La coerció té instruments més variats i contra Catalunya ha tingut una llarga durada.

Un altre punt d’inflexió: el Decret de Nova Planta, del 1716.
—La Il·lustració vinculada al poder borbònic aprofundeix en la unitat a partir de la idea d’un caràcter espanyol. Il·lustrats catalans, com ara Capmany, creuen que el desenllaç de la Guerra de Successió ja gairebé no té marxa enrere. És clar, ens posem als ulls de persones del segle XVIII. Què passa després del 1714? Que hi ha una nació subordinada, Catalunya, i una nació dominant, Castella. Més tard, a principi del XIX, amb el liberalisme gadità, hi ha l’esperança que hi hagi un anivellament, però no és així. La constitució de Cadis és de cap espanyol però de cos castellà, perquè es fa amb un arrossegament de les lleis castellanes. Aquesta dialèctica nació dominant-nació subordinada no desapareix.

És aleshores quan es generalitza la idea unitària d’Espanya?
—Diria que és sobretot a partir de l’estat liberal, a mitjan segle XIX, i després amb l’emergència dels nacionalismes. Estic en desacord amb les tesis d’aquests historiadors, d’una altra banda prou reconeguts, que parlen d’una nacionalització espanyola feble durant el segle XIX. N’hi va haver i va ser important. Quan sorgeixen els nacionalismes subestatals català, sobretot, i basc, hi ha unes reaccions molt fortes. Aleshores potser és el moment més culminant.

El 1812 és el primer moment que es parla d’indivisibilitat?
—Podríem dir que és quan la nació espanyola queda definida jurídicament. Però no sorgeix del no-res. Els diputats de les Corts de Cadis fan tota una lectura historicista; és més, sustenten la constitució del 1812 en el fet que hi ha una història espanyola comuna d’alguna manera.

El nacionalisme espanyol és construït en contraposició als nacionalismes de dins l’estat mateix, en compte d’externs. Això és una excepció, a Europa?
—El meu coneixement sobre l’Europa oriental és més escàs. Si parlem de l’Europa occidental, el cas espanyol té diferències importants amb el francès, l’alemany i, d’alguna manera, el britànic. Quan aquestes potències tenen grans imperis, Espanya perd gairebé tots els seus vestigis imperials. Això fa que hi hagi un replegament, un temor explicitat que després de Cuba i les Filipines vingui Catalunya i hi hagi una descomposició del territori peninsular. Però alhora es manté una mística imperial nacional. Per a alguns, una mística imperial nacional fàctica –a l’Àfrica, sobretot–, però per a gairebé tots és moral, civilitzadora, d’esperit. Això enrobusteix enormement aquesta idea d’unitat nacional espanyola. Un dels textos que m’han fet reflexionar més és de Ramiro de Maeztu, que ho diu d’una manera molt clara: “L’esperit és abans que l’ésser.” Mirem la constitució espanyola actual, l’article 2 diu: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola.” I no es diu res sobre aquesta unitat: ni el què, ni el com, ni el quan. És un valor, un esperit, una ànima.

Expliqueu que Ortega y Gasset deia que “estat i nació han d’estar fosos en un”, però, en canvi, també diu que l’estat no és fruit d’una prèvia entitat etno-cultural, sinó que és l’estat que ha d’anivellar les diferències internes. És a dir, que l’estat és qui s’inventa la nació.
—Fa servir la paraula torsimany, intèrpret. És l’estat qui interpreta, qui fa la nació. Però alhora diu que estat i nació han d’anar de bracet perquè, si no, hi pot haver disgregació. A més, diu que l’estat, per ser, s’ha d’imposar. No solament per la raó: si cal, per la coerció i per la força. Considera la violència com un factor d’estatalització. Aquestes idees d’Ortega són molt influents tant en les esquerres com en les dretes espanyoles i, tot i el caràcter laic d’Ortega, en certs sectors neocatòlics. Arriben a tot el segle XX i fins i tot al XXI. Creu que la unitat de l’estat s’ha de mantenir sigui com sigui.

És una legitimació de la destrucció cultural.
—No només. Uns quants autors diuen que en Ortega hi ha les llavors del feixisme. I fins i tot els seus deixebles pròpiament feixistes, com ara Giménez Caballero, li retreuen que després, en l’època republicana, no va ser conseqüent. La influència d’Ortega en el pensament falangista és importantíssima i reconeguda. Els referents fonamentals del feixisme espanyol, com ara Ramiro Ledesma i Primo de Rivera, es reconeixen com a deixebles d’Ortega.

La petjada d’aquest pensament en l’espanyolisme més conservador és molt visible, però dieu que també en deixa a l’esquerra.
—D’una banda, es parla d’una esquerra falangista influïda per Ortega. I si et mires els anys de la transició, es veu com les esquerres assumeixen la idea que la sobirania espanyola és una cosa metapolítica, metajurídica, que no es pot debatre ni discutir. Ho diu clarament Felipe González, ja abans de la constitució del 78, que això no es discuteix. I després de la constitució del 78, també. Ho diu Rajoy i es diu en clau parlamentària moltes vegades. No solament són declaracions de diari. Es dóna a la sobirania espanyola una dimensió pre-jurídica i pre-política.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Passa que, en la transició espanyola, quan l’esquerra espanyola renuncia a l’autodeterminació, les elits catalanes també la deixen de banda perquè consideren que és més viable de pactar amb l’estat espanyol o explorar unes altres opcions.
—En el cas de la transició, i en tinc coneixement de causa perquè en la meva etapa com a estudiant vaig tenir una militància política, els partits d’esquerra, com el socialista i el comunista, quan van acoblar-se als partits espanyols, van fer aquesta renúncia al dret d’autodeterminació i que Catalunya fos un subjecte polític. En aquells moments, les opcions independentistes eren minoritàries, però no pas així el convenciment polític que Catalunya era un subjecte polític i que tenia dret de l’autodeterminació. El filòleg Josep Morán, que també hi era, ho diu: “Ens van vendre per un plat de llenties.” Excepte Pallach, Pallach defensava l’autodeterminació i que el Partit Socialista havia de ser d’obediència catalana, no espanyola.

És aquesta renúncia allò que fa que després, en l’etapa actual, la idea de la unitat d’Espanya es consideri pre-existent a la constitució espanyola i la repressió de l’estat espanyol el 2017 es consideri legitimada?
—Sí, és clar. La legalitat constitucional que es deriva del 78 porta això. A la sentència de l’estatut del 2010. És cert que hi ha unes lectures jurídiques que podrien haver anat per una altra banda, però van anar per aquí. A la transició, aquest llegat ideològic clau del franquisme triomfa políticament, jurídicament. I hi ha un traspàs de totes les estructures de l’estat franquista a l’etapa democràtica. A més, a diferència d’Itàlia i, sobretot, d’Alemanya, no hi ha cap lectura crítica sobre què ha estat aquest passat recent de la dictadura, ni tampoc del passat llunyà. Parlo de transició política i també de transmigració ideològica. La transició política és un gran engany. La personificació d’això podria ser qui s’anomenava la musa de la transició aleshores, Carmen Díez de Rivera, filla biològica de Ramon Serrano Súñer i amiga íntima tant del cap d’estat, Juan Carlos, com del president del govern, Adolfo Suárez, de la qual va ser cap de gabinet.

La idea de la unitat de la nació com una cosa pre-política és allò que fa que els moviments que fa Catalunya per tenir més marge dins l’estat espanyol siguin considerats separatistes?
—És cert. Tenim un ultranacionalisme espanyol que quan es mira al mirall no es veu nacionalista. Ja ho diu Primo de Rivera: “No som nacionalistes, som espanyols.” És clar, si tu no ets espanyol en un sentit nacional, identitari, per ells ets antiespanyol. D’aquí aquesta radicalitat, aquesta agressivitat, que et dificulta molt el diàleg polític. Ja no parlo de la independència. Dificulta el diàleg polític i mena al conflicte.

Bona part de la intel·lectualitat espanyola prioritza la unitat d’Espanya abans que no la llibertat dels ciutadans? N’és una conseqüència?
—Per molts intel·lectuals, agents i polítics espanyols, s’ha vist que la unitat d’Espanya és el seu màxim valor polític, i no pas uns altres. Ni la llibertat, ni el pluralisme. També val a dir que dins la intel·lectualitat espanyola hi ha juristes, filòsofs, historiadors o politòlegs que també ho han denunciat. Ramón Cotarelo, Carlos Taibo, Xacobe Bastida –professor de filosofia del dret de la Universitat d’Ovieu, que té uns escrits molt contundents–… En el fons, és una dimensió que no solament s’ha dit ara, aquests darrers anys, per la qüestió independentista. El 1921, quan Ortega escriu La España invertebrada, Luis Araquistáin Quevedo, un intel·lectual socialista, escriu España en el crisol. Hi diu molt clarament que el valor de la unitat d’Espanya ha d’estar subordinat a la llibertat, i que si els catalans proposen un contracte amb Espanya i no funciona, la primera cosa és la llibertat. Passa que era una excepció. Això és minoritari.

I continua essent-ho, per més que els arguments evolucionin.
—El concepte d’unitat d’Espanya es reelabora, s’adapta. N’és un cas molt clar tot aquest discurs que fan sectors com ara els Federalistes d’Esquerra, el jurista Francesc de Carreras, etc., que diuen que cal entrar en un sistema federalitzant. Ho revesteixen de valors universals que després haurien de confluir en una Europa federal. Són defensors a ultrança de la constitució del 78. La constitució del 78 ni una sola vegada cita la paraula “federal”. De fet, per l’arquitectura jurídica que té, de desenvolupament de l’estat autonòmic, hi queda anul·lada qualsevol estructura federal. De manera que aquests defensors a ultrança de la constitució del 78 prediquen una federalització que va contra els principis mateixos de la constitució que defensen. Això és Ortega y Gasset: l’estat nació, no el toquem, però federem-nos amb Europa. Això també és un engany.

VilaWeb
VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes